Antonio Machado
A mitjan segle XIX hi havia a Espanya 13 milions de persones. El 1930 n’érem 24 milions. Entre 1850 i 1930 va començar a moure’s la població des del camp a la ciutat. El desenvolupament industrial incipient era un reclam en la millora de vida de llavors.
Les ciutats van atendre aquest creixement de manera més o menys sostenible. Madrid i Barcelona van començar a expandir-se cap a la perifèria urbana de llavors, generant les zones d’eixample. El creixement poblacional va generar l’increment de la densitat en les edificacions.
Es van construir habitatges per als “pobres” en cases de “lloguer reduït” dels “barris extrems” de la ciutat. La primera normativa estatal que tracta el tema de l’allotjament data del segle XIX és la Llei d’Arrendaments Urbans que tractava de protegir els drets dels inquilins davant els arrendadors. La barraca va ser una altra manera de tenir recer, se situava en zones fora del sòl urbà. A Barcelona va haver-hi nuclis que van sobreviure durant dècades com les barraques del litoral (amb el Somorrostro, Pequín o el Camp de la Bota), Montjuïc (amb Tres Pins o Ca Valero), i les muntanyes del Carmel i de la Rovira. A més, també van existir nuclis en diverses àrees menors disseminades per la faldilla de la serra de Collserola. Les condicions d’habitabilitat eren inexistents, sense aigua potable ni electricitat, sense canalitzacions sanitàries, de 15 o 20 metres de superfície.
Aquesta situació es donava abans del 1931 i va continuar fins al 1939. A partir del cop d’estat de 18 de juliol del 1936, i la posterior guerra civil, va portar més de mig milió de persones a fugir a l’estranger i un milió de persones, després de purgar els seus “pecats” republicans en centres de reclusió, camps de concentració o presons, se’n van anar del seu lloc d’origen, o van ser bandejats, o van fugir de la marginació social, l’assetjament, i la fam cap a altres terres d’Espanya, sobretot cap al nord, des d’Astúries, el País Basc i Catalunya. Aquests moviments migratoris excepcionals van generar un gran problema al règim, però era una mà d’obra que es necessitava en aquestes zones per donar-se el desenvolupisme de la dècada del 1960 que va incrementar la creació de milers de llocs de treball en la indústria metal·lúrgica, naviliera i tèxtil, fins al 1974. La burgesia del nord pressionava Franco perquè es fessin inversions que afavorissin la construcció d’habitatges. Es va aprovar el “Pla Sindical de l’Habitatge Francisco Franco” del 1954. El dictador va aixecar més de quatre milions d’habitatges socials en catorze anys (1961-1975), que la majoria d’espanyols van aconseguir pagar en 8 o 10 anys.
Eren habitatges en la seva mínima expressió, quatre parets enguixades amb cuina molt simple i un bany més simple encara, sense enrajolar, però era millor que el que havien tingut als seus pobles d’Andalusia o Extremadura. Es van construir formant barris nous, sense equipaments de cap mena. Va ser l’inici de la lluita veïnal organitzada des de les associacions de veïns. Aquests complexos residencials avui dia continuen dempeus i formen part de nuclis de població migrant llatina i d’Àfrica.
A partir del 1981, amb els nous governs democràtics, es van desenvolupar més plans d’habitatge social, però es van trobar amb 4 milions d’habitatges de l’Obra Sindical de la Llar del franquisme que requerien intervencions per rehabilitar-los, millorar-los, i transformar-v en habitatges que s’ajustessin a les noves lleis de l’habitatge. Encara així des del 1981 fins al 2022 es van construir 2,4 milions d’habitatges socials a Espanya. Però va arribar el 1996 i el primer govern del PP encapçalat per l’equip més corrupte que ha tingut un govern mai a Espanya, el Govern de José María Aznar, del qual més del 70% està o ha estat a la presó o processament, que va seguir la consigna del cap, tot sòl és urbanitzable si no hi ha qui digui el contrari.
A partir del 1998 es va aprovar la nova llei del sòl del PP, i va ocórrer que el Govern d’Aznar va privatitzar el mercat del sòl. El preu mitjà de l’habitatge nou a Espanya era de 1.089 €/m², i el 2007 ja era de 2.905 €/m². El preu mitjà de l’habitatge es va incrementar un 167% en només una dècada. Abans del govern d’Aznar es necessitaven 2,8 anys de rendes familiars per comprar un habitatge. Després, sense mesures contundents contra el lucre continuat, més de set anys.
Els ajuntaments democràtics van crear la regidoria de l’habitatge que gestionava les societats municipals de promoció d’habitatges, acudint les administracions locals als finançaments bancaris especulatius com passava a la resta del sector immobiliari. Es van oblidar a centrar-se a crear un parc d’habitatge social en règim de lloguer, que és com funciona en la resta d’Europa, i van entrar en crisi igual que les mercantils de la resta del país.
El 2008 va esclatar la bombolla immobiliària. El 2014, Espanya tenia 3,4 milions d’habitatges buits. Luis de Guindos i M. Rajoy, el 2012, van decidir crear la SAREB per alliberar el compte de resultats de la banca espanyola. En aquestes operacions el PP i la banca van veure la possibilitat de guanyar milers de milions amb la misèria d’una part important dels espanyols. Els fons d’inversió Blackstone, Cerberus i KKR. En van ser els grans beneficiaris. Des de llavors s’han gastat opacament de diners públics 50.000 milions i s’han sumat 35.000 milions en deute. Blackstone ja controla uns 30.000 habitatges de lloguer des de les seves socimis. Té el 83% del total que estan en mans de les societats cotitzades. Només superat per CaixaBank. Amb la cessió de la cartera de la SAREB, Blackstone s’emporta comissions de centenars de milions d’euros. Això significa milers d’augments abusius dels lloguers, assetjament immobiliari per vendre pisos i desnonaments de famílies vulnerables.
Si el 2014 hi havia 3,4 milions d’habitatges buits que ja depenien legalment de la SAREB, per què Pedro Sánchez i els seus socis de govern no van destinar els habitatges necessaris per crear aquest parc d’habitatges que tanta falta fa en aquest país? Hem aconseguit frustrar la generació sencera dels nostres fills i la generació següent dels nostres nets al fet que no puguin tenir una vida digna des de la seva pròpia llar.
Espanya és un Estat democràtic limitat per una transició fraudulenta en què els culpables del franquisme continuen als espais de poder i només ha servit per salvar-li el “cul” als culpables del mal que van sofrir molts centenars de milers d’espanyols durant el període de la dictadura. Els pares de la Constitució es van oblidar dels assassins, torturadors i lladres del règim mentre les seves víctimes continuen esperant algun detall, després de 42 anys de democràcia, de reconeixement, justícia i reparació. Aquesta situació de pèrdua de la dignitat col·lectiva és la que ha donat el fet que no hi hagi hagut un procés educatiu de recuperació dels valors humans. En aquesta pèrdua de consciència ens trobem que estem a la cua de l’Europa avançada en qüestions com l’habitatge. Ocupem el lloc 19 dels 27. Perquè Espanya només dedica un 2,5% del seu estoc d’habitatge a protecció oficial o pisos assequibles quan la mitjana de la Unió voreja el 9%. França té 4 milions d’habitatges socials. Espanya en té 300.000. El nostre país necessita 1.200.000 habitatges per arribar a la mitjana de la UE.
Més de 3 milions de ciutadans no poden accedir al mercat de lloguer, i molt menys a la compra de l’habitatge, perquè ho determina, d’una banda, el baix poder adquisitiu dels salaris, d’altra banda, que l’habitatge a Espanya és considerat un bé especulatiu, mai un dret humà com recull la nostra Constitució, i l’Estat no té jurídicament mesures correctores de contenció del valor de l’habitatge. La distància entre els salaris i el preu de l’habitatge s’ha ampliat fins a vuit anys de salari anual brut per amortitzar l’habitatge.
