Toni Marcilla, Observatori dels Drets Socials de Terrassa
Una amiga m’escriu per WhatsApp: “Oye, esto que está diciendo nuestro Pedro Sánchez de la migración circular no suena a ‘vale, aquí curras un tiempo pero luego ‘pa’ tu casa, eh?’”.
Li dic que, exactament, que acabo de sentir-lo dir que la migració circular serveix per exercir una labor concreta a Espanya de manera estacional i, en finalitzar, tornar al seu país.
Sembla que en els darrers tres anys, amb aquesta fórmula, han arribat menys de 20.000 persones per any tot i que i s’estima que aquest país necessitarà de 200.000 a 250.000 treballadors migrants fins al 2050. Llegeixo que eren set els països amb què Espanya tenia acords per fomentar aquest tipus de migració legal (Marroc, Senegal, Colòmbia, Hondures, Equador, Argentina i Uruguai) i que a partir d’ara s’hi afegeix Mauritània i Gàmbia, després de la signatura d’un altre acord durant la visita al continent africà de Sánchez, qui va aprofitar per apuntar que tot migrant irregular ha de ser deportat com a fórmula de desincentivació per a les màfies que promouen les rutes.
Segons l’últim estudi d’Eurostat –es diu a “El Independiente”–, Espanya ja és un dels països que més deporta en l’espai comú. D’acord amb les dades de l’informe, el primer quadrimestre d’enguany, en què més pressió migratòria hi ha hagut, el cinquè país europeu que més deportacions ha efectuat ha estat Espanya; des que es va agreujar la crisi canària dels “cayucos” de l’any passat, es va incrementar la tendència de 800 a més de 2.500 expulsions.
I, no sé jo –i a jutjar pel que denuncia Amnistia Internacional, fonamento el meu dubte– si la informació sobre els seus drets, en aquests procediments, s’ha garantit. Com el dret a sol·licitar asil o l’assistència lletrada i d’interpretació de qualitat, si s’ha identificat els nens i nenes no acompanyats, detinguts i enviats a centres per a persones adultes, ni si les infraestructures els han procurat una recepció adequada.
Tampoc hem d’oblidar la lletra petita de tot això. Segons l’últim informe anual de la Comisión Española de Ayuda al Refugiado (CEAR), respecte al reconeixement d’asil, Espanya està a la cua a la UE, tot qüestionant el sistema de cita i el foment de la compravenda de les mateixes en el mercat negre. Les autoritats només van resoldre el 12% (11.000 de 88.000 demandes) de les sol·licituds presentades: una de cada deu.
Suposo que és un encert el discurs sobre la migració ordenada i regular, necessària i convenient, amb el panorama que tenim. Sabem que la irregular és un infern que porta situacions extremes d’explotació. Que comporta un risc de mort per als joves que cauen presos de les màfies, però no oblidem que, un cop aquí, la irregularitat esdevé en estigmatització, responsabilitzant-la d’un suposat augment de la inseguretat ciutadana i de la degradació de les condicions socials i laborals, sense assumir que el disseny migratori espanyol porta implícita la irregularitat.
Perquè si bé existeixen diverses vies per a la regularització a Espanya, a través de la figura de l’arrelament social, una persona que estigui indocumentada al país ha de complir amb un període com a irregular abans de poder aplicar una normalització del seu estatus migratori. Em pregunto per què fer passar les persones migrants per tres anys d’irregularitat quan realment el mercat laboral espanyol les necessita, com diu el president del Govern.
I ja posats, tal com denúncia Amnistia Internacional, caldria preguntar-se si la persistència d’expulsions en calent per part de les autoritats espanyoles, així com la desprotecció de les persones que podrien estar fugint d’abusos de drets humans als seus països d’origen i podrien necessitar protecció internacional –com per exemple, aquelles procedents de països en conflicte, amb greus inestabilitats polítiques o on es produeixen greus violacions de drets humans– és una manera de fer… “regular”.
Un estudi recentment publicat pel “think tank” amb seu a Bilbao Iseak, que ha enquestat més de 3.000 persones no migrants de tot l’Estat espanyol, mostra l’equivocació en algunes percepcions generalitzades sobre el fenomen migratori i l’impacte que tenen en l’opinió pública. Com ara que la població sobreestima la proporció de migrants al territori. Concretament, la situen al 28% de la població total, molt per sobre de la xifra real, que està al voltant del 16%. Quan es pregunta pel percentatge de població migrant desocupada, les persones enquestades ho situen prop del 40% de mitjana, mentre que la xifra registrada és del 16%, menys de la meitat. Finalment, si parlem de la proporció de migrants que reben ajudes socials de l’administració pública, com l’ingrés mínim vital, la distància creix encara més: l’enquesta la situa al 48%, però la xifra real és de l’11%, quatre vegades menys.
Diguem-ho clar. No existeix cap programa estatal que atorgui una “paguita” als immigrants. Les ajudes socials estan destinades a ciutadans espanyols i residents legals, només al País Basc es permet als immigrants que fa un parell d’anys que són a Espanya sol·licitar la renda de garantia d’ingressos. No hi ha un sistema que proporcioni automàticament un pis als nouvinguts. Els immigrants han de buscar la seva pròpia solució residencial, sense rebre suport especial per part de l’Estat. No es garanteix un treball als immigrants i si bé els immigrants tenen dret a l’atenció sanitària i a l’educació per als seus fills menors, aquests serveis poden trobar obstacles en algunes comunitats autònomes a causa de la falta de documentació. Recomanable la lectura de l’article “Desmontando el mito de la ultraderecha: los inmigrantes no reciben ‘paguita, piso y trabajo’ al llegar a España”, de José María Rivero.
Fa anys que predico que s’arriba a la maduresa d’un estat de benestar quan s’assumeix la universalitat de les polítiques públiques. Quan “només” es dirigeixen a la vulnerabilitat, esdevenen en polarització. En aquest sentit, llegia en un article, titulat “The lessons Kamala Harris learned from Hillary Clinton”, que les polítiques universalistes que beneficien als grups marginals, però que no es venen com exclusivament dirigides en ells són més populars i més duradores que les dirigides a grups específics. És a dir, les idees d’igualtat de drets i oportunitats tenen molta més ressonància que les polítiques justificades pel “privilegi” d’un grup sobre un altre, tot i atendre una manifesta vulnerabilitat. Potser només es tracta d’això, de madurar.
