Salvador Cristau i Coll, Bisbe de Terrassa
Per què el papa Francesc ha volgut dedicar un any a la pregària? És tan important la pregària? De fet, però, això és com si ens preguntéssim si és important respirar, respirar bé.
Lògicament, tots diríem que sí que ho és, que si no respires, t’ofegues, i fins i tot et pots morir.
De la mateixa manera, l’oració, en qualsevol de les moltes maneres de realitzar-se, és indispensable per al cristià. Per això, recordant que encara som en l’any de la pregària i que ens disposem a viure el Jubileu de l’any 2025, començant a més un nou curs, ens aniria bé a tots fer una revisió de la nostra pregària, i a la vegada valorar quina importància donem en la pràctica a aquesta dimensió de la nostra vida cristiana.
Si ser cristià és viure l’amistat amb Déu, pregar és la comunicació del cor necessària en tota amistat autèntica; i encara més en aquesta amistat que Déu ens ofereix. Jesús pregava quan era a la terra perquè l’amor al seu Pare el duia contínuament a aquesta comunicació d’amor.
Això vol dir que la vida cristiana, la vida de batejats, és una vida de relació amb Déu com a fills, una vida d’amistat amb aquell que sabem que ens estima, una relació, una comunicació d’amor. Tota veritable amistat requereix temps, i no ens podem excusar dient que no tenim temps, tothom té temps per a aquell que estima. La vida d’amistat amb Déu demana temps per a la comunicació, per compartir, per viure una confiança mútua.
L’any de la pregària no ens proposa, de fet, cap novetat; més aviat ens recorda un aspecte de la nostra vida de fills, i un oferiment que Déu fa als homes creats per ell. Perquè la pregària no és iniciativa nostra, no és ocurrència nostra. Des del principi, ja en la creació del món, en la creació d’Adam i Eva, veiem com Déu parla amb els homes i ells parlen amb Déu perquè fins i tot des d’una situació de pecat Déu vol i espera la nostra pregària. Al llarg de tota la història de la salvació sempre ha mantingut aquest oferiment de comunicació, d’intimitat amb els homes malgrat la seva infidelitat.
I aquesta relació d’amistat entre Déu i els homes ha arribat en Jesucrist a un punt culminant en venir al món i, quan prenent una naturalesa humana com la nostra, ens ha parlat amb veu humana: “En moltes ocasions i de moltes maneres, Déu havia parlat per boca dels profetes; però en aquests dies, que són els definitius, ens ha parlat a nosaltres en la persona del Fill, per mitjà del qual ja havia creat el món i a qui ha constituït hereu de tot.” (Hbr 1, 1).
Déu ens ha parlat i ens ofereix de participar en el seu diàleg d’amor amb el Pare del cel. També Jesús pregava com veiem a l’evangeli: “Per aquells dies, Jesús se n’anà a la muntanya a pregar, i va passar tota la nit pregant Déu” (Lc 6, 12). Jesús pregava i ensenya a pregar als seus deixebles, ens ensenya a nosaltres amb el seu exemple i les seves paraules: “Una vegada, Jesús pregava en un cert indret. Quan hagué acabat, un dels deixebles li digué: Senyor, ensenya’ns a pregar, tal com Joan en va ensenyar als seus deixebles. Ell els digué: Quan pregueu, digueu: Pare, santifica en teu nom…” (Lc 11, 1-4). Per això podem dir amb veritat que és Jesús mateix qui ens ofereix i convida a la pregària.
Cada un ha de trobar el seu camí d’oració, de com fer-la, de quan o on fer-la. Però no és possible viure com a cristians sense l’oració. Pensem-ho, revisem la nostra pregària, ensenyem els nostres germans a pregar, acompanyem-los a aquesta font d’aigua viva, aprenguem i ensenyem als nostres germans des de petits a viure com a fills amb el Pare del cel, amb Jesús, amb l’Esperit Sant, en aquesta relació d’amor que és la pregària.
