La seva veu parlada, no sempre cantada, és la insígnia d’Antònia Font. Pau Debon (Palma, 1977) explica els motius de les anades i tornades del grup mallorquí, que actua a Terrassa aquest divendres al Teatre Principal. I en horari “family-friendly”: les 19 hores.
Per què plegueu el 2013? Perquè vam veure que no teníem les ganes i l’energia suficient per enfrontar una altra gira. Sempre hem pensat que quan estàs damunt de l’escenari, has d’estar en el 100%, no al 50%. Haguéssim pogut seguir i hauria vengut gent als concerts. Però ens vam dir: Ho deixam aquí.
El 2018 participeu en el concert en suport de Valtònyc. És el detonant que us engresca a pensar en el retorn? No ens havíem tornat a ajuntar. I allà vam anar, sense assajar ni res, a fer 4 o 5 temes. A jo sobretot em va despertar ganes de tornar. I al següent sopar que vam tenir, els hi vaig proposar. Ho vàrem anar pensant, si seria possible, com estaríem còmodes tothom al grup…
Vareu tornar amb un disc nou, “Un minut estroboscópica”. No volíeu viure de la nostàlgia? Si hem de ser honestos amb el perquè ho vàrem deixar, havíem de tornar amb alguna cosa nova. Per nostàlgia, ja tenim els discos. Si tornam, és perquè tenim alguna cosa més a dir.
Zoo, Doctor Prats, Smoking Souls, Cesk Freixas… Tothom plega enguany, dient que necessiten “prendre aire”. Us sentiu identificats? És totalment comprensible. Nosaltres ho hem patit, sabem que és això. Crema. No és una feina d’estar davant l’ordinador. Té un component emocional i porta un desgast. I en un grup de diverses persones, també hi ha un desgast de relació entre tots els que formem part del projecte. I pens que és molt honest que un grup com Zoo, que està omplint estadis allà on va i podia seguir dos anys més, digui que no poden més.
Avui en dia es porta anar publicant totes les cançons del disc durant uns mesos, com si tot fossin singles. L’algoritme. Vosaltres no: veu treure-ho tot de cop. La indústria està totalment canviada. La nostra manera de fer és molt antiga. Nosaltres fem “discos-concepte”: Totes les cançons parlen del mateix, tot té un fil conductor… Sempre hem defensat que extraient una cançó d’un disc i escoltant-la tota sola, s’acaba perdent molta informació. Però ara es treuen cançons, en comptes de discos.
També heu tornat en un moment en què l’autotune -per dir-ho d’alguna manera- és mainstream. Sí, amb un ordinador i un micròfon bo pots fer un disc. Es pot anar a fer un directe pràcticament sense cap instrument, es pot fer tot a nivell digital i d’ordinador. Però nosaltres tenim una altra manera de fer: tot el que sona, el generam nosaltres. No és millor ni pitjor. Tot és música. Però per ara, funcionam així. No estam tancats a res, però ara volíem tornar als orígens d’Antònia Font.
Debon, amb Joan Miquel Oliver / JUAMA PELÁEZ
Tu mateix sorties a cantar “Ai, Dolors”, amb Manel, quan coincidíeu en el mateix final. Ara fer “col·labos” en cançons està de moda, però vosaltres no n’heu fet cap. Cert, està molt al dia. Però nosaltres en fem gaires. A jo personalment m’ho proposen molt, tot i que me costa. No pas col·laborar, sinó afegir hores a Antònia Font: el grup és una part de la nostra vida, però també tenim família. I no tinc cap ganes de sortir més als mitjans de comunicació del que ja faig. Però vaja: és un moment vital: Si hagués estat de moda ara fa 15 o 20 anys, potser faríem el mateix.
Per què ara heu fet una gira “de teatres”? Creiem que al repertori d’Antònia Font, li va més bé un auditori, on s’aprecia millor la sonoritat; tot i que en un gran concert de festival es guanyi en potència.
Fora del domini lingüístic català, pràcticament no n’heu fet cap, de concert. No, no. No hem fet gaire res. No tenim una intenció de conquerir territoris, estar molt de temps en actiu, sumar fans… Ara mateix no és prioritari. Abans sí, Antònia Font era la nostra vida. Intentes ser conegut, inverteixes hores i doblers en promoció, pensar en un futur a dos o tres anys vista… Però ara no. L’objectiu és passar-nos-ho bé. Els concerts de Madrid i París els hem muntat com a final de gira.
És curiosa aquesta manca d’interés, perquè Mallorca és mundialment coneguda. De fet, a les vostres lletres ja fa vint anys que parlàveu de l’impacte del turisme… Antònia Font és un reflex del que està passant a Mallorca, perquè xerram del que passa a l’illa. Ara fa 20 anys parlàvem d’una Mallorca idíl·lica, damunt d’una barca, que és el que nosaltres fèiem el cap de setmana… Ara això no ho podem fer. I aquesta evolució negativa que ha duit el turisme a Mallorca se nota en les cançons. La societat ho diu. Que ara fem una crítica, no és que sigui intencionat. És el que està passant. Si no passàs, segurament no ens sortiria una cançó protesta, nosaltres no som un grup protesta, no ho hem estat mai. Que no vol dir que no ho puguem ser, no ens tancam, tampoc. Però vam sortir com un grup de pop, que parlava de coses quotidianes, en el nostre imaginari.
No sereu “de protesta”, però sí molt compromès: He cantat per Valtònyc, per l’Acampallengua, pel grup ecologista el GOB… Sí. En allò que tots els membres hi estàvem d’acord, hem actuat. Sabem que tenim cert poder de convicció, perquè hi ha molta gent que ens escolta. Si jo dic els motius pels quals cant en català, soc més escoltat que un altre. Tot i que jo no vulgui ser un grup de protesta, a nivell personal i de grup, no mos costa posicionar-mos. A més, creiem que ho hem de fer.
Abans deies que sortíeu en barca i que ja no ho podeu fer. Tanmateix, els anuncis d’Estrella Damm continuen mostrant una Mallorca paradisíaca, turistificant l’estiu… Totalment, a nosaltres això no ens fa gens de bé. Perquè a més, no és el que nosaltres –o la majoria– volem. Això no és Mallorca, venir aquí i anar de festa…I si tu vens això, al final acabes venent un turisme de masses. Es nota en aquests anuncis que és postís, que no és Mallorca, que és una pel·lícula, que és una ficció. Que en el seu moment ho podia ser? Potser. Però avui dia això no existeix. Te trobaràs cales massificades, cotxes per tot, que faràs una hora de cua per arribar allà… És impossible que avui dia passi allò que conten, a Mallorca.
