Manuel Márquez Berroca, Dr. Història Comparada Política i Social (UAB)
La tragèdia era una simple qüestió de temps: la manca de canalització de les rieres com la de les Arenes, amb una amplada de tres-cents metres i ocupada per desenes de cases modestes, fetes amb materials barats i en zones susceptibles de ser negades, la inexistència d’una urbanització bàsica dels carrers, i la falta d’una bona xarxa de clavegueres són els elements que tothom reconeix com a responsables materials d’aquest desastre.
Les responsabilitats profundes les hauríem de buscar en les autoritats polítiques municipals, en primer lloc, l’alcalde, Josep Clapés (1953-1964), perquè no planificaren la ciutat com calia fer-ho i per permetre als propietaris, especuladors urbanístics i immobiliaris, la venda de terrenys i la construcció d’habitatges en zones inundables. El que es podria considerar simplement com un problema urbanístic amagava en realitat tot un entramat d’interessos econòmics i polítics de la minoria social dominant i governant terrassenca. Els nouvinguts arribaven, s’instal·laven on podien i com podien i a treballar! Aquesta era l’única realitat que interessava a l’ajuntament franquista i a la burgesia industrial de Terrassa.
/ Arxiu Diari de Terrassa
Les imatges que arriben del País Valencià ens recorden les que es van viure a Terrassa a finals de setembre del 1962. A totes dues hi veiem veïns intentant netejar uns carrers plens de fang, amb tota mena d’estris al carrer / Rober Solsona – Europa Press
El cost humà de la riuada oscil·la entre els 351, del diari de “Tarrasa” fins als 418, que va donar la revista “Serra d’Or”; els ferits van dels 150 als 300; els habitatges o edificacions destruïts totals van ser uns 350 i parcialment, uns 700 –com vaig explicar a: “La riuada de 1962. Societat i cultura” dins: “La riuada del 62 a Terrassa. L’abans i el després de la ciutat”. Catàleg núm. 20. Terrassa: Ajuntament de Terrassa, 2012–. La societat civil terrassenca va reaccionar amb una dignitat exemplar. Veïns, familiars, amics i ciutadans anònims aixoplugaren els damnificats, els donaren cònsol i els acompanyaren en els moments durs dels enterraments o identificacions.
La cruel experiència patida per milers de persones va generar quadres d’estrès posttraumàtic entre els supervivents i els afectats –simplement espectadors de la tragèdia–, només cal recordar la por a les tempestes que aquestes persones verbalitzaven i verbalitzen.
La riuada física del 1962 i la social del 1967 marquen el punt d’inflexió de l’antifranquisme
El règim va saber capitalitzar la tragèdia –Franco va visitar Terrassa, l’octubre de 1962 i el juny de 1963– mitjançant les indemnitzacions, tant per a les persones individuals –100.000-150.000 ptes. per persona morta– com per a les empreses que reberen indemnització a fons perdut i crèdits per les pèrdues patides en instal·lacions, maquinàries i matèries –411,7 milions de pessetes: 101,2 per danys i 310,5 per estrangulament producció–.
Tanmateix, la riuada va portar importants canvis urbanístics, econòmics, polítics i socials en la societat terrassenca; així, entre l’any 1964 i el 1975, observem un canvi de poder en l’àmbit municipal –també en l’estatal–, amb la substitució de la vella oligarquia industrial (salista) pels joves tecnòcrates molts d’ells lligats a l’Opus Dei.
/ Fotos Francino – Arxiu Municipal de Terrassa
L’amuntegament de cotxes al carrer és una altra de les coincidències que observem entre les dues desgràcies / Carlos Luján – Europa Press
L’alcalde Clapés, que era un falangista i un polític astut, va aconseguir l’aliança dels tres blocs de poders locals –el salisme, el falangisme i el nacionalcatolicisme– i va governar la ciutat des de l’inici del creixement econòmic i fins a la riuada. El seu substitut, Miquel Onandia i Nunell (1964-1970), conformà un ajuntament més jove i tècnic, però igualment format per les famílies del règim. El canvi de cicle el trobem amb Josep Donadeu i Cadafalch (1970-1977), que va ser el representant prototípic la nova tecnoburocràcia franquista de l’Opus Dei, enfrontat amb el falangisme, provenia d’una família d’empresaris i va ser censor-jurat de comptes i professor mercantil. L’any 1967 arribava a l’ajuntament, el municipalisme democràtic –practicant l’entrisme pel terç familiar–, primer amb personalitats de l’antifranquisme i, després, fins a l’arribada de la democràcia, lligades a organitzacions comunistes (PSUC i Bandera Roja).
Els canvis en el poder local eren conseqüència de la nova dinàmica econòmica, social i política de la ciutat; així, el fort creixement, que no s’aturà ni amb la riuada –l’any 1950 Terrassa tenia 58.880 habitants; el 1965, 117.922, i el 1975, 161.679–, va significar la construcció d’una de les grans ciutats industrials de Catalunya i Espanya.
El nou urbanisme, recollit en el Pla General del 1965, incorpora les reformes de la riera de les Arenes i el transvasament de la riera de Palau, però alhora manté els límits de creixement del Pla Baldrich (1958), és a dir, tots els terrenys són “camp urbanitzable”, que permetrà un creixement espectacular de la ciutat i un gran negoci especulatiu per al capital privat i les entitats de crèdit immobiliàries i constructores –sigui amb la venda de terrenys per a l’autoconstrucció o els grans blocs de pisos, com els de VITASA–. Els plans parcials permetran les modificacions de la planificació feta en benefici dels constructors en connivència amb les autoritats.
/ Fotos Francino – Arxiu Municipal de Terrassa
La presència de la Casa Reial és una altra de les coincidències entre aquestes imatges, separades per 62 anys. A dalt, Joan Carles (que seria rei 13 anys després) i Sofia, a Terrassa. A baix, Felip i Letizia, diumenge passat a Paiporta / Carlos Luján – Europa Press
Aquests mecanismes d’enriquiment i aquesta manera de governar de l’ajuntament franquista van ser denunciats pel moviment veïnal que començarà a organitzar-se de forma decidida després la riuada.
La riuada física del 1962 i la social del 1967 marquen el punt d’inflexió de l’antifranquisme terrassenc: la confluència clandestina del moviment veïnal i obrer (CCOO), els partits polítics (PSUC i altres) o l’Església progressista –capellans obrers– van conformar el nucli dur de la lluita contra la dictadura a la ciutat. L’arribada a l’ajuntament dels antifranquistes, la gran manifestació de les pedres del 1967 –quan els obrers s’enfronten amb les forces repressives– o la gran vaga d’AEG del 1970 demostren la voluntat de lluita per la democràcia dels nou vinguts i del conjunt dels terrassencs.
La ciutat que heretarà la democràcia el 1979 era grisa, mal urbanitzada, sense serveis públics i amb una economia enfonsada. La feina que calia per recuperar-la era ingent, però es va anar fent.
La mort va donar vida, ningú va oblidar la tragèdia, ni els morts, ni els responsables
La mort va donar vida, ningú oblidà la tragèdia, ni els morts, ni els responsables. D’aquella foscor va sorgir la llum en la negra nit franquista. Una Terrassa combativa que ha tancat un cicle, fa uns dies, s’informava del projecte de recerca dels nens perduts de la riuada, i es feia una declaració institucional: l’ajuntament democràtic reconeixia les responsabilitats de l’ajuntament franquista i demanava perdó a la ciutadania en nom de la institució.
