Antonio Machado
Tenim massa testimoniatges heretats del Partit Popular des de la desgràcia del Prestige el 2002, seguit de l’accident del Yak-42, el 26 de maig del 2003, que va costar 74 víctimes entre militars i civils, en què Federico Trillo (PP) va contractar un avió defectuós i barat.
L’11 de març del 2004, atemptats d’Atocha, 192 morts, José María Aznar (PP) ens va enganyar, no va ser ETA. El 3 de juliol del 2006, a la Metrovalència, accident que va costar 43 morts i 47 ferits, mala gestió del govern autonòmic (PP), excés de velocitat. 24 de juliol del 2013, accident ferroviari de Santiago de Compostel·la, manteniment defectuós. La pandèmia de la covid-19, Madrid, Isabel Ayuso (PP) ordena que no s’emportin cap persona gran de les residències geriàtriques als centres hospitalaris: van morir 7.291 persones grans en el més absolut abandonament institucional. El 29 d’octubre, al País Valencià, la nefasta gestió del govern autonòmic del PP davant la DANA (gota freda) ha donat peu al fet que morissin 222 persones i que hi hagi més de 500 desapareguts.
Les víctimes que ha generat el mal fer del PP, basat en la mentida, l’engany, la incompetència, la irresponsabilitat i la corrupció, han suposat unes xifres que superen amb escreix tots els atemptats polítics que hi ha hagut a Espanya des de la Transició.
Aquesta inacceptable manera de procedir en el govern del públic ha portat al fet que s’institucionalitzi l’insult, el greuge, la deslleialtat, la faula, l’odi, fruit de la presència de Vox i del PP que han fet “la merda” com a dialèctica política des de conceptes que haurien d’estar penats per les lleis, que estan generant una desafecció col·lectiva cap a les institucions autonòmiques i de l’Estat en el conjunt del territori nacional, i una desvaloració de la democràcia. Aquesta manera de fer basada en l’engany, la manipulació informativa, la difamació, l’homofòbia, el masclisme, el racisme, la ginofòbia, etc. és l’avantsala del feixisme.
La democràcia hauria de ser la forma d’Estat que garantís la consolidació dels valors humans a la societat civil, començant per la formació de les generacions joves, però no és així. Des del 2019 hem entrat en una dinàmica dialèctica que està contaminant les ments de gran part de la societat civil. Només estem fora de perill els que hem desenvolupat una consciència social sòlida referendada per un activisme permanent al carrer i les institucions.
El Partit Popular, hereu directe del franquisme, i pare dels feixistes de Vox, ni tan sols es pot considerar una organització política de dretes (liberal, democratacristià, conservador), encara que en facin gala, perquè l’essència de la seva acció política està basada en actituds i fets delictius, i la corrupció i la mentida són la seva màxima aportació a l’acció política. Tota aquesta amalgama de vividors, com Carlos Mazón valencià, que mentre les pluges torrencials portaven el seu poble a la misèria i a la mort, ell estava en un “dinar de feina” que va durar 5 hores, incloses les postres amb la periodista. Un subjecte així, després de la gravetat del que ha passat, hauria de dimitir, i com que no ho farà, perquè així ho ha dit, el seu cap de files, l’altre delinqüent i amic de narcotraficants, Núñez Feijóo, mentider compulsiu, tampoc l’obligarà a fer-ho, ni tan sols els 150.000 valencians que han sortit al carrer ho han aconseguit.
Aquesta situació demostra la feblesa d’aquesta pseudodemocràcia, que ella sola, amb les seves contradiccions internes i el passat institucional franquista, com a present a les actuals institucions de l’Estat, fan impossible una reconducció de la normalitat institucional al govern de la societat civil. La mateixa Direcció de l’Estat, baluard engendrat pel franquisme, pateix de conceptes propis que la porti a prendre decisions contundents, basades en la defensa de la dignitat del poble i les seves institucions.
Només els esguerros feixistes rebran el benefici de tanta “porqueria” humana i política. Fins i tot els nois d’Avanguardia Torino i Fortezza Europa, organitzacions feixistes de la presidenta italiana Giorgia Meloni, han vingut a ajudar els seus correligionaris de València.
Enmig d’aquesta amalgama de “malament fer”, el govern de l’Estat espanyol, amb el seu president Pedro Sánchez, ha optat per posar-se a la cua de les competències institucionals enfront de la DANA. Fes el que fes anava a pagar les conseqüències del drama valencià. Crec que ha estat un error aquesta decisió, perquè si haguessin actuat com la urgència requeria, encara que la “derechona pepera” els hagués acusat de cop d’estat, la societat valenciana, i gran part de l’espanyola, hauria estat amb ells.
Massa contradiccions pendents de resoldre constitucionalment. Una llei mordassa per als polítics i els mitjans de comunicació és necessària. La mentida i l’engany han de ser sancionats legislativament. És inadmissible que quatre feixistes de “mans netes” amb les seves mentides donin peu al fet que l’aparell judicial espanyol s’activi perquè un jutge “feixista” ho cregui necessari.
La crisi ideològica existent a les forces polítiques d’Espanya, des de la caiguda del mur de Berlín, està fent molt mal a l’estat del benestar dels anys vuitanta i noranta. El reformisme instal·lat en els sindicats majoritaris ha ajudat a la pèrdua de la consciència de classe de la classe obrera. La proletarització de la pagesia i la petita burgesia, que sustentava la mal anomenada classe mitjana, fruit de la globalització econòmica del sector primari, ha empobrit més d’un 20% una part important de la població espanyola, sobretot les generacions dels nostres fills i nets.
La pèrdua de consciència va intrínsecament relacionada amb la pèrdua de memòria històrica i dona peu de nou a cicles d’inestabilitat social manejada pels sectors més reaccionaris del poder econòmic espanyol. L’Espanya de les comunitats autonòmiques, basada en el “cafè per a tots”, no ha solucionat la qüestió de les nacionalitats històriques. El poder conservador de l’Espanya buida és intrínsec a la realitat econòmica d’aquestes terres, i alhora a l’arrelament cultural implantat per l’Espanya de la reconquesta, fa difícil l’assumpció objectiva de la realitat nacional en tot el territori de l’Estat. Tot això ens ha de portar a potenciar la formació humanista i social de les generacions esdevenidores, cosa que no s’ha mantingut en els programes educatius d’Espanya.
El sentiment patri desenvolupat pel feixisme espanyol sobre la base d’una idea primària del país és l’essència que està conformant una part de la societat civil, consolidada pels triomfs esportius d’homes i dones. L’avanç de les condicions de mobilitat de la ciutadania dins del territori espanyol genera una identificació més global de les terres d’Espanya, fins i tot en una part de les societats basca i catalana. I relega a un segon lloc la identitat territorial pròpia. Això és un problema en la concepció social del ciutadà, en què preval el factor patri que els seus drets constitucionals en el treball, l’habitatge, atenció sanitària, pensions, etc. Hauríem de centrar-nos més en aquests drets constitucionals basats en la defensa de la “dignitat” com ben intransigent i irrenunciable de la persona en la seva escala de valors.
El blanqueig del feixisme a Espanya, des de l’aparició de Vox el 2019 a l’escenari polític, per part dels mitjans de comunicació A3 Media i Mediaset haurien de preocupar-nos seriosament, i a partir d’això, el conjunt de la societat civil els mira amb tolerància. Són referència als centres educatius de secundària i han convençut un sector de joves a les urnes. El feixisme tornarà a les pròximes legislatives, i es consolidarà en el marc de la internacional feixista presidida per Donald Trump.
Tornem a les catacumbes a estudiar Karl Marx i Friedrich Engels. Davant aquest panorama, només ens queda proposar un debat obert a la societat civil per elaborar un codi ètic ferm que forci un canvi de tendència al Congrés dels Diputats i al Senat. És important que s’estengui aquest canvi, si no al final ens engolirà a totes.
