Parlem amb Forcadell (Alcanar, 1993) per via telefònica, des de casa seva al límit entre Tarragona i Castelló.
La mostra està oberta des de dijous passat, però no inaugurada… Passaré per Terrassa algun dia per compartir una estona, però no soc partidari de fer inauguració, amb tot el que ha passat al País Valencià.
Estàs molt impactat per la DANA? Es plasmarà en la teva obra artística? De fet, de la DANA de fa quatre anys a mi se’m va inundar l’estudi. I a l’exposició de Terrassa, totes les fulles de color blau representen propostes de reg. Prové d’aquell moment. No només d’allò invisible. Quan ens mengem una poma, no mirem la gent que treballa, que mou la terra, que planta… Els papers de la mostra, és això precisament el que volen transmetre. Va ser un moment en què va obsessionar l’aigua: en 10 minuts se t’inunda tot.
Hi surten noms reals de persones “curreles”, els quilograms de taronja navelina recollides… És coneixement ancestral de com es fan les coses a camp? Aquests papers que conformen la mostra són reals. Puc afirmar que faig una expo en la qual la coautora és la meva mare: és la comptabilitat de la seva casa de pagès. Es veuen coses interessants: com la majoria de noms són migrants, com alguns noms al cap d’uns anys es van canviant per números, les varietats de la fruita… Són putes fulles de llibretes, de la comptabilitat al camp… Però també volen dir moltes coses.
Les fulles van fent un recorregut per les parets… I acaba en un mural final. És una peça excessiva i gran, que ja havia exposat al Teatre del Liceu: “El jardín de Tia Carmen”. Sent el final de l’exposició, simbolitza la collita.
De fet, en “El jardín de tia Carmen” hi ha un gran protagonisme de les dones de la famíli. Sempre dic que soc “maricón” per supervivència. M’he criat sempre envoltat de dones, no he tingut mai cap figura masculina de referència. I això m’ha donat la possibilitat de fer brollar la meva part més delicada, femenina. Tot i que parlar de gènere en el 2024 potser no té massa sentit i ja és obsolet.
Ivan Forcadell, al seu estudi d’Alcanar
T’exposes massa, en basar la teva investigació artística en records de la teva pròpia família i sentiments? Crec que no, perquè al final jo només parlo del que sé. Si ara en parlés del cultiu de la papaia de Nova Zelanda, no en tindria ni puta idea. Però jo sempre he treballat en petita comunitat, gent anònima, gent de cuneta… I em baso en els mantres com “el vell guarda el nou” i “Qui guarda quan té, menja quan vol”… Són un compendi de qui soc.
No parem de reivindicar la memòria de les iaies, els receptaris de cuina xup-xup, el valor de teixir i arreglar la roba… És un tema que ens interessa molt, a la gent que m’envolta. Perquè estem tots perdut, col·lectivament. Aquell sentiment de no poder trobar casa, perquè no te la pots permetre; la hiperinformació que ens satura… Ens fa mirar cap enrere i veure una societat on no hi havia tantes coses… I tenien uns valors que ara estan en perill d’extinció.
“Soc ‘maricón’ per supervivència, m’he criat sempre entre dones, a la família”
Et descrius com a “artista-pagès”? El territori t’afecta. Soc un “artista-pagès” perquè casa meva és pagesa i em sento part d’aquest grup de dones pageses que conformen la meva família. I viure a Alcanar: ara veus les cares llargues dels pagesos, de la meva mare… Perquè la fruita s’està fent malbé, de tanta aigua. Cada matí m’agrada anar al bar on van els pagesos i els treballadors del camp i trobo fascinant escoltar-los. Coses que també estan en perill d’extinció.
Parla’ns de com és el teu dia a dia, pintant. L’art es basa en la disciplina. Jo em llevo molt d’hora cada dia. I també me’n vaig a dormir d’hora. A estones surto a caminar pel camp, a la mar… I fent aquestes coses del dia a dia, és com em ve la inspiració. Però resoldre la solució de les coses tècniques passa treballant, sempre és enfangant-te a l’estudi. Ara, les idees et poden venir cuinant o fins i tot en moments com cagant.
No et sents creatiu a Barcelona? Sí, però d’una altra manera. Soc dissenyador de formació. Pujo a Barcelona per dissenyar.
La mostra de LaFACT Cultural / NEBRIDI ARÓZTEGUI
Fas exposicions a les grans capitals mundials i alhora fas una forta reivindicació de les teves arrels pageses. Compatible o t’esclata el cap? Tot és compatible. I va de la mà de com et sents internament en aquell moment. Jo faig una cosa curiosa, que frega allò còmic: la peixatera del meu poble té un grup de WhatsApp. I cada dia passa el preu, el producte que té disponible, les comandes… I ho fa explicant-ho amb aquell llenguatge de peixatera que ens podem imaginar. I a mi això, quan estic a Los Angeles i rebo un WhatsApp seu, em dona la vida.
Et fa aterrar a la teva essència! Clar. No oblidem que aquí “mucho arte y mucha historia”, però tothom és igual davant la vida. Que no se’ns en pugi. Que som una “panda” de mamarratxes, totes.
El fet LGTBIQ+ és important? Podries fer la mateixa obra si fossis heterosexual? No! Clar que no. Impossible.
Un “hetero” podria fer la teva obra? No! Coses molt interessants sí, però no la meva obra.
Quins factors et travessen, en la teva producció? Conèixer gent és el més enriquidor. Podria estar parlant 3 hores amb una persona. Ho trobo fascinant. Les relacions interpersonals són el material creatiu. Sense polles? Bé, “mira que te vas”… Però sense la gent no seria res.
