Hilaria Barba Jiménez, treballadora de LaFACT
El passat mes d’abril va fer 50 anys que va entrar al que llavors eren els “Talleres Protegidos Amat Roumens”, que després va ser una fundació i que ara és LaFact. Diu que sabia que amb la seva discapacitat no podia entrar a treballar a molts llocs i, llavors, “un veí del carrer em va dir que hi havia aquests tallers”. Quan va començar, “em van posar amb una monitora i ella em donava feina”, recorda. Ara fa uns dies, s’ha jubilat.
Al principi es va sentir estranya perquè “no estava acostumada” i li deia a la seva mare que no hi volia anar. Però, rememora, “la secretària del gerent de llavors em va dir, vine i prova i si no et va, no tornis més”. Va provar i es va acabar acostumant i així durant 50 anys. “Guanyava molt poc, no tenia ni per als viatges”, diu, però es va anar trobant còmode amb el temps i, més tard, “van veure que jo podia oferir més”, i li van proposar que ajudés als monitors.
“Tenien plena confiança en mi i que ho podia fer bé i em tractaven com un monitor més”, manifesta. Admet que no tenia molt clar tot plegat per la seva situació. “Em preguntava, què serà de mi? Què faré? Però les coses de la vida, si es fan amb interès i afany, se superen”, opina. “He fet el que he pogut i que ha estat a la meva mà i marxo amb aquesta satisfacció. Ara, espero que els joves continuïn per aquest camí”, afirma.
De tots aquests anys es queda amb la gent que ha conegut. “La primera etapa va ser molt bona i em van donar uns valors, el que van començar. Alguns ja estan en el cel. El resum és molt positiu”.
