Manuel Márquez Berrocal, dr. Historia Comparada Política i Social (UAB)
S’està parlant molt de Manuel Vital, el conductor del 47 i, de retop, de la immigració extremenya a Catalunya i del paper jugat pel nostre col·lectiu. Els extremenys i extremenyes han participat activament, de diferent forma i grau, en les lluites socials, polítiques, culturals i nacionals des de l’arribada al nostre país, Catalunya.
Però sense oblidar mai el nostre origen: “Qui perd els orígens per la seva identitat”, que cantava en Raimon. Si els catalans d’origen extremeny perdem les nostres arrels, perdem la qualitat de ser allò que som, uns éssers humans lligats a unes experiències històriques i geofísiques particulars que enriqueixen les de tots els pobles del món. Un ésser humà és la humanitat.
En un article al Diari de Terrassa i en un altre de més estens –“El Salto Extremadura”–, vam recordar que el conductor Manuel Vital, el seu fill, Manuel Ángel Vital, i Diego Vital, el seu pare, eren els rojos, a Extremadura i a Catalunya. L’avi, Diego va ser afusellat a Valencia de Alcántara –fa uns dies s’ha pogut identificar les seves restes–, mentre que el Manuel i el Manuel Ángel van emigrar a Catalunya (1947), on van militar al PSUC i a CCOO.
La vida a la diàspora no era fàcil i encara menys per als extremenys de militància comunista; el maig del 1969, el Manuel Ángel (21 anys) va ser detingut per formar part de les clandestines CCOO i per distribució de propaganda il·legal; jutjat pel Tribunal de Orden Público (TOP), va ser condemnat a un any i mig de presó. El seu pare, Manel Vital –que va ser un dels acomiadats, quan era jurat d’empresa, durant la vaga d’autobusos del 1971–, va ser detingut el primer de maig del 1974, per l’aparició d’una “bandera roja con la hoz y el martillo” en un fanal del barri i per una concentració feta quan intentaven retirar-la els bombers de Barcelona –als quals els era molt difícil pujar a Torre Baró–; va ser jutjar pel TOP i absolt per falta de proves.
Hi ha molts més exemples de la lluita extremenya a la diàspora –hi ha tants extremenys fora d’Extremadura com a dins–, però hom podria pensar que a Extremadura les lluites eren inexistents els anys seixanta o setanta després de la brutal repressió franquista. Al contrari, en el cor del latifundisme, el caciquisme i la violència feixista i policial hi va haver resistència. Protagonitzada per diverses forces, però fonamental pel Partit Comunista d’Extremadura.
L’any 1947 hi va haver una detenció de militants comunistes, el 1961, una altra, a més de la vaga de l’arròs. Evidentment, el nombre de conflictes i lluites no té comparació amb altres territoris de la península, per dos motius, la forta emigració dels col·lectius humans més joves i actius i per la brutal repressió passada i present.
Victor Chamoro i Manuel Cañada han recollit moltes d’aquestes lluites en els seus treballs: “Historia de Extremadura” i “Otra Extremadura. Materiales para una historia alternativa”, respectivament.
La identitat col·lectiva extremenya es construeix a dues bandes, a Extremadura i a la diàspora (catalana, basca o madrilenya). Una identitat de lluita en ambdós casos i una identitat que va néixer el 25 de març del 1936, quan 80.000 jornalers i “yunteros” van prendre les terres sense cap violència. Així, mentre a Catalunya, la família Vital –i moltes altres extremenyes, catalanes o andaluses– lluitava, a Extremadura també ho feien altres famílies. I van rebre totes elles, aquí i allà, una brutal repressió; en el cas extremeny, com explica el documental “La caída del 73”, d’una brutalitat extraordinària.
Què va succeir el juny del 1973 a la província de Badajoz? Es va produir la caiguda –detenció– més gran d’antifranquistes i militants comunistes de la història d’Extremadura, des del final de la guerra, 160 persones van ser detingudes, en el termini d’un mes i mig, portades als calabossos dels municipis de Villanueva i Don Benito, on molts van ser brutalment torturats. L’origen de les detencions és la delació de la dona d’un militant comunista, que s’havia separat i que el va denunciar al TOP. El que li va succeir a Pedro Berrocal, el màxim responsable del PCEx, és la mostra de com funcionaven la repressió franquista a Extremadura.
Berrocal va ser detingut l’11 de juny del 1973 –les primeres detencions es van produir els dies 8 i 9–, però durant tot el mes la caserna de la Guàrdia Civil es converteix en un centre de tortura a ple rendiment –com expliquen els testimonis al documental dirigit per Manuel Cañada–, tot i la brutalitat, alguns vells militants, malgrat que les tortures no parlen. Berrocal, quan està davant del jutge, un home jove declara que se’ls està torturant: “Señor juez, no hay derecho a tratar a una persona, a un padre de familia con cuarenta años, como si fuera un guiñapo. Ha habido malos tratos, aquí todavía se pega y se tortura”. En sortir de declarar davant del jutge, va tornar a la caserna de la Guàrdia Civil: “Siéntate, me dijo. Con que tueres el gallito, el rojo que va adenunciarnos. Desenfundó lapistola y me la puso en el pecho. A ti, hijo de puta, te mato yo. Sivuelves a ir con monsergas aljuez, te meto dos tiros en lacabeza. Todo lo que digas al juezlo sabremos al instante. A ti temato yo”.
S’instaurà de nou la pedagogia de la por. Ningú vol defensar-los, però finalment surt l’històric Juan Canet, l’advocat del poble i militant de l’ORT. Però, apareix la solidaritat capil·lar de moltes persones dignes, fins a esdevenir arterial i intensa. Uns defensors heterogenis, com l’empresari Juan Lerga, que va dir: “Han detingut les millors persones i millors treballadors de Don Benito” –alguns dels detinguts treballen per ell–. Però també l’Església de base i centenars de treballadores anònims. La solidaritat triomfa.
Però d’on ha sortit aquesta gent que el 1973 estava disposada adefensar els seus drets i llibertats com a treballadors i ciutadans a Extremadura? De la voluntat de lluita dels jornalers que encara restaven a la regió, pels seus drets, des dels bancals –vaga de l’arròs, dels mesos d’abril i maig del 1961–, des de les catacumbes de la dictadura, des del cor del poble treballador extremeny, que malgrat la brutal repressió –11.000 assassinats pel franquisme a Extremadura– no va dubtar a reorganitzar la resistència un cop acabada la Segona Guerra Mundial, al voltant dels comunistes. A les més petites i allunyades localitats apareixeran a partir de mitjan anys setanta les resistències comunistes. A Herrera d’Alcántara –el meu poble, situat al costat de la mina de Terria on va ser assassinat Diego Vital i veïns del poble– es tacarà amb pintura negra la placa en record dels “caídos por España” i a les primeres eleccions municipals (1979) l’alcalde serà del PCEx.
De tots aquests fets ens parla el documental “La caída del 73” i tindrem l’oportunitat de veure el treball, d’escoltar la veu dels detinguts i torturats l’any 1973, i de parlar amb l’autor, Manolo Cañada, i amb familiars dels testimonis d’aquests terribles fets. Cal un exercici de memòria històrica per a comprendre la brutalitat del franquisme a tot el territori de l’Estat espanyol.
