Salvador Cardús i Ros
Reconec que no acabo d’entendre això de crear una “marca Terrassa” aplicada a la ciutat, com si fos un producte comercial. Realment cal un “discurs únic” per “posicionar” una Terrassa diversa en un món globalitzat?
Ens cal un logotip? Algú em sap dir quin és el logotip d’altres ciutats similars? Ens cal un eslògan, del qual es tardarà cinc segons a fer-ne acudits… des de Sabadell? És això el que afavorirà l’esperit identitari dels terrassencs? De veritat que un logotip i un eslògan és el que busquen les grans empreses per decidir si s’instal·len o no a Terrassa? No té a veure més aviat amb el preu del terreny, amb els serveis que els proporciona un polígon industrial, amb la xarxa de comunicacions, amb la formació de qualitat del mercat laboral, amb la simplificació dels tràmits burocràtics?
Es diu, des de l’expertesa en màrqueting, que dels molts valors que té Terrassa, se n’ha de triar un en relació amb un públic objectiu determinat. Però és que tots els terrassencs hem de trobar la nostra identitat en un únic valor? Som un mateix “públic objectiu” un terrassenc de tota la vida, un terrassenc nouvingut, un turista cultural, una multinacional, un aficionat al jazz o un vegà que va de festa?
D’acord. Barcelona també ha canviat d’eslògan i ha passat del “Visit Barcelona” al “This is Barcelona”. Marededeu! Això vol dir que també ens haurem d’identificar amb un eslògan en anglès per fer-nos més globals? Vol dir que per trobar un “discurs únic” caldrà, com a Barcelona, trobar eslògans que no diguin res, de l’estil d’“Això és Terrassa”? És que algú recorda aquells “Omple’t de Terrassa” o el “Love local” municipals del 2021? I en queda res de la marca “Costa Barcelona” en què ens havien inclòs juntament amb altres quatre comarques, promoguda el 2011 per la Diputació de Barcelona, amb l’eslògan “Barcelona és molt més”? Se’n va avaluar mai l’efectivitat?
I llavors encara hi ha això de tenir un Senat i uns ambaixadors que, no cal ni que ens ho expliquin: consistirà en unes reunions voluntaristes en què es demanarà assessorament gratis –no com el de les empreses que organitzaran la trobada– i que, com ha passat sempre, el seu paper s’anirà dissolent fins al dia que els que en siguin membres ja no sabran si encara existeix o no. Podria fer una llista de consells i comissions que conec des de quan m’hi van convidar, però de final indeterminat. Per exemple, encara existeix el Consell de Cultura que havia creat el regidor i amic Josep Casajuana? I existeix alguna de les seves reencarnacions posteriors? També desapareixerà el Senat el dia que l’equip municipal que l’ha impulsat sigui substituït per un altre equip?
A la informació sobre el projecte s’esmenta el cas del comtat de Staffordshire a Anglaterra. L’únic que he sabut trobar és el pla de comunicació “Beyond Communications: A Strategy for Communication, Engagement and Consultation” del districte d’East Staffordshire, que no arriba als 120.000 habitants, sobretot de caràcter rural. Si va d’això, he de dir que sembla un pla seriós, continuació de diversos plans estratègics anteriors iniciats el 2008, i en què consta el nom de l’autor, i entre molt més, també els riscos de la seva gestió i com mesurar-ne l’èxit. Són setze anys de continuïtat, que més els quatre del nou pla, faran vint anys d’estratègia comunitària. Si es tracta de fer alguna cosa similar a això que he trobat, encara hi poso alguna esperança. Però ja perdonaran el meu l’escepticisme: conec l’escassa –per no dir nul·la– capacitat de perseverança de les nostres administracions.
