Joan Carles Folia, Coach Advance Life
Treballo cada dia amb molts adolescents. A la meva consulta, a diferents centres educatius i estaments que demanen la meva aportació per tal de poder col·laborar en la formació i el creixement dels joves del nostre país.
Soc un gran defensor de les noves generacions perquè comprovo cada dia que tenen un entorn força complicat i un futur ple d’incerteses. La seva salut emocional és quelcom que es va deteriorant, la qual cosa observo i visc molt sovint. No he estat mai de buscar culpables i sí de trencar-me el cap per poder trobar solucions, que és l’única manera de poder canviar aquelles coses que no em semblen bé.
Faig aquesta introducció per deixar clar que no seré jo qui parlarà gratuïtament i malament d’un col·lectiu, els joves, que cada vegada intenten sobreviure a un món de competència i irracionalitat que els fa complicada tenir una vida futura amb les garanties que algunes generacions anteriors sí que hem tingut. Fa trenta anys se sabia que qui estudiava o es preparava tenia un futur assegurat. El noi que em despatxa la fruita al supermercat és enginyer, parla 3 idiomes i es força eixerit. Compte que per mi despatxar fruita és una feina, ofici i dedicació més que digna, el que passa és que em sobta que qui ho fa tingui al darrere tantes hores d’estudi i coneixements acumulats.
Ara deixeu-me que us expliqui coses que també fan els joves i com us deia no tinc ganes de buscar culpables, però sí de trobar solucions.
Un jove nascut i format a Castelló quan li vaig comentar que Girona era una ciutat molt adient per viure em va preguntar on era Girona. Una jove en un examen de competències bàsiques de 4t d’ESO va situar en un mapa d’Europa Polònia just al punt que indicava i s’ubicava la ciutat andalusa de Granada. A un cambrer jove li vaig demanar que no m’omplis el tallat fins dalt de tot que m’agradava fins a la meitat del got, va vessar la llet. Una noia jove a la qual li donava un bitllet de 50 euros i tres euros en moneda per pagar una factura de 43 euros, esperant un bitllet de 10 euros de canvi, em va comentar que d’aquesta manera la màquina no sabia quin canvi havia de tornar i que ella tampoc, millor que li donés els 50 euros, que la màquina tenia clar que el canvi era de 7 euros.
Certament, podria estar una estona llarga explicant-vos situacions curioses sobre els coneixements i els comportaments que des de ja fa uns quants anys estic detectant en un grapat de joves, força joves, potser massa, que em comencen a preocupar.
El procés de creixement i maduració dels nostres infants i joves necessita una certa coherència, racionalitat, estimació i, sobretot, sentit comú. En molts dels episodis que quotidianament interactuo amb ells trobo un forat cognitiu important, una manca d’actitud que espanta, una sobreprotecció esfereïdora i cap mena de sentit comú. Reitero dues coses. No vull trobar culpables, però tinc molt clar que necessitem urgentment trobar solucions. Moltes universitats es van inventar l’any zero com a filtre per poder optar a estudiar els seus graus universitaris, un curs de selecció. Molts empresaris amb els quals parlo i treballo no agafen gent jove perquè poden veure com es comporten tafanejant les seves xarxes socials, no els agrada el que veuen. A mi tampoc m’agrada dels empresaris el que pretenen pagar a la gent jove. Tot plegat em sembla que tenim una situació a resoldre perquè de manera amorosa crec que no hem sabut orientar els nostres joves vers un enfocament capaç de combinar l’aventura de la vida amb la responsabilitat que aquesta comporta. Crec que una persona que ha nascut a Castelló no té cap excusa, més enllà del desinterès, per no saber on és Girona i per servir un tallat com li agrada al client només cal prestar atenció.
