Salvador Cardús i Ros
M’ha semblat molt oportú que Diari de Terrassa, dimecres passat, obrís portada amb el títol “La ronda Nord es tramitarà de forma ‘urgent’”. En refereixo al fet d’haver posat urgent entre cometes.
En aquest cas, com diuen els manuals sobre puntuació, les cometes serveixen -entre més- per marcar paraules amb un sentit altre que l’habitual o per afegir-hi un matís particular, sovint irònic. I, efectivament, ja sabem que “urgent” i “tràmit administratiu” són un oxímoron, una contradicció, com dir que fa “un fred calent”. Després d’anys de projectes caducats i de demostrar inoperància administrativa, parlar d’urgències, és un acudit.
Ha estat així des del principi d’aquesta nova fase del projecte de la B-40. Deixant de banda projectes i promeses històriques, tenim l’escenificació de pacte del juny de 2022 d’alcaldes i Ministeri, amb ERC plantant la ministra. Tenim el dia que el govern d’ERC es va haver d’empassar la seva oposició a la Ronda per poder aprovar els pressupostos el febrer de 2023, amb la corresponent dimissió del conseller de Territori i antic alcalde de Sabadell, Juli Fernàndez. I, després que ERC hagi fet president Salvador Illa, un ferm defensor de la B-40 fins a Granollers, ara tenim l’acord per a una propera signatura -el concepte “proper” també se les porta- del conveni Generalitat-Govern d’Espanya, aquest 2024. Ja hauran passat quasi dos anys i mig.
A partir d’ara, però, compteu el temps de realització de l’estudi informatiu “urgent”; els estira-i-arronsa amb els governs municipals; el període d’exposició pública; els recursos judicials que presentaran els que s’hi oposen; les expropiacions; el concurs públic per a la realització de les obres; l’inici de les obres i, si no hi ha entrebancs, la finalització de la seva realització. No crec que ningú sigui capaç de dir si parlem de deu o quinze anys, mínim. Per no parlar de la inversió. Es podrien fer apostes per veure en què acabaran els 200 milions d’euros pressupostats.
Certament, la meva opinió sobre la construcció d’aquest tram, de Terrassa a Sabadell i Castellar del Vallès, té poc o gens de valor. Ni en soc expert ni en tinc dades fiables. Sí que em sembla de sentit comú, però, que allò que ara acaba abruptament a Can Roca a Terrassa ha de tenir continuïtat i enllaçar amb alguna altra via de la mateixa magnitud. També em sembla de sentit comú que dues ciutats com Sabadell i Terrassa tinguin una connexió a l’altura de les seves necessitats i dimensió. Els que hem suportat molts i molts anys els col·lapses de la C-58 per anar a l’Autònoma cada matí a quarts de vuit, i cada vespre per tornar a quarts de set, intuïm -sense dades precises- que el cost en temps, combustible i contaminació, justifiquen la nova via.
I, sobretot, entenc que si els governs municipals que tenen legitimitat democràtica plena i les institucions econòmiques que garanteixen la prosperitat de la comarca defensen el fet de completar la B-40 fins a Sabadell i Castellar, es pot dir que “el territori” ho avala. Una altra cosa és si la B-40 ha d’arribar i travessar el Vallès Oriental, on allà sí que afectaria un sector econòmic molt important, l’agrícola, i que de sempre la gent de la comarca s’hi ha oposat de manera clara i contundent.
Pel què fa a la Campanya Contra el Quart Cinturó, que abans de conèixer el projecte ja han dit que el portaran als tribunals, caldrà que esmolin bé els arguments. Se’ls pot comprar un genèric “més trens i menys asfalt, però això no aplica a aquest cas. Com tampoc és un argument allò que a París planten arbres i a Sabadell i Terrassa es “trinxen espais naturals”, perquè a les nostres ciutats també es treballa de valent per reduir el trànsit urbà, i a París ja fa temps que tenen posat l’asfalt per arribar-hi. Ni val això de l’amenaça apocalíptica pel suposat augment de les malalties respiratòries, cardiovasculars i neurodegeneratives, si no aporten dades concretes que compensin les de totes aquestes malalties causades pels col·lapses actuals.
Des del meu punt de vista, el problema no és si es fa la B-40 de Terrassa a Sabadell i Castellar, sinó el com, el quan i el quant. I en això, tot són incerteses.
