Dues idees caminen, en paral·lel, en l’ecosistema del pensament crític del darrer lustre. La condició vulnerable i la condició precària.
De la primera ens ha parlat a bastament filòsofes com Marina Garcés, reivindicant la vulnerabilitat com un tret ple de potencial transformador. Som vulnerables, interdependents i ens deixem interpel·lar. De la segona podríem citar Eudald Espluga, potser convertit en altaveu de la generació del “burn-out” català. No sigues tu mateix. No puc més.
A falta de comprovar-ho “in situ” dissabte vespre, sembla que la cia Monte Isla ha fet que les dues línies paral·leles conflueixen en el seu nou espectacle “Un cos sense talent”. Després d’estrenar-se al juliol al festival Grec de Barcelona, arriba avui al Teatre Alegria (20.30 hores), en el marc del festival TNT. “Aquesta peça parla sobre la condició precària. Però és una precarietat no només econòmica, sinó també física”, desenvolupa Andrea Pellejero, una de els tres integrants de la companyia juntament amb Adrià Girona i Rut Girona.
Pellejero es llança a parlar de la fragilitat humana. “Ens hem basat el mite de Prometeo i en el d’Epimeteo, que era el seu germà i que no és tan conegut. Tots els animals tenen atributs: el verí de la serp, les garres dels lleons… Però els humans no tenim un atribut. De fet, en teatre és diu ‘un cos sense talent’ quan no té el do de la interpretació, quan naix sense atributs”, enraona Pellejero. I d’aquí la vulnerabilitat i fragilitat del cos humà.
I Pellejero va ara per la condició precària dels cossos. “Sentim cansament. Estem cremats. Sentim esgotament. Sentim que només estem donant i que no rebem. Patim l’individualisme. Perquè la sensació de cansament, si és compartida, és més sostenible”.
“Burn-out”
De fet, aquest “burn-out” generacional també és molt visible en els membres de la cia Monte Isla.
Un exemple paradigmàtic el trobem en la seva peça “On comença el bosc, s’acaba el poble”, que justament va ser produïda i estrenada al Festival TNT l’any 2022. Tot i les lloances de l’estrena, mai van poder fer gira d’aquesta obra. No es va representar mai més. Es dona la paradoxa què, peces coproduïdes amb diners públics (en forma de residències, beques…) després no tenen recorregut. “Nosaltres vam començar gràcies a una beca de la Nau Ivanow de Barcelona. Sense condicions materials, no es pot fer teatre”.
Una crítica que abans-d’ahir compartia Pablo Gispert, de la companyia El Conde de Torrefiel, en aquestes pàgines. Companyies que no entren en les temporades estables dels teatres. “Se li dona molta importància a la novetat. I així anem perdent el sentit. No només s’ha d’estrenar, també s’ha de fer gira amb l’obra. Perquè el que li dona sentit és la recepció del públic, que evolucioni”, diu Pellejero.
Un darrer apunt: “No cal intentar entendre de què va la peça, sinó deixar-se-la sentir”.
