L’escriptora terrassenca Sònia Guillén, guardonada amb el 38è Premi Ramon Muntaner de la Ciutat de Girona amb “Cicatrius”, i finalista al Premi Narrativa Juvenil Ciutat de Picassent amb “No sé qui soc”, ha tornat a ser premiada pel seu últim llibre, “La geometria dels batecs”. Ha rebut el Premi Manuel Pedrolo de narrativa i ciència-ficció.
Com vas arribar a dedicar-te al món de la literatura? Després de treballar trenta-tres anys en una assessoria de Terrassa, vaig decidir plegar i provar d’escriure. D’això ja fa tres anys. No tinc cap formació literària, vull dir que va ser un salt al buit. No pensava que me’n sortiria. Era allò de dir… com m’agrada, ho intento. I llavors vaig començar a guanyar premis de relats i, vaig provar amb llibres i ja vaig pel tercer.
Ja fa tres anys que et dediques únicament a ser escriptora. Què ha estat el més difícil per aconseguir-ho? Potser el més difícil va ser prendre la decisió: fer el salt. Després, he tingut molta sort perquè guanyar premis et dona l’oportunitat que et publiquin. Durant el primer any, em vaig inscriure a un curs d’introducció a l’escriptura a l’Ateneu, però no era un sistema que a mi m’anés bé, ja fos pel caràcter o per la meva forma de treballar. No vaig continuar.
És difícil obrir-se camí en el món de la literatura? He tingut una mica de sort. És molt difícil que una editorial et faci cas quan no ets ningú, perquè hi ha molta gent que escriu bé. Si ets algú que comença de zero, no tens cap tipus de contacte i és molt difícil. Jo no ho he intentat, he anat per premis i ha anat tot molt ràpid.
Com ha estat el procés? Vaig escriure el primer llibre i em vaig presentar al Premi de Narrativa Juvenil de Picassent, en el qual, tot i no guanyar, des de l’editorial em van oferir publicar el meu primer llibre, “No sé qui soc”. Vaig publicar amb ells i ara m’han demanat la traducció al castellà. Amb el segon llibre, “Cicatrius”, vaig guanyar el premi literari de Girona Ramon Muntaner de Literatura Juvenil. I, amb el tercer, “La geometria dels batecs’, he guanyat el Manuel de Pedrolo de ciència-ficció.
Què vas sentir al rebre’ls? Quin premi ha estat més important per a tu? És un “subidón”. Per a mi, tots els premis són importants. El primer va ser a València, amb una editorial que es diu Andana. Va ser tot un plaer descobrir un editorial de València i, amb el primer, amb ells, vaig aprendre com funcionava tot això d’editar un llibre. El següent premi, el Ramon Muntaner, impressionava una mica més, perquè hi havia molts periodistes i hi havia roda de premsa. Era una gala molt ben muntada, I aquest tercer, “La geometria dels batecs”, com que jo tinc un punt friqui, l’he gaudit molt, perquè m’ha permès conèixer l’Associació Catalana de Ciència i Ficció i treballar aquesta veta meva de la ciència-ficció.
I aquest últim llibre, “La geometria dels batecs”, com el definiries? Crec que és una ciència-ficció suau, no és gaire tècnica. Per a mi, hi ha altres coses que s’aborden. Hi ha situacions difícils, canvis molt sobtats. Es tracta com hi ha persones amb altres capacitats o amb altres dificultats, i com afronten aquests canvis. En el meu llibre, buscava que els protagonistes, que sempre són científics, fossin persones del carrer. En aquest cas, és una mare que és cambrera i el seu fill, que té TEA.
Com va sorgir la idea d’aquest nou llibre? Tornava de vacances amb els meus fills i el meu company. Al cotxe, em va venir una idea al cap: “Què passaria si apareguessin una mena de portals i res al voltant funcionés? Què passaria si cap aparell pogués tenir electricitat? Qui hauria d’entrar i aconseguir informació?”.
Hi ha algun nexe comú entre les teves tres obres? Quan escrius, sempre deixes anar una miqueta de part teva. A tots els meus llibres, hi ha algunes píndoles de situacions autobiogràfiques. Però hi ha un conflicte en els tres primers llibres que és potser un fil conductor: la maternitat. En tots ells tracto la relació amb els fills, el vincle entre mares i fills, que canvia la vida i és molt potent.
Un dels personatges de la història té un trastorn de l’espectre autista. Per què vas prendre aquesta decisió? La salut mental és cabdal. També és important la manera en què enfoquem la diversitat, com encaixen aquestes persones, amb diferències, però que fan coses molt brillants en certes àrees, com el protagonista del meu llibre. Un cop més, vaig pensar com viuria una mare una situació límit quan ha d’anar amb una persona que, en certa manera, viu les coses i les veu de forma molt diferent a la majoria.
Després d’aquests tres llibres, què et queda per fer? Tens algun altre projecte en ment? Ja he signat amb una editorial de Madrid, Alianza Editorial. El manuscrit ja està entregat i en procés d’edició. Sortirà en castellà i ja m’han comprat també la traducció en català. Suposo que sortiran alhora, el març del 2025. Ara mateix no en puc parlar-ne gaire. Tot i això, puc avançar que el quart llibre serà un thriller que va sorgir a través d’una idea que va agradar molt, l’editorial hi va apostar i ara està acabat. És una història original que tracta una sèrie d’assassinats.
