L’any 1969 va fundar, juntament amb tres socis (les famílies Serra, Corbera i Garrigós), Astral SA de Construcciones Metálicas, empresa que donaria origen a Fluidra. Quina experiència prèvia tenia? Vaig néixer a Estamariu i els 9 anys em van portar al seminari de la Seu d’Urgell, fins que als 17 vaig anar a Barcelona a estudiar enginyeria. Estava treballant en una empresa on fabricàvem peces pel sector de l’automòbil, però tenia ganes de créixer professionalment i allà ho veia difícil. Buscant feina vaig anar a parar a uns constructors de piscines. En aquell moment la majoria de material s’havia d’importar i ells van decidir muntar
una empresa per fabricar-lo ells mateixos i em van demanar a mi de portar-la.
S’imaginava aleshores que Fluidra arribaria on ha arribat? Aleshores jo tenia 28 anys i el meu objectiu era jubilar-me als 45 anys tenint una indústria de 500 treballadors. Quan vaig arribar als 45 tenia més de 500 treballadors i de jubilar-me, res. Havíem muntat ja la xarxa comercial de distribució per Espanya, per França, per Itàlia, el Regne Unit i Portugal. Amb la transició democràtica a Espanya, es van anar obrint les fronteres i en aquell moment teníem ja una dimensió bastant europea.
De fet, la seva internacionalització va començar els setanta, quan l’empresa encara era molt jove. Sí, de seguida em vaig adonar que sense internacionalització no podíem créixer, el 1976 vam obrir la primera delegació a França i a partir d’aquí vam anar creixent, primer per Europa i després, cap a la resta del món. Al 90 ja teníem una pila de comercials a l’exterior, que havien anat creant delegacions i dominàvem, en proporció, bona part del mercat.
Què ha possibilitat el creixement meteòric que ha tingut Fluidra al llarg dels anys? Vam començar de seguida a crear les fàbriques, a produir per un costat, i d’altra banda, a muntar comercials per comercialitzar el que produíem. El valor afegit que teníem era el de ser fabricants i comercials alhora. Això ens donava uns marges excel·lents, podíem ser molt més competitius que la resta.
També han sabut anar-se adaptant a les noves tecnologies i materials que han anat apareixent en el seu sector. Sí, vam començar amb una fàbrica dins del sector metal·lúrgic i el 1978 ja teníem muntada una altra empresa d’injecció en plàstic perquè al principi, molts accessoris es feien amb alumini o amb bronze però després va començar a agafar protagonisme el plàstic i vam passar de l’alumini i el bronze al plàstic injectat. El 1980 també vam obrir una fàbrica per fer filtres de polièster a la Garrotxa. Això era com una taca d’oli que creixa amb fàbriques i amb xarxa comercial.
L’any 2002 Banc Sabadell va entrar en l’accionariat de Fluidra i el 2007 van sortir a borsa. Què els ha aportat ser una empresa cotitzada? Van venir uns americans a fer-nos una oferta per comprar l’empresa, sobretot la xarxa comercial que teníem a Europa i que començàvem a tenir a l’Àsia. Ells no volien fabricar i es comprometien a consumir el nostre producte, però ho vam rebutjar. Aleshores vam començar a parlar amb un fons de capital risc del Banc de Sabadell, a qui vam acabar venent una participació de l’empresa. Els accionistes que van voler es van vendre una part de participació que els interessava. De fet, a partir d’aquell moment també vam decidir que sortiríem a borsa. Va ser un període de donar liquiditat als accionistes, reestructurar l’empresa i professionalitzar-nos. A més, donàvem la possibilitat que qui cregués en nosaltres, pogués tenir una participació de l’empresa.
Tot i ser una empresa tan gran com és ara, tan internacionalitzada i cotitzada, vostès mantenen intacte la seva relació amb Catalunya i el Vallès. Sí. Una empresa ha de ser global i local i nosaltres ho som. Vam crear l’empresa en un taller del Poblenou. D’allà vam passar a Polinyà i després vam portar les oficines centrals a Sabadell. Ara, a Sant Cugat. Nosaltres hem nascut aquí i els quatre accionistes bàsics som catalans.
Parla de les quatre famílies fundadores, oi? Quin és el secret de la bona convivència? Als noranta ja vam prendre la decisió que els accionistes no podíem participar de l’empresa a títol personal, sinó a través d’una societat i que cada societat només podia tenir un representant en el consell d’administració. Això ha implicat que en la segona generació s’hagi hagut de mantenir aquest equilibri i que els problemes familiars no hagin entrat a l’empresa.
Des del 2016, vostè és el president d’honor de Fluidra. S’ha posat al capdavant de la Fundació Fluidra i presideix la Fundació Orquestra Simfònica del Vallès i la Fundació Òpera de Catalunya. Quina feina hi fa? A mi m’agrada molt la música, penso que és el greix que fa funcionar el món i des de l’empresa hem ajudat l’Orquestra Simfònica del Vallès a créixer i professionalitzar-se. D’altra banda, a través de la Fundació Fluidra també posem al servei de la societat, el coneixement adquirit sobre l’aigua i les piscines al llarg de més de 50 anys d’història. Hem construït, per exemple, una piscina en una escola del Senegal i ensenyem els nens a nadar. De fet, la relació amb totes aquestes fundacions ve del fet que una de les meves obsessions a la vida ha estat la sostenibilitat. L’empresa té una part extractiva que fa que pugui créixer i desenvolupar-se però, en compensació, ha de tenir una part social de retorn a la societat.
Tornant a l’empresa, com veu el futur de Fluidra? Espera veure-hi algun dia la tercera generació al capdavant? Espero que sigui així, però si no, el que jo he intentat és que l’empresa tingui la capacitat per continuar creixent siguin aquests o uns altres els accionistes. En aquests moments, l’empresa és autònoma per créixer. Si està ben gestionada, continuarà. Fluidra és l’empresa més gran del món de la piscina i wellness i jo crec que encara té molt camí per recórrer.
