Antonio Algar Espejo
Aquest és un article d’opinió personal que, si em permeten, vindrà precedit d’una disculpa. La meva intenció no és fer escarni general ni dels animals ni dels seus amos, sinó fer visibles les problemàtiques que ens afecten a tots, tant els que en tenen com els que no, i la necessitat d’enfrontar-les.
Sempre serà delicat formular una crítica quan parlem dels nostres estimats amics fidels, part de la nostra família, encara que la seva existència massiva a la nostra ciutat, com a la majoria d’arreu, comporti conseqüències creixents.
El Col·legi de Veterinaris de Catalunya xifrava el 2021 en més de 25.000 els gossos a la nostra ciutat, i dels quals només un 37% estaven censats. Parlem d’un gos per cada deu habitants, si fa no fa. És veritat que els meus ulls i, sobretot, el meu nas em diuen que avui dia aquesta xifra haurà de ser bastant més gran.
Només cal fer un tomb per veure que a molts dels nostres carrers, tots i cadascun dels seus arbres, fanals, senyals, bancs, papereres i resta de mobiliari urbà, i la majoria de les façanes dels habitatges estan marcades i deteriorades després de ser pixades de forma reiterada. Si necessiten dades per convèncer-vos, un estudi indicava que quasi el 6% dels fanals de Terrassa es troben en mal estat, i l’orina dels gossos és la causa principal, que resulta en un miler de fanals a arreglar o substituir. La brutícia, pudor i corrosió de les excrecions acumulades ho fan malbé tot, i també acompanyen els nostres passejos, mentre que alguns celebrem les breus treves que ens donen les pluges. Així i tot, moltes de les zones de gespa dels nostres parcs i jardins, convertides en impracticables “camps minats”, ja no són per a les famílies i nens, sinó per als gossos.
Perquè se’n facin una idea, aquestes desenes de milers de gossos deixen als nostres carrers, places i jardins prou pipí per omplir un camió cisterna diàriament. Si parlem dels fems abandonats, només amb una fracció d’incívics, ens trobem amb algunes tones cada dia esperant de ser trepitjades. Tot plegat, davant un context de sequera crònica com el que pateix el nostre territori, ens apropa a una situació d’alerta sanitària.
No en va, el desplegament de les xarxes de sanejament urbanes va ser una fita per a la salubritat de les nostres ciutats, i per això no hauríem d’acceptar que les nostres mascotes puguin representar un pas enrere. Si aleshores les nostres ciutats no estaven preparades per a les nostres defecacions, ara no ho estan per a la presència creixent dels companys canins.
De tot plegat em sobta especialment l’absència, fins i tot, del debat al respecte. Potser estem més condicionats pel sentimentalisme que per la realitat, quan les conseqüències són evidents. Lluny de proposar prohibicions, podem –per què no?– continuar tenint aquest nivell d’animals als nostres carrers. En tot cas, hauríem d’avaluar i gravar els costos reals d’aquests per mantenir les nostres ciutats en unes condicions dignes. Així, podríem aplicar les mesures de neteja, control, vigilància, infraestructures i conscienciació que serien requerides. Mantenir l’actual tendència només ens portarà a una degradació progressiva de les nostres ciutats.
