Ramon Bosch
Rafael Jiménez Asensio, l’autor de “El legado de Galdós”, acaba de publicar un llibre que complementa el que va dedicar a l’escriptor canari: “Juan Valera, liberalismo político en la España de los turrones”.
Si en el primer estudiava la visió que donava Galdós de l’Administració pública espanyola del segle XIX a través de les seves novel·les, en el darrer ens proporciona un altre punt de vista de la mateixa administració a partir de l’anàlisi de la correspondència de Valera.
Els dos llibres són complementaris, Galdós és algú que es mira l’Administració des de fora i en retrata els seus mals amb voluntat regeneracionista, Valera en fa el retrat des de dintre, en tant que servidor públic, i ho amb la cruesa i la sinceritat d’aquell que escriu per ser llegit només per al destinatari de les seves missives. Val a dir que Valera escriu amb cruesa i sinceritat, però també amb un enorme cinisme perquè va ser tota la vida beneficiari dels mals que denuncia: Valera pertanyia a la petita noblesa arruïnada que necessitava acostar-se a l’Administració per obtenir un càrrec que li permetés mantenir el seu statu quo.
D’aquests nomenaments discrecionals a l’Administració pública al Madrid del segle XIX en deien “turrones” i encara avui al diccionari de la Real Academia Española consta “el destino público o beneficio que se obtiene del Estado” com una de les accepcions de la paraula “turrón”.
Valera és conegut com a novel·lista -tot i que la seva obra literària hauria estat molt més interessant si l’hagués escrit amb la llibertat d’esperit amb què va redactar la seva correspondència- i no pas tant com a servidor públic i com a polític, que és quan emergeix un personatge fascinant si hom està en condicions de saltar per damunt de la contradicció que suposa aprofitar-se de l’Estat i, a la vegada, treballar tota la vida per canviar-lo i millorar-lo. O potser és precisament aquesta mateixa contradicció el que fa tan atractiu Valera i ens proporciona una de les claus per entendre tot el despropòsit que va significar el segle XIX espanyol: els qui se’l miren amb lucidesa des de fora -Galdós- no tenen capacitat per canviar-lo, els qui se’l miren amb lucidesa des de dintre -Valera- no tenen en el fons voluntat de canviar-lo perquè s’hi juguen els “torrons”.
El Valera que dibuixa Jiménez Asensio en el seu llibre és clarament un personatge txehovià amb la seva necessitat de ser i la seva incapacitat de fer. Sempre entre dues aigües, sempre somiant el futur des d’un present que l’ofega i que no té esma de canviar.
Probablement és aquest aspecte de personatge sortit de “L’hort dels cirerers” el que va atraure Manuel Azaña per dedicar-li els seus “Ensayos sobre Valera”, l’Azaña polític i escriptor s’havia de sentir naturalment atret per un altre polític i escriptor que volia ser, com Azaña, sobretot escriptor i que va acabar sent el que la vida i les circumstàncies històriques el van empènyer a ser. Insisteixo, per a mi el valor més important d’aquest llibre és el retrat d’un Estat en fallida tècnica fet per algú que s’havia aprofitat tota la vida de les seves mancances i de la seva inèrcia i que, per tant, el coneix perfectament bé.
Però com a lector és un descobriment impagable el Valera més íntim, tan allunyat del seu jo literari, que es passeja com a diplomàtic per les corts d’Europa i de Llatinoamèrica i que en fa un dibuix descarnat i lúcid sense voler-se adonar que ell mateix és un figurant d’aquesta trista comèdia.
En aquest sentit, tots som una mica Valera, i per això el personatge ens resulta tan fascinant i incòmode alhora. Només algú com Rafael Jiménez Asensio, que ha escrit alguns dels diagnòstics més ajustats sobre els mals endèmics de l’Administració pública, podia ser capaç de fer un llibre així en què l’extensíssima correspondència de Valera i els seus escrits polítics es fan servir d’instrument per aportar una resposta més a la pregunta seminal que es fa Vargas Llosa a l’inici de “Conversación en la catedral”, si canviem, és clar, Perú per Espanya.
