Ja ho havien reconegut en alguna ocasió: Volien fer concerts als quals la gent no estigués cervesa en una mà, “piti” en l’altra i festa grossa. D’aquí la gira de teatres d’Antònia Font, que ahir divendres va fer escala a Terrassa.
Això que n’hi havia qui va comprar l’entrada, tot i dubtar una mica: Antònia Font dins un teatre? No serà una mica avorridot?
Però no els hi va costar gaire desempallegar-se dels prejudicis, perquè ja des que va arrencar a sonar “Un minut estroboscòpica” van intuir que l’experiència “indoor” anava a ser especial. Eminentment diferent, començant pel so: quina delícia i quina cura escoltar els acords en un auditori, que realça la part melòdica de la banda. Ja ho va dir pau Debon, entrevistat per DT aquesta setmana: “En un festival guanyem en potència, però en un teatre es perceben els matisos; i creiem que al repertori d’Antònia Font li va bé“. Cert: ahir hi havia sonoritats que mai percebríem en un estadi.
Pau Debon, cantant entre el públic
També hi havia una proximitat amb els cinc músics que mai tindries en un concert exterior, de masses. Sí: la gent li podia veure les arrugues dels ulls. No només física: Hi va haver un diàleg tendre entre el públic i Pau Debon, ajudat per la fonètica mallorquina i el to de xiuxiueig del cantant. Des d’antigues com “Batiskafo Katiuskas” fins a les noves com “Miquel Riera”.
Debon va baixar a platea a cantar entre el públic. Debon va pujar al primer pis a seguir cantant. Debon estava exultant. Tant és així que va parlar molt, moltíssim, en comparació a la fama de lacònic que sempre ha tingut (es deia que hi havia concerts en els quals tot just deia “hola, bona nit”, en començar, i “hola, bon vespre” en acomiadar-se).
Potser han tornat grans? Potser també els seus fans? Entre el públic hi havia alguns infants, escoltant aquell grup que taaaaan s’estima el seu pare. I l’horari d’inici va ser d’allò més family-friendly: les 19 hores.
I tanmateix, si bé hem crescut, no deu significar que hàgim tornat avorrits. Antònia Font va rebentar el teatre Principal, especialment en el darrer terç del concert. Un tram que tenen molt estudiat, puix que l’arrenquen convidant els assistents a ballar un vals amb “Vitamina sol”. Amb el públic ja dempeus, el van fermar a la festa amb “Alpinistes Samurais”.
No van perdonar un “Alegria”. I van seguir amb “Calgary 88”, en un dels moments més intensos de la nit: Una parella d’espectadors es van alçar -en el moment precís- amb sengles cartells -qual jurat de patinatge artístic-, amb la puntuació de 10. Wow! Debon, emocionat, va baixar a fer-los dos petons a cadascú: “A Terrassa passen coses”, digué després.
“Els anuncis d’Estrella Damm no són Mallorca, són una pel·lícula”
I llavors… Llavors va sonar “Wa Yeah“. Van arrencar “Wa Yeah” i els crits del públic es van sentir a la Plaça Vella! De fet, la melodia és ja com la sintonia oficial de la banda, el càntic que els hooligans coregen quan volen que l’estrella del rock surti a l’escenari. Un darrer “Islas baleares” (una mica incomprensible, ubicació tan noble?) i a rematar amb “Viure sense tu”.
I mira que Antònia Font ja havia cantat aquí el 2024: al maig van actuar al festival Embassa’t de Sabadell. I què n’és, de diferent! Un concert sense cervesa, ni estar de festa o que sigui massa tard. Bestial i diferent. Una lliçó (i una oportunitat) per desempallegar-nos dels nostres prejudicis.
El grup mallorquí / ERIC SERRANO
