Les 16.30 hores del 12 d’agost del 2021, com oblidar la data en què un tret de neu, com en la cançó de Silvio Rodríguez, et gira la vida 180 graus. La vida de Jordi Ballart, alcalde de Terrassa, però abans d’alcalde, pare de tres fills. El tret era un diagnòstic de la malaltia del més gran, aleshores de 7 anys: limfoma de Burkitt, càncer agressiu que deriva en leucèmia, foscor sobtada que esdevé llum (potser encegadora), perquè “et surt tota la força de dins, no saps d’on, per estar al seu costat, en part perquè ell no notés que els seus pares estaven enfonsats”.
Feia uns 10 dies que el nen “no menjava, es cansava molt, tenia mal de cap i a les cames”. La família estava de vacances. Van portar la criatura a un CAP de l’Empordà: “Ens van dir, amb altres paraules, que el nen feia el paperot, potser símptomes de depressió infantil, o cansament. Ho van relativitzar. Al cap de set dies, estava ingressat a Sant Joan de Déu”. Tot es va agreujar: “No podia caminar”. Un altre cop a urgències, ara a Mataró. I allà sí. Els indicadors de les proves eren inequívocs: un tumor, potser un limfoma. “L’endemà, sense tenir el diagnòstic precís, el van sotmetre a quimioteràpia”, recorda Ballart. Aquella doctora, àngel amb bata blanca, li va salvar la vida. Anna Faura, es diu.
Era dijous
La criatura tenia una massa tumoral en l’abdomen, un tipus de càncer que es duplica en 24 hores. El cos esdevé camp de mines. “Sense aquell tractament ràpid, el nen no hauria arribat al dilluns”. Era dijous. I després sala d’operacions, ràpid, per a una punció en la medul·la, una químio directa.
Jordi Ballart, rapant-se en l’acte del Raval / ALBERTO TALLÓN
La força que surt de lloc recòndit. “Vam intentar tractar allò com si fos una aventura”, explica Ballart. Cicles de quimioteràpia de set dies, 24 hores, bacteris, virus, efectes secundaris. “Va estar sis mesos ingressat, amb alguns permisos que a vegades eren contraproduents. Havia d’estar molt protegit, no podia rebre visites. A vegades pensàvem que era millor que romangués a l’hospital. En un d’aquests permisos el vam haver d’ingressar d’urgència”, rememora el pare.
Al nen li van diagnosticar el càncer un dijous; sense el diagnòstic ràpid, hauria mort el dilluns següent
El menor malalt tenia dos germans, llavors una noia de 5, un noi de 4, víctimes, també, col·laterals de la maçada. “Vam rebre ajuda per crear un entorn de suport, perquè era important també atendre’ls a ells. Quan estava ingressat, ens havíem d’alternar la meva parella i jo a l’habitació, per la qual cosa els germans només van tenir un pare durant molt de temps”.
Felicitat i alerta
Està curat, si bé ha de sotmetre’s a controls cada dos mesos. “Sap el que ha tingut, li posa nom, en parla i té bon record de l’hospital. I, a vegades, una espècie de síndrome d’Estocolm”. És un tòpic allò que l’experiència deixa una ensenyança? “No. Som més feliços que abans, relativitzem moments que abans suposaven mal rotllo. Assaborim millor els moments que vivim junts. Però també vivim en alerta permanent”.
