Domènec Martínez
Han passat 62 anys i recordo amb molta intensitat el que va succeir aquella nit. Jo tenia 13 anys. La meva germana Mari Carmen, 11 (25 de setembre de 1972).
Des del pati de casa, al carrer de Mozart, al barri de la Cogullada vam veure com les aigües arrossegaven troncs, animals i altres objectes per la força i la crescuda del cabdal de la Riera. Ens vam fer adults de cop, i vaig començar a treballar sis mesos més tard. Els 14, eren l’edat legal. El meu primer contracte laboral.
Aquests dies ho tornarem a recordar institucionalment i també els mitjans de comunicació reproduint fotografies i cròniques d’aquelles tràgiques jornades. Memòria i més demanda de coneixement, imprescindible per les famílies que ho van patir, i també per les generacions que no ho van viure.
Dissabte passat, dia 21, gairebé un centener de persones ens vam aplegar en una Jornada per parlar sobre “El futur de les rieres”, amb un bon grapat d’acadèmiques i experts, tot un luxe –cal dir que bàsicament centrada en les possibilitats de les Arenes–, res és casual. Vaig transcriure a la meva llibreta un bon inventari de conceptes que agraden al gremi de la sociologia: connectors urbans, espais socialitzadors per fomentar la salut mental i el benestar del veïnat, usos i valors paisatgístics, i fins i tot el de refugis climàtics. Ep! Sense oblidar la funció hidrosistèmica, és a dir, sense oblidar que cal prevenir els riscos naturals i els efectes del canvi climàtic.
Aquesta jornada ha coincidit amb un seguit de demandes que des del nostre barri s’han formulat aquests dies al Sr. alcalde i al consistori. Anem a pams.
Primer. El transvasament de la Riera del Palau, una ferida de formigó en forma de trinxera, constitueix una barrera derivada dels aiguats del 1962.
Cal recordar que l’any 1965, la Confederación Hidrográfica de los Pirineos Orientales va començar a desviar la Riera del Palau del seu curs natural: La Rambla, a on estava canalitzada fins al 1962, per desviar-la [des de la confluència de les actuals avingudes Josep Tarradellas i Abat Marcet] cap al torrent de la Maurina, la Cogullada i la riera de Rubí.
Ras i curt. La situació de la riera al seu pas pel nucli de la Cogullada, des de la rotonda de la carretera de Martorell fins a l’edifici dels jutjats, És a dir el tram urbà de la riera del Palau a l’avinguda de Joaquim de Sagrera, és deplorable per dues raons principals. La manca de neteja i sanejament. Convertit en un espai propici per llençar escombraries i per la proliferació rates. Igualment, els dos laterals de la riera són avui vials, d’anada i tornada, i zones d’aparcament, que fan impossible l’ús públic de les persones. S’ha prioritzat el trànsit motoritzat i la contaminació atmosfèrica.
Després de la riuada del 1962 vam “necessitar” vint anys, fins al 1983, per aconseguir el pont del carrer d’Edison i els de Pintor Torres i Lepant. Justament a conseqüència d’una llarga mobilització social. També ho ha recordat qui va ser la presidenta de l’AV de la Cogullada, Consol Hernández, a les pàgines del DT de dissabte.
Quaranta-un anys més tard, des de 1983, no s’ha fet res a banda de canalitzar les aigües brutes. Normativa obligada de la Unió Europea. La imatge de la Riera no convida a transitar pels seus marges ni aquesta zona del barri.
A la jornada abans esmentada es van formular declaracions amb molt bona música: “Les rieres com a connector urbà, eix cívic i pacificador de la xarxa de mobilitat tova, per enllaçar amb el nou eix verd, per connectar ambdues bandes. Espai de trobada que promouen l’esport informal i esdeveniments culturals. Transició esglaonada entre la riera i barri per gaudir i l’estada, promovent nous usos dels veïns i de les veïnes”. Justament tot el contrari a la seva situació actual, una barrera de formigó en forma de trinxera, infranquejable, inhòspita, bruta, i reconvertida en una via ràpida de vehicles derivats del centre urbà.
És evident que cal garantir la seva funció principal: la capacitat de canalització de les aigües i dels aiguats, amb més raó davant les amenaces derivades del canvi climàtic. Conscients que cal desestimar altres propostes com el seu cobriment. Fins al 2006 encara hi havia projectes que ho contemplaven, això sí, en determinats trams i amb la previsió de fons europeus.
Però, justament, per aquest motiu, la seva dificultat i o impossibilitat, cal innovar en dos aspectes prioritaris. La possibilitat de repensar la mobilitat concentrada en els dos vials, font de contaminació i els seus efectes de barrera de ciment i de fractura urbanística. I, en segon lloc, generant i guanyant nous espais i passeres transversals en forma de plataformes elevades sobre la riera, com hem vist a moltes ciutats amb rieres semblants. Plataformes toves, perfectament inundables, si fos el cas, que ajudin a millorar, de veritat el valor paisatgístic, amb ombres per caminar, verds o amb tendals, que fomentin de veritat el benestar i salut mental del veïnat. Fent de veritat veritables refugis climàtics davant de vies urbanes fonamentades i motoritzades.
Segon. Dues notes més discordants amb aquesta lògica. Durant els darrers anys el nostre carrer s’ha convertit en una via ràpida de molts vehicles que accedeixen al carrer de Mozart, des de la carretera de Martorell, i que enllacen, creuant el pont de l’avinguda de Joaquim de Sagrera fins al carrer de Lepant, per anar fins a l’entrada de l’autopista a l’altura de la benzinera (Rambleta). És a dir s’ha convertit en una veritable drecera per estalviar-se seguir la carretera de Martorell fins a la rotonda del Doré, a la Rambla. Una nova barrera i fractura, una via paral·lela a la de la riera, a on prima el vehicle motoritzat. Urgeix senyalitzar com a zona 30 i instal·lar bandes reductores de velocitat.
Una situació que es veu agreujada com conseqüència de les obres d’ampliació l’autovia C-16 al seu pas per Terrassa, un tercer carril, en tots dos sentit de la circulació que “comença i comprèn el tram de prop de 2 quilòmetres entre l’enllaç de Terrassa centre (la rotonda de Vista Alegre) i la connexió amb las futura B-40. Es calcula que aquesta via (perímetre del barri de La Cogullada, Roc Blanc i Can Trias) pot arribar a portar-hi 28.000 nous vehicles diaris”. Diari de Terrassa (31 de gener de 2024). Vol dir més soroll i contaminació, un cost molt alt per la salut de les persones.
Les ciutats europees amb visió de futur fomenten connectors urbans, amb mixtura d’usos, pacificant la mobilitat, promovent la biodiversitat, aixecant paviments i plantant arbres, guanyant espais verds i facilitant nous espais per fomentar la salut pública de les persones. A la Cogullada, estem encerclats de vies ràpides i alta densitat de vehicles: carretera de Martorell, autovies i la Rambleta del Pare Alegre, i a més, creuats en diagonal per trinxeres fonamentades i altres barreres. Res a veure amb els anuncis de ciutat compromesa amb la lògica de l’anella verda.
Els veïns i veïnes de la Cogullada, també tenim memòria.
