Ramon Bosch
Plantar cara fugint. Segurament una de les anècdotes més comentades de l’estiu deu haver estat el vist-i-no-vist de l’estada de Puigdemont a Catalunya.
A hores d’ara crec que és just reconèixer l’esforç titànic de l’expresident per desacreditar les institucions catalanes i les seves estructures d’estat. Ha fet més contra el prestigi de la policia catalana Puigdemont en un matí que tots els de la CUP en deu anys. Val a dir que, si hem de reconèixer l’aportació de cadascú en el deteriorament de la imatge policial, la gestió del conseller Elena tampoc no ha estat una aportació menor, però res comparat amb l’episodi dels barrets de palla i el cotxe blanc amb cadira de rodes que va protagonitzar el nostre més il·lustre pròfug.
Vist el paperot, que ni els seus entenen, exceptuant Turull, crec que és llegut preguntar-se exactament què va venir a fer Puigdemont a Catalunya?
Nomenaments. Deia Tarradellas que quan es nomena algú per a un càrrec es crea un desagraït i deu ressentits. El que diu Tarradellas segurament no és una regla infal·lible, però sí que té un clar rerefons de veritat.
Pel que fa als ressentits, crec que no cal desenvolupar gaire la idea, sempre hi ha gent que espera ser i té un gran disgust quan, arribada la possibilitat del reconeixement -aquest tipus de gent sempre llegeix els nomenaments com un reconeixement que se’ls devia i no pas com una oportunitat de contribuir a la millora del bé comú-, aquesta ocasió els passa, una vegada més, de llarg.
Una altra cosa és el concepte de desagraït, a mesura que em vaig fent gran cada cop combrego més amb el que Rafael Jiménez Asensio anomena “el deure d’ingratitud” dels càrrecs públics: l’agraïment a qui t’ha nomenat no t’ha de fer perdre mai l’objectivitat en la presa de decisions.
Tanmateix, és possible que Tarradellas, quan parlava de desagraïts, es referís més aviat a les punyalades tavernàries que es produeixen entre companys de partit. Una altra cosa destacable en els nomenaments del govern Illa és la parsimònia amb què s’estan produint. No crec que sigui per manca de planificació, com s’ha volgut dir, sinó perquè hi deu haver hagut candidats que, a l’hora de la veritat, no han fet el pas endavant.
Costa molt, a partir d’un cert nivell, deixar una feina estable i ben remunerada per anar a parar a un lloc on el cessament dependrà molt més de la conjuntura política que no pas de si s’ha fet o no una bona feina i on, mentrestant, s’haurà d’aguantar sovint el descrèdit personal provinent de l’atac furibund i indocumentat dels que s’amaguen en l’anonimat les xarxes socials.
La pastanaga sense rancúnia. Un dels senyals que s’acaba l’estiu és que torna el festival vegà, que és el preludi de la tristesa que ens envairà amb la tardor. No hi ha res més trist i ensopit que un dinar vegà, on les coses, perquè tinguin una certa consistència, han d’agafar el nom d’allò que no són. Una pizza vegana, és a dir, sense formatge, és una coca de verdures, però no una pizza. Una hamburguesa de tofu ja no em veig amb cor de dir què és, però, en tot cas, no és una hamburguesa.
Aquest any, ultra el festival, s’atorgaran a la Nova Jazz Cava els Barcelona Vegan Awards en una mostra més que, per als vegans, el nom i la cosa, el significant i el significat, tenen vida pròpia i per separat: a ningú que no fos vegà se li acudiria fer el lliurament dels Barcelona Jazz Awards a la Nova Jazz Cava de Terrassa! Com que aquests premis estan en fase de consolidació, i coneguda i reconeguda la modèstia dels vegans, només se’n donen en deu categories: restaurant “plant-based”, producte “plant-based”, xef vegà, empresa sostenible, cosmètica, moda, artista, creador de continguts, ONG, i campanya publicitària.
Una demostració palpable que alguns de la seva forma de menjar n’han volgut fer una forma de vida, o a l’inrevés.
