La retromania de les sèries de la infantesa, el retorn de bandes mítiques separades fa dècades, els grups de Facebook amb fotos antigues de la ciutat… Ens envaeix la nostàlgia.
Un amic de Palma sempre se’n reia de mi: “El teu pis sembla la Casa-Museu del Sifó”. Eren anys en què anàvem a comprar sifons als encants i mercats de segona mà de qualsevol poble de Mallorca. I bastia una casa decorada segons el meu gust particular. Fins que vaig veure com els sifons inundaven els bars modernets i les vermuteries gentrificades. I vaig caure que el meu gust “suposadament” particular no era una moda generacional. I més profunda: Tot allò retro queda ve com a decorat.
D’ençà que em demanés si ens interessàvem els sifons d’una forma genuïna i peculiar… O no era més que una moda nostàlgica per un temps passat.
La nostàlgia. Com la dels grups de Facebook en la que es comparteixen fotografies antigues de la ciutat. A Terrassa existeixen diversos grups. Suposo que no us sorprendreu que n’hi ha de cada ciutat i poble de l’Estat espanyol.
Cal preguntar-se: és un interès tan genuí, quan han anat sorgint desenes o centenars de grups similars al llarg d’uns pocs anys? O és un fet estructural?
El mateix podríem dir dels articles que sovint publiquem en aquesta capçalera (de vegades, signats per mi mateix), com les 10 discoteques a les quals tot terrassenc hi ha anat algun cop mai en la seva vida: Pont Aeri, Tangaroa, Mackintosh…
Fins i tot es percep en la programació musical, com els concerts “revival” i les actuacions de bandes tribut que LaFACT programa darrerament (amb “sold out”, per cert).
També hi ha nostàlgia en els retorns musicals. Bandes separades fot anys que es tornen a ajuntar. Sense anar-hi gaire lluny: Antònia Font actuen al Principal de Terrassa l’11 d’octubre. O el músic terrassenc Miki Santamaria, baixista de Doctor Parts, que ara fa gira amb els Sopa de Cabra. Sí: els gironins són el paradigma del retorn perpetu.
I és nostàlgia, també, idealitzar una Terrassa preolímpica, en la que encara no havien arribat les onades migratòries africanes. És el discurs de l’extrema dreta, que voldria restaurar una arcàdia terrassenca sense marroquins i en la que manipulen el record per associar-la l’escassa conflictivitat.
Faig un salt arriscat: nostàlgia també és viure del record de l’1 d’Octubre i basar l’estratègia independentista de l’any 2024 en paràmetres d’un altre cicle.
I ara què en fem, de la nostàlgia? No ho tinc clar. En alguns casos, hi ha romantització del passat, però sense base real. Una certa falsificació que serveix per atacar avui als meus tous: les persones nouvingudes a la ciutat i que habiten les perifèries.
En altres casos, serveix per pensar que qualsevol passat va ser millor. Crec que n’hi ha prou amb mirar indicadors estadístics sobre renda, esperança de vida, accés a la sanitat i educació per saber que no és així.
En la nostàlgia musical, m’inclino per pensar, com diu Grafton Tanner en el seu llibre “Persemprisme” (Tigre de Paper) que cal saber posar finals. I gaudir de fer-ho, perquè recuperar en el futur els fantasmes d’ahir acaba per treure importància al que vam viure anteriorment.
I ara que arriba la Diada de l’11 de Setembre: estirar el xiclet de l’1 d’Octubre (o de les tornades de l’exili, per fer partidisme) menysvalora el Procés que vam viure col·lectivament. Doncs ara cal crear les condicions per fer-ne un altre referèndum.
És complicada la nostàlgia. La sociòloga Eva Illouz ve a dir que en un món ple d’incertesa, sentim apego cap a moments en els quals hem tingut estabilitat (i d’aquí la sensació de la nostàlgia vers el passat).
Tanmateix, una nostàlgia sense mesura ens fa presos del passat. I, per tant, no hi podem imaginar un futur. Idealitzar el passat ens treu espai mental per construir des de l’avui. Aquí i ara. Presos de la nostàlgia, Terrassa no té futur.
No estic dient que tingui pensant llençar els sifons que decoren la meva casa del carrer Sant Llorenç. Però sí que necessito posar-me límits a la temptació de venerar el passat. Com canta Feliu Ventura, “tinc un present per tu. I no és d’aniversari”.