Ana García Molina, economista
L’Observatori Intercol·legial de l’Aigua està format pels Col·legis d’Enginyers Agrònoms, Enginyers de Camins, Canals i Ports, Enginyers Industrials i d’Economistes de Catalunya. Integrat per més de 40 professionals dels diferents àmbits i amb una rellevant expertesa, té el compromís d’aportar coneixement tècnic al debat públic i proposar actuacions que tinguin en compte la complexitat territorial de Catalunya, els reptes socials i econòmics lligats a la gestió de l’aigua, i la coherència i compliment dels objectius de sostenibilitat.
L’Observatori es va crear perquè tots quatre col·legis professionals compartim la mateixa diagnosi i la visió de la gestió de l’aigua: cal preparar-se per a un clima més sec, amb pluges més irregulars i amb episodis meteorològics extrems cada vegada més severs i freqüents. A la mateixa vegada, la població local (8 milions de persones a Catalunya més uns 18 milions de turistes que van visitar Catalunya l’any 2023) presenta un increment substancial de la demanda del recurs hídric.
La situació d’emergència hídrica està amenaçant la capacitat de disposar d’aigua a curt termini, i els experts en canvi climàtic avisen que aquests períodes de sequera seran cada vegada més freqüents. Per aquests motius, cal incidir en les polítiques transformadores de forma urgent. Calen canvis estructurals que dotin el territori de major resiliència hídrica, i és per això que cal una major inversió i concebre l’aigua com un bé transversal i essencial des d’un punt de vista ambiental, social i de garantia per a les activitats econòmiques. D’altra banda, les polítiques per als diferents usos de l’aigua han estat tradicionalment fraccionades, especialment entre l’ús agrícola i els usos urbans i industrials, cosa que dificulta la gestió integrada del recurs.
Des del mes de febrer fins a la setmana de l’11 de maig del 2024, vam viure una situació realment excepcional (d’EMERGÈNCIA) a les conques internes (no a la zona CHE, Confederació Hidrogràfica de l’Ebre), amb una sequera que estava posant en risc la capacitat de subministrar aigua en el curt termini. I encara que hem tingut pluges (les reserves a les conques internes a finals d’agost eren del 31,11%), considerem que és un risc que s’hagi modificat l’estat d’emergència sense disposar encara d’alternatives per poder garantir el subministrament a curt termini. L’estat d’emergència i les restriccions aplicades a tots els usos de l’aigua des de l’1 de febrer van tenir indubtablement conseqüències econòmiques en tots els sectors del nostre territori, amb possible afectació sobre el PIB i la competitivitat de les empreses.
Xevi V ( https://www.flickr.com/photos/xevivarela/)
Passeig per la sequera abans de la pluja. Pantà de Sant Antoni (Salàs de Pallars, Pallars Jussà)
Catalunya no és autosuficient hídricament. Cal reforçar la captació d’aigua del cicle natural. Les infraestructures existents no són suficients per garantir el subministrament i es fa necessari forjar acords entorn a les solucions que ens han de permetre aportar resiliència i flexibilitat als sistemes del cicle de l’aigua amb un model de GOVERNANÇA (gestió de l’aigua) adient i així poder garantir l’accés just i equitatiu a l’aigua per a tothom.
Necessitem un nou model de governança que permeti fer front al dèficit d’inversions que s’arrossega des de l’anterior sequera del 2008, així com un model que garanteixi la disponibilitat de l’aigua de forma equitativa arreu del territori, tenint en compte que els preus de l’aigua no només estan vinculats a les despeses d’explotació sinó que també estan lligats al finançament de les inversions, i per tant serà necessari un augment del preu per recuperar costos, ja que el model de futur és diversificar l’oferta d’aigua (també conegut com a producció d’aigua nova). Estem, en definitiva, davant un canvi de paradigma, ja que la sequera és un problema estructural que obliga a reformar les polítiques.
Per aconseguir tot això l’Observatori vol abordar aquest repte de manera conjunta amb els eixos següents:
- Impulsar l’aportació de noves fonts de subministrament d’aigua no dependents del cicle natural de l’aigua (pluges).
- Apostar per la connexió de les xarxes regionals d’abastament per aportar resiliència i flexibilitat al sistema català en situacions d’emergència, seguint una anàlisi de viabilitat que valori avantatges i inconvenients, i sempre considerant el cabal ambiental dels rius de cada conca com a element essencial.
- Abordar la millora de l’eficiència i la reducció de pèrdues al sistema, especialment en els usos urbans i agrícoles (on s’utilitza la majoria de l’aigua necessària per produir aliments).
- Construir un projecte transformador i de consens per aprofitar els recursos provinents dels fons europeus, abordant el model de gestió, governança i finançament de l’aigua. L’aigua no té un valor «zero».
S’ha de requerir a les administracions el compliment dels plans d’inversió previstos, l’acceleració de les mesures d’urgència previstes per fer front a la situació que vivim i la generació d’una planificació adequada perquè una situació d’emergència com la que vam tenir no es repeteixi en el futur. Cal incloure també les polítiques de gestió de demanda i no només d’oferta: millorar l’eficiència de les xarxes (totes i en tots els usos), fer un ús adequat dels instruments econòmics per recuperar costos (tarifes, cànons, etc.), conscienciar i educar els ciutadans en la necessitat de no malbaratar els recursos i ajustar els usos a les necessitats racionals, empoderant la ciutadania.
El futur de Catalunya passa per tenir una xarxa regional més resilient, i la interconnexió de l’Ebre és part de la solució només en estat d’emergència.
La indústria, amb la reutilització i regeneració d’aigua, allibera els recursos hídrics per a altres usos. Per tant, la normativa ha de posar èmfasi en la reutilització de l’aigua per als diferents sectors econòmics. Necessitem trobar solucions incorporant els components social i territorial. Aquesta aigua nova (aigua procedent de la dessaladores, regenerada i reutilitzada, dels aqüífers) que necessitem té uns costos i aquesta pujada de costos té impactes econòmics, socials i mediambientals, però no sabem com es financen ni qui els paga. Quins costos ha d’assumir l’ús de l’aigua a l’agricultura, a la indústria i al sistema urbà?
Respecte a les condicions facilitadores per realitzar les interconnexions (cap a un nou model de governança), la regeneració permet alliberar el recurs per a altres usos, Pot ser realitzada a un cost no superior al tractament convencional. Cal que tots els actors implicats (administracions, promotors i usuaris) fem un canvi de mentalitat, com va fer ja fa 14 anys la indústria química de Tarragona, per no «estigmatitzar» l’aigua regenerada per l’origen que té, l’EDAR (estació depuradora d’aigües residuals) municipal, ja que la tecnologia actual dona totes les garanties de qualitat. S’ha d’adaptar i desenvolupar la normativa per abordar els usos potables o potables indirectes i potenciar els actuals. Per exemple, de l’aigua potable se’n fan la meitat d’analítiques al mes que de l’aigua regenerada. És necessari que la normativa es desenvolupi per potenciar la reutilització, de manera que els diferents sector econòmics puguin apostar per la regeneració, «que permet alliberar recursos a un cost en el seu ús no superior al del recurs convencional».
La nova governança ens ha de fer reflexionar ja que al voltant de l’aigua i de la seva gestió es prenen moltes decisions que no sempre tenen en compte tots els aspectes implicats. Així, cal apropar-se a la presa de decisions amb una visió holística que tingui en compte els aspectes tècnics, territorials, ambientals i socials, així com els econòmics.
Joan ggk (https://www.flickr.com/photos/122/)
Pantà de Sau – 1 d’octubre 2008
Quant a la part tècnica, cal considerar la TEMPORALITAT i REVERSALITAT. Pel que fa a l’econòmica, la necessitat de compensació i de corresponsabilitat del territori en la proposta d’un nou cànon a percebre pels regants pel cabal sobrant. En l’aspecte ambiental, s’hauria de dissenyar i aplicar un Pla de protecció del delta de l’Ebre que, entre d’altres objectius, millori l’aportació de sediments. Des de la perspectiva social, s’hauria de millorar la fixació del coneixement propi al territori, així com fer una planificació estratègica activa per fixar activitats econòmiques. Finalment, la perspectiva territorial passaria per dur a termes noves inversions en infraestructures per assegurar i millorar la connectivitat del territori. Amb aquesta visió holística i amb el compromís de complir els compromisos adquirits, seria possible dissenyar i executar mesures que tinguin un impacte positiu per a tots.
Si parlem dels costos d’aigua nova, en la transició hídrica el 55% de l’aigua que s’utilitza a l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) prové de la dessalinització d’aigua de mar o de la regeneració d’aigües residuals. Aquestes dues tècniques són més cares de produir perquè s’utilitza més energia. L’aigua dessanilitzada (0,8-0,7 €/m3) pot multiplicar per dos o tres el cost de producció amb recursos convencionals (0,4-0,3€/m3), mentre que l’aigua regenerada pot tenir un cost semblant a aquesta última si no es consideren els costos previs de depuració de les aigües residuals.
Aquest encariment de la producció ha de tenir una translació a les tarifes per tal de garantir la viabilitat del servei (essencial) de l’abastament d’aigua potable a la població. Les noves inversions en dessaladores (Tordera i Foix) i en rehabilitació i ampliació de plantes (Ter i Llobregat), amb un import aproximat de 800 milions d’euros, requeriran un finançament extraordinari, a través de fons europeus i de préstecs amb el BEI (Banc Europeu d’Inversions). La recuperació dels costos d’aquestes noves inversions es preveu a través de la tarifa del servei, i estan pendents d’acotar els increments de tarifa necessaris en funció del detall del finançament que es requereixi per a les inversions.
Cal recordar que una de les solucions proposades com a alternatives han estat les dessalinitzadores flotants. Es tracta d’una solució temporal en un escenari d’emergència en què el cost unitari resulta molt alt comparat amb les solucions convencionals, ja que s’han d’amortitzar instal·lacions noves en un termini molt curt pel mateix estat «d’emergència».
El quadre següent mostra els costos de producció del les diferents solucions.
| Tecnologia de potabilització 1 |
Cost (€/m3) |
| Potabilització convencional de recursos hídrics de bona qualitat | 0,25 – 0,35 |
| Potabilització convencional de recursos hídrics de qualitat mitjana | 0,55 – 0,60 |
| Regeneració d’aigües residuals | … |
| Dessalinització d’aigües salobres (osmosi inversa) | … |
| Dessalinització d’aigua de mar (osmosi inversa) | 0,85 – 0,70 |
| Dessalinització aigua de mar (instal·lació flotant) | 6,50 – 7,50 |
| Transport d’aigua en vaixell | 8,00 – 10,00 |
| El cost indicat inclou l’amortització de les instal·lacions, el cost de l’energia, les despeses generals, de personal, d’operació i de manteniment, impostos i cànons. | |
Quins són els impactes ambientals associats a les diferents alternatives per obtenir aigua potable durant la sequera? Les ràtios següents són generals i caldria realitzar un estudi més detallat dels diferents processos implicats.
- Petjada de carboni a Catalunya:
- Per a la producció i transport d’aigua potable, al voltant de 0,160 kg CO2 eq/m3
- Per a l’aigua dessalada, al voltant de 0,9-1 kg CO2 eq/m3 (considerant la millora d’eficiència energètica)
- Per a la producció d’aigua regenerada, al voltant de 0,3 kg CO2 eq/m3 de mitjana
- Per a les dessaladores portàtils, al voltant de 1,5-2 kg CO2 eq./m3
- Per a la possible interconnexió de xarxes d’aigua, uns 0,5 kg CO2 eq/m3
- Petjada hídrica per a les solucions que no utilitzen aigua dolça, com són la regeneració i el dessalament: tenen petjada hídrica mínima.
Aquests costos mediambientals, per complir amb la Directiva Marc de l’Aigua, cal internalitzar-los i sumar-los als costos econòmics de producció i transport, i comparar-los amb una perspectiva de cicle de vida. I encara més en el context ambiental i climàtic que estem vivint. Incorporar als costos econòmics les externalitats ambientals i socials té tot el sentit de cara a garantir la sostenibilitat futura de l’ús de l’aigua.
L’agricultura és un dels sectors econòmics que requereix un major ús de l’aigua (78%). És un sector que representa el 19% del PIB català. Essent el primer sector en contribució al PIB, la modernització del reg en molts casos implica passar dels sistemes tradicionals de reg a manta (o reg per inundació) a sistemes de reg localitzat.
Els sistemes de reg modernitzats permeten produir més aliments amb menys aigua. Si modernitzéssim tots els regadius, augmentaria la capacitat d’autosuficiència alimentària catalana, d’un 35% a un 44%. No lluny del 50% que recomana la FAO.
Si ens centrem en la modernització de tot el regadiu poc eficient, i la seva digitalització, per fer front a les sequeres, Catalunya dedica 822.000 ha a l‘agricultura. 142.500 ha es reguen per gravetat o regs «a tesa» i modernitzar aquests cultius tindria un cost total de 3.350 M€ (700 M€ per a les parcel·les i 2.650 M€ per a la infraestructura general).
El cost i la magnitud de la modernització es veuen agreujats pel fet de disposar de dues conques amb criteris de gestió diferenciats i diferents.
La societat i el canvi climàtic ens exigeixen un pacte de país que dissenyi una nova governança per fer front a la nova realitat de l’aigua 2 i que tingui en compte la solidaritat territorial i social i l’impacte econòmic. Es tracta d’impulsar una transició hídrica adequada.
- Quadre propi de José Miquel Dieguez, gerent d’ATL.
- Enllaç a la jornada «Quant costa no patir sequera?» | Observatori Intercol·legial de l’Aigua (21 de maig de 2024). https://www.youtube.com/watch?v=IVL4YwBPIro
Publicat simultàniament a Quadern de les idees, les arts i les lletres.
