Israel Solà (Vallirana, 1982) parla d’“El Tenoriu”, però també del teatre català i de La Calòrica.
Divendres feu la preestrena a Terrassa i dilluns la gran estrena a Barcelona. Hi haurà temps perquè canvieu o milloreu res? Sempre hi ha canvis. I sempre n’hi haurà, perquè els actors mateixos van dient “aquest acudit no me’l riuen” i el van ajustant. L’obra es va afinant amb el públic. El que la gent veurà a Terrassa és l’obra, no pas un assaig general; però en fi, li diem la preestrena. Per tal que l’actor pugui testejar els acudits en públic. “Ah, això funciona!”. “Ostres, això necessita un altre ritmen”. I anar afinant. A més, Sílvia i Andreu i el conjunt d’actors són còmics, així que ells també han anat farcint l’obra dels seus propis acudits. Total, la primera funció no se semblarà en res a la primera.
Has adaptat un text clàssic com “Don Juan Tenorio” i la versió humorística catalana dels anys setanta de Mary Santpere i Joan Capri. Calia actualitzar l’humor o els valors? No estava envellint bé, l’obra? Evidentment, Don Juan Tenorio és un personatge que, des de l’actualitat, presenta moltes preguntes. També molts dubtes. No és un personatge que nosaltres llegim en clau d’heroi, sinó en clau de malvat, quasi. Si jo fes una versió del “Don Juan Tenorio” seriosa, hi hauria preguntes a fer des d’un lloc seriós. Però aquí he intentat anar en clau de comèdia. I, per tant, dibuixar un Don Juan que és un fanfarró. I una Doña Inés que en el fons està farta del convent i només vol sortir d’allà. Deixem de banda els elements més truculents, que en un context de comèdia no ens interessen.
Recupereu la tradició de fer “Don Juan Tenorio” per les dates de Tots Sants? Per què era així? Perquè a la segona part, a Don Juan el visiten els esperits i les ànimes d’aquelles persones que ha mort en la primera part. Aquest personatge -capaç de contactar amb les ànimes- era perfecte el dia de Tots Sants. A Espanya deu néixer així, però a Catalunya neix fer-hi conya: en castellà, però amb un accent que es nota que és català, rient… I ara, el 2024, serà el Don Juan de l’Andreu i la Sílvia, que també l’han farcit de contingut polític, d’actualitat…
De vegades dirigeixes, de vegades escrius. Quina és la gràcia de cadascuna? Quan escrius, has de materialitzar les coses en dues dimensions. Allò que no existeix, de cop i volta es converteix en paraules. En canvi, quan dirigeixes, agafes les paraules i les converteixes en tres dimensions. M’agrada més dirigir, m’ho passo millor; però escriure és traumàtic i al final resulta satisfactori. Per mi és ideal poder-ho combinar tot.
Tens molt de perfils, de fet vas estudiar Física a la UB! És perquè et va començar a atraure el teatre més tard? Era per tenir una mena de Pla B? A mi m’agradava molt el teatre de sempre, però no es considerava un ofici, almenys a la meva època. Alhora, sempre m’havien donat molt bé les matemàtiques i la física. Però en començar la universitat, vaig adonar-me que el que més m’agradava, en llevar-me cada matí, era fer teatre. I volia convertir la meva en un ofici, que és molt vocacional.
“Ja no llegim Don Juan en clau d’heroi, sinó quasi de malvat, de fanfarró”
Ara tens “Austràlia” a la Sala Texas, naixement de la qual ha estat una mica un far d’esperança en el circuit cultural de Barcelona… Tancar un teatre és una pena, així que quan s’obre un és una gran alegria. En tanquem més que n’obrim. A més, té un model poc habitual a Barcelona: és una sala privada, però de 200 localitats, o sigui de format mitjà. Això permet que obres petites i independents tinguin prou espai perquè surti rendible econòmicament si ho tens ple. I en una sala de 50 localitats no surten els números.
Pel que has explicat en altres ocasions, “Austràlia” neix d’una conversa amb amics. Són els sobretaules de la colla una font d’inspiració per a la creació artística? Sí! I la meva mare i la meva germana… Ja saben que han de vigilar i tenir molta cura amb el que diuen, perquè després troben una frase seva -tot i que descontextualitzada- en les meves obres. I diuen “fill de puta, això ho vaig dir jo un dia!” Ha, ha ha! Jo m’ho guardo i més tard ho poso en una obra de teatre. Ja és una mica això: anar endreçant memòries. Tu inventes, sí, però la imaginació surt dels nostres records i vivències.
Andreu Buenfuente preestrenarà a Terrassa “El Tenoriu” abans de fer temporada a Barcelona
“El Tenoriu” i “Austràlia” són projectes al marge de La Calòrica. Altres calòrics també tenen projectes individuals. Com viviu aquesta doble velocitat? És com una relació. Has de trobar l’engranatge. I no es pot donar per suposat: “Ara ja el tenim, i serà per sempre”. No. Cal reajustar. Ara tenim la sort que La Calòrica té una activitat bastant continuada i, per tant, pot donar feina als seus integrants. I alhora, sabem que no volem asfixiar-nos creativament en una companyia. Que hem d’anar agafant oxigen amb altres experiències vitals.
Algunes obres de La Calòrica em recorden a Antoni Gomila a “Acorar”: la història tenia un rerefons tristíssim, però el públic reia de valent tota l’estona… És una estratègia dramatúrgica? Aquesta és la gràcia, no? Per una bona comèdia, has de donar-li un bon drama. A nosaltres, ens agrada parlar de coses serioses, però amb humor, de forma que genera una perspectiva de “no-gravetat”, no implica un posicionament greu i solemne. Nosaltres no ens creiem ni a nosaltres mateixes. Si som els que estem fracassant primer. I des d’aquí neix un esperit còmic. És el que tu dius: m’estic descollonant, però hauria d’estar plorant, perquè és patètic el que estem fent. I això genera el rum-rum al cap de l’espectador.
Quan he anat a veure’s amb els meus pares, no han vibrat tant com jo… Sentiu que La Calòrica és una companyia molt per a una generació? Evidentment, és més fàcil que connectem amb una generació més propera a la nostra: pel llenguatge, per la temàtica, l’estètica… Som fills del nostre temps. I arribarà un moment que els joves diran: “Ui, què fan aquests…”. També la gent gran, a la qual li agrada un teatre més pausat, amb un valor en la paraula ben dita… Arribem nosaltres i ells diuen: “Per què criden tant? Per què són tan estridents?”. Ara bé: també hi ha gent gran molt canyera que diu: “Gràcies, estava fart que estiguéssiu fent el paperina, gràcies per donar canya”. Depèn de l’edat, però també de l’esperit.
