Pere Simó Domènech, director de l’oficina de Renta 4
Els bons sobirans emesos pels diferents Tresors de l’Eurozona no estan lliures de risc. Tot i que la normativa de bancs i d’assegurances europees considera que la inversió d’aquestes entitats en deute públic dels diferents tresors de l’Eurozona està exempta de riscos, és una premissa falsa, per més que es repeteixi.
L’entrada a l’Eurozona va suposar per a tots els països integrants de la moneda única renunciar a la seva sobirania monetària, de manera que des que es va adoptar l’euro cap dels seus països membres té la capacitat d’emetre la seva pròpia moneda. Els bancs han de complir uns requisits de capital. S’estableix un sistema pel qual depenent de l’actiu en què inverteixin (la concessió d’un préstec és un actiu per al banc prestador) es fa un càlcul de consum de capital. D’aquesta manera, la destinació de la seva inversió es veu condicionada per la determinació de “quant capital” consumeix cada inversió.
Doncs bé, la inversió en bons sobirans dels diferents països de la zona de l’euro no consumeix capital. És a dir, mentre que amb un determinat nivell de capital, un banc té limitada la quantitat que pot prestar via préstecs i crèdits, la inversió en bons sobirans, fins i tot de manera palanquejada, (gairebé) no té límits.
Els principals beneficiats d’aquesta situació no són els bancs i les asseguradores, sinó els diferents estats de l’Eurozona. Gaudeixen d’una qualificació que no respon a la realitat, però que fa que un volum elevat dels recursos dels bancs i asseguradores es destini a l’adquisició de bons sobirans que financen el dèficit i el deute públic.
La quitació aplicada als bons sobirans grecs amb motiu del rescat del país hel·lè fa més d’una dècada va ser la prova incontestable de l’existència de risc en aquests actius. Tot i això, no cal esperar que la normativa europea canviï considerant la realitat tal com és. Si es limités la tinença de bons sobirans a les carteres dels bancs en assignar-los un determinat nivell de risc i de consum de capital, els diferents tresors nacionals perdrien uns dels seus grans demandants: els bancs i les companyies d’assegurances. En conseqüència, es veurien obligats a apujar els tipus d’interès oferts perquè altres inversors compressin els bons.
