Antonio Machado
La crisi financera del 2008, provocada per l’excés de risc assumit per la banca espanyola en els seus préstecs hipotecaris davant de la bombolla immobiliària, va portar el sector financer espanyol a la concentració del mercat creditici.
Es va plantejar la socialització de les pèrdues mitjançant un préstec de 72.000 milions d’euros que va sanejar els seus comptes de resultats. Les conseqüències han estat 28.000 oficines tancades i 112.000 llocs de treball eliminats, i del préstec rebut de 72.000 milions només han retornat 12.000 milions, la resta l’està pagant l’Estat espanyol (és a dir, nosaltres) al Banc Central Europeu.
La centralització dels 55 bancs i caixes d’estalvi existents es va transformar en deu entitats financeres en poc més de deu anys, la qual cosa va suposar que Espanya fos el tercer país de la UE on més ha crescut la concentració bancària des del 2009, i el segon en percentatge d’actius amb un 70% controlat pels grans bancs, Santander, BBVA, i CaixaBank, als quals se sumen Sabadell, Bankinter, Unicaja, Kutxabank, Cajamar i Ibercaja, que controlen el 30% restant.
El cost social d’aquesta operació ha estat molt elevat i amb conseqüències sagnants. 684.385 desnonaments entre 2008-2019 i 1,7 milions de persones van ser expulsades de les seves llars. 4.600 pobles no disposen d’oficina bancària, són el 52,7% dels municipis espanyols. A més dels 112.000 llocs de treball destruïts.
El poder adquisitiu dels assalariats ha caigut un 5,6%, i és més acusat en el col·lectiu de pensionistes, que han perdut més del 30%. El que ha donat peu a una bossa de misèria estructural del 26,5% de la població espanyola, en perill d’exclusió social.
La banca espanyola, en aquest mateix període, ha guanyat 164.000 milions d’euros, que era l’objectiu que perseguia el capital. Consolidant una estructura social favorable per a continuar enriquint-se en un entorn de pau social, perquè hi ha un exèrcit de reserva del 26,5% esperant un salari digne. Més de la meitat de la població activa cobra menys de 1.500 euros de salari mensual.
Hi ha 3,35 milions d’autònoms. Des del 2008 s’han perdut gairebé un milió d’autònoms que eren empreses d’un o més treballadors. La reordenació bancària ha suposat un enduriment en les mesures protectores per accedir al crèdit de les empreses, la qual cosa dificulta molt la capacitat operativa d’aquestes, sobretot per a la petita i mitjana empresa.
Vist el resultat d’aquests últims 16 anys, en què l’Espanya buida amb una població envellida, i sense poder accedir al diner efectiu, que al seu torn rep el comerç de proximitat, es veuen obligats a desplaçar-se fins a 30 i 40 km per disposar dels seus diners, i a més amb una pensió de 700 euros els cobraven una comissió de 2 euros per atendre’ls en finestreta.
El BBVA és dels més exigents en les seves comissions, i ara vol absorbir el Banc de Sabadell mitjançant una opa agressiva que no vol l’actual direcció del BS ni el govern central d’Espanya. Els que hem tingut relació amb les dues entitats com a usuaris sabem les diferències que hi ha entre aquestes dues entitats. Aquesta fusió tindrà un cost social elevat que d’entrada ja diuen de tancar 300 oficines que majoritàriament seran oficines del BS, i destruirà més de mil llocs de treball.
És inadmissible que ens obliguin a domiciliar els nostres serveis en comptes corrents d’entitats privades amb les condicions actuals, en què la consideració humana brilla per la seva absència. Oblidar el caràcter social i públic del que hauria de ser un banc entra en contradicció amb l’actual Govern més progressista de la història d’Espanya. Gestionar els nostres propis recursos econòmics és una tasca pròpia de l’economia social. Deixar aquest capítol tan important de l’economia en mans de delinqüents (Rodrigo Rato, Mario Conde, o Ruiz Mateos) o capitalistes àvids d’enriquiment permanent no és la millor solució tret que els qui governen vulguin mantenir aquest objectiu.
Crear les condicions perquè la banca faci el seu “agost” amb les condicions actuals, deixar que sigui la banca qui digui el que hem de fer perquè ells siguin cada dia més rics i legislar perquè això sigui possible converteix els governs en aquesta malifeta còmplices dels bancs.
Que tinguem l’obligació de gestionar els nostres pagaments amb empreses de subministraments, administració, cobrament de salaris, pensions, Hisenda, col·legis, etc. Pot ser que sigui anticonstitucional per ignorar el nostre dret a triar la forma de pagament que vulguem. Que aquestes companyies facin ús indegut amb la nostra informació perquè altres operadores arribin a nosaltres amb finalitats comercials, hauria d’estar penat per les lleis.
Només una banca pública podria frenar aquests abusos de poder i asseguraria que l’accés al crèdit per a necessitats vitals de les persones estigués protegit. Els bancs manegen prou informació perquè els poders públics vegin clarament la urgència d’actuar davant la vulnerabilitat dels drets humans de cada ciutadà.
El dret a l’habitatge no consisteix solament en el fet que hi hagi habitatges socials, sinó que el preu de l’habitatge en general, sigui de compra com de lloguer, amb la intervenció pública, seria una garantia de justícia i equitat i de regulació equilibrada.
Alemanya disposa d’una banca pública que controla el 24% del sector financer. Té especial sensibilitat per a les empreses en la seva capacitat d’innovació i exportació.
A França la banca pública Caisse donis Dépôts i la Banque Postale juntament amb la Banca Pública d’Inversió (BPI) i altres filials financeres públiques Oseó, CDC Empreses, Fons estratègic d’Inversions-Regions.
A Itàlia, el Banc Posta amb funcions semblants a la Banque Postale francesa, i la Banca del Mezzogiono-*MedioCredito Centrale, l’objectiu del qual és el desenvolupament d’inversions al sud d’Itàlia. La Caixa de Dipòsits i Préstecs (CDP) orientada cap al finançament barat d’organismes estatals, regionals i locals. El Fons Estratègic Italià (FSI). Suïssa té 24 bancs cantonals i 19.000 empleats i suposa un 13% del total d’actius bancaris del país. Als Països Baixos, Banc Nederlanse Gameenten és el quart banc per volum d’actius. NWB Nederlanse Waterschapsbank és el sisè banc més segur del món, es dedica al finançament barat i a llarg termini a entitats públiques per a infraestructures sanitàries, educatives i d’habitatge social. Suècia té Nordea, creat en la fusió d’entitats sueques, finlandeses, daneses i noruegues (Nordbanken, Merita Bank, Unibank i Kreditkassen). Per al finançament d’entitats locals van crear una cooperativa, Kommuninvest, formada per 276 ajuntaments i entitats locals.
Aquí veiem clarament com a l’Europa avançada van decidir fer reconversions per assegurar el bé comú des del públic, participant en la governança, en projectes socials, educatius, i sanitaris tot un exemple de consciència del bé comú. Així com en el desenvolupament de la petita i mitjana empresa.
Mentre que a Espanya succeïa i succeeix tot el contrari, quan PP i PSOE van veure la possibilitat d’enriquir-se intervenint en algunes entitats financeres robant i portant-les a la ruïna.
Espanya arrossega massa vicis des de fa més de dos segles, en els quals la dinastia borbònica va jugar un paper fonamental en la degeneració moral, en què les classes dominants, juntament amb l’Església, es van enriquir fent de súbdits fidels. Mentre no aconseguim fer desaparèixer la monarquia continuarem veient “la merda” que hi ha en aquest país.
