Salvador Cristau Coll, bisbe de Terrassa
El papa Francesc va popularitzar fa uns anys l’expressió “sants de la porta del costat”, provinent de l’exhortació apostòlica “Gaudete et exsultate” (2018), i ens fa veure que la santedat no és una cosa reservada a alguns, als que surten al santoral, sinó per a tothom.
De la mateixa manera, el Magisteri ens recorda constantment que l’Església és missionera. Això vol dir que tots ho som, no només els missioners que dediquen la totalitat de la seva vida a fer present Crist allà on no es coneix encara. Podríem dir que hi ha també “missioners de la porta del costat”, i que la tasca missionera no està reservada a uns quants, sinó que ens recorden que a la nostra vida també hi ha d’haver missió, de la mateixa manera que els sants ens recorden que també nosaltres estem cridats a la santedat.
El laïcisme en què viu submergit el nostre poble sembla que ens condicioni perquè pretén imposar el criteri que la religió és quelcom de l’àmbit privat i de la consciència. Això voldria dir que jo no he de manifestar la meva fe en l’esfera pública ni proposar la fe als altres. Però quan un viu totalment traspassat per l’amor de Déu, no pot guardar-se’l a l’àmbit privat, “perquè del que sobreïx del cor, en parla la boca” (Lc 6,45). Som una unitat i la nostra manera de viure és reflex de la nostra interioritat: relegar la religió a l’àmbit purament privat no respecta la manera com Déu ens ha creat. No som fragmentaris, no hi ha compartiments en la nostra vida.
A quanta gent li ha canviat la vida la trobada amb Crist després que algú els hagi convidat a un recés d’Emmaús o d’Effetà, a un curs Alpha, a Cursets de Cristiandat o a tants recessos i propostes de primer anunci! No visquem acomplexats pensant que això no va amb els meus familiars i coneguts, que això no és per a ells: l’amor de Déu és l’únic que pot saciar i omplir el buit que cada persona té en el seu cor. Però, a més, és un amor que es viu en comunió, en un cos que és l’Església, un amor que ens unifica: “La multitud dels creients tinguem un sol cor i una sola ànima” (Ac 4,32).
De la mateixa manera que evangelitzar els familiars i coneguts és responsabilitat de cadascú, ajudar amb pregàries i econòmicament els missioners que van a llocs llunyans de nosaltres és responsabilitat de cadascú, perquè tots formem un sol cos. La comunió eclesial s’expressa amb fets i s’enforteix amb les obres. Quan jo prego o dedico part dels meus diners a sostenir els missioners, només Déu sap l’efecte perquè el seu regne s’estengui cada dia més. Per això, com cada any, avui l’Església ens convida amb la jornada del Domund a pregar i ser generosos i que això s’estengui al llarg de l’any.
Santa Teresa de l’Infant Jesús, la memòria de la qual vam celebrar el primer dia d’aquest mes, és patrona de les missions perquè, des del seu Carmel de Lisieux, veient només un trosset de cel dins dels seus murs, oferia la seva oració i els seus sacrificis per als missioners i pregava incessantment per la conversió dels pecadors. Que ella ens ajudi a reconèixer Crist esperant-nos en el cor de cada persona que encara no creu perquè puguem convidar tothom a fer experiència de l’amor salvador de Jesucrist.
