Carles Codina Verdaguer, professor de Ciències Socials a l’Institut Montserrat Roig
A punt de finalitzar el primer quart del segle XXI, ens trobem en un punt com a civilització amb molts perills i pors, però també amb moltes esperances i portes obertes per encarar els reptes futurs.
Certament, mirem l’ampolla mig plena o mig buida en funció de si ens apropem més a la visió que Hobbes tenia de l’ésser humà en citar Plaute (“homo homini lupus est”, l’home és un llop per a l’home), que no pas a la que tenia Rousseau, la del bon salvatge i el contracte social. El canvi climàtic, les dues actuals guerres mediàtiques dels dos Goliaths contra els dos Davids i el temor a l’escalada mundial, el ressorgiment de la ultradreta i la pèrdua de valors democràtics són raons suficients per decantar el posicionament cap a la desesperança i la renúncia. O cap a l’hedonisme, ja que la pèrdua de confiança en el futur pot ser un motiu suficient per fer-nos creure que l’autosatisfacció és l’únic que ens pot alliberar i distreure mentre caiem en l’abisme.
El desenvolupament de la ciència s’ha vist com un far, la concreció del coneixement objectiu i l’establiment de certeses que ens han permès un benestar material gràcies a l’aplicació d’aquests coneixements a la tecnologia. Aquest desenvolupament material s’ha considerat la clau del progrés humà fins al punt que els índexs que ens en donen informació es basen en el PIB i el PIB per càpita, i es redueix el desenvolupament a vectors econòmics. A partir del 1990, l’economista Amartya Sen va desenvolupar l’índex de desenvolupament humà (IDH), que incorporava als valors socioeconòmics el de l’esperança de vida i el nivell d’alfabetització. Tot i que són dues variables derivades del desenvolupament econòmic, afinaven el diagnòstic de les societats analitzades amb vectors qualitatius, no només quantitatius. Malgrat aquesta millora, el fonament d’aquests estudis sociològics continuen tenint una base material, paradigma basat en una visió encara fonamentalment socioeconòmica. Però cada vegada són més les veus crítiques amb el sistema econòmic capitalista i extractiu actual les que qüestionen aquest paradigma. I utilitzo el terme “paradigma” manllevat del filòsof de la ciència Thomas Kuhn, que considerava que la cosmovisió que es té a cada època és fruit del coneixement que es té a cada època, de les condicions de poder que fan que aquest coneixement existeixi i de les institucions que donen categoria de validesa a aquest paradigma, fins i tot què diuen en cada època què és la ciència, què és la veritat i què és el coneixement.
Generalment, les veus que qüestionen els paradigmes admesos i acceptats per les institucions sorgeixen de corpuscles intel·lectuals minoritaris, minoritzats o alienats de les institucions principals com són les universitats o els governs. I aquestes institucions lluiten contra el qüestionament d’aquests paradigmes perquè estan basades en aquests paradigmes o simplement silencien la dissidència no fent-ne cas. Posem un exemple paradigmàtic que pot il·lustrar la idea: el cas de l’acceptació per part de les institucions governamentals i internacionals que el canvi climàtic és d’origen humà. Des de mitjan segle XX ja hi havia indicis que relacionaven tres dades: el desenvolupament industrial, el creixement de població i les emissions de gasos d’efecte hivernacle. Les resistències de governs de països industrialitzats (amb potents “lobbies” del petroli com els EUA) a acceptar públicament l’origen antròpic del canvi climàtic ha estat com a mínim de tres dècades si es té en compte que el primer informe del Club de Roma és del 1972, l’anomenat Informe Meadows o “Els límits del creixement” i que exposa l’origen humà dels perills de l’ús del petroli i del creixement econòmic il·limitat per al futur humà.
Alhora, no s’han de confondre les veus legítimes que intenten avisar que el paradigma que ens sosté com a societat no és del tot cert, o si més no és incomplet, amb les veus desfermades que utilitzen els nous canals de comunicació com les xarxes socials per esbombar “fake news” i difondre teories conspiranoiques que només fan que alimentar de manera reaccionària la sensació d’inseguretat, de perill i de por.
Hi ha una idea que no té un paper prou rellevant en l’àmbit social pel que fa a la seva influència en aquest estat d’inseguretat en què ens trobem i que personalment m’és molt angoixant. Es tracta de la idea que s’ha anat desenvolupament en la cosmologia des del segle XX amb relació al que es coneix com a model estàndard. Ve a dir que per poder explicar l’univers que veiem no n’hi ha prou amb la matèria tal com la coneixem (àtoms i partícules subatòmiques sotmeses a les forces nuclears), sinó que cal una matèria obscura (que no se sap de què està composta) i una energia obscura (que tampoc no coneixem ni sabem d’on surt). La qüestió que trobo angoixant no és que no sapiguem d’on surten, que també, sinó que el model estàndard diu que sumades l’energia obscura i la matèria obscura componen el 95% del que existeix, mentre que la matèria ordinària és només el 5%. Es tracta de nou d’un gir copernicà en la comprensió de la realitat: el que com a espècie experimentem que és la realitat material, en realitat només és el 5% de tot el que existeix. Em sento força identificat amb el nen que és l’alter ego de Woody Allen en la famosa escena d’“Annie Hall” (1972) en què explica al metge que està deprimit perquè l’univers s’està expandint…
D’altra banda, la cosmologia també pot ser un motiu d’esperança i il·lusió. Mirar l’univers hauria de ser una forma de donar sentit. De fet, el sentit de l’existència és una idea que el materialisme, paradigma en què estem immersos, ha fet desaparèixer. El cosmòleg i divulgador Brian Cox diu en alguna de les seves xerrades que possiblement som l’únic planeta amb una forma intel·ligent de vida que és capaç d’observar l’univers, que l’està intentant entendre i que és aquesta recerca el que dona sentit a l’univers. És a dir, que com a espècie que ha evolucionat des dels microorganismes en un període d’uns 3.800 milions d’anys, som la concreció de l’univers mirant-se ell mateix. Som l’univers observant-se. Som l’univers prenent consciència d’ell mateix. Som l’univers donant-se sentit. No malgastem, doncs, la nostra existència. Fem-la significativa.
