Isabel Quintana, Comissió de Gent Gran de Tot per Terrassa
Dir que es mereixen un monument és poc, ja que en l’actualitat les àvies són el pal de paller de moltes famílies, tenint cura dels nets i dels pares.
Alhora en el que s’ha anomenat com la “generació Sandwich” de la qual tant es parla i que defineix molt bé el que succeeix en el dia a dia d’una majoria de llars, esdevenint de vegades psicòlegs de les filles/fills o de les àvies/avis, infermeres/ers o gestors bancaris fent gestions “online”. Per cert, crec que hem après i ens hem hagut d’adaptar a les noves tecnologies d’una forma notable.
En relació amb la cura de nets/netes, hi ha diferents formes d’enfocar-ho per part dels pares que decideixen deixar els petits amb els avis: per necessitat, per comoditat o bé perquè prioritzen destinar el pressupost a altres qüestions d’estatus, com ara roba més bona, un cotxe més bo o viatges. El cas contrari és el de famílies que destinen un pressupost important per poder conciliar: extraescolars, menjador i hores extres de llar d’infants per tal d’alliberar els avis.
En general, totes aquestes àvies i avis que es veuen atrapats pel context potser havien imaginat un futur diferent del que viuen en aquesta etapa de la vida, amb viatges i gaudi de la cultura en el seu temps de jubilació.
A la nostra ciutat hi ha una gran quantitat d’oferta lúdica per a les persones grans. I s’agraeix molt, però el problema és que justament per les càrregues familiars ja no hi accedeixen.
De cap manera insinuo que no hem de gaudir de la família i de cuidar-la, però el mateix mot ho indica: gaudir-la i no pas patir-la.
Estaria bé obrir un debat seriós amb els governs i abordar de forma integral com fer-se càrrec professionalment, per començar, dels avis que necessiten que algú en tingui cura en àrees com el menjar, la salut general i la salut mental, entre d’altres.
Les àvies i avis haurien de tenir els serveis que reben en una residència a casa, que és l’espai que coneixen i en el qual se senten segurs.
És evident que les residències no poden deixar d’existir i tothom té el dret d’escollir el que més convingui, però aquestes residències haurien de ser diferents, siguin públiques o privades, amb prou personal qualificat per atendre bé totes les necessitats de les persones residents.
Pel que fa als menuts, obrint tota una xarxa de llars d’infants públiques que no representin la despesa desproporcionada de les privades que una colla de famílies no poden assumir.
Somiar no costa res, però portar-ho a la pràctica significa d’entrada un canvi de mentalitat, seguit d’una gran quantitat de recursos.
El ritme de vida que portem tots plegats també mereixeria una reflexió. És veritat que és molt difícil anar contra corrent, però ens hem acostumat a un ritme de vida frenètic i antinatural que hauríem de posar en qüestió en favor d’una vida familiar més tranquil·la i més saludable per poder gaudir dels petits moments.
En fi, ara per ara haurem de continuar fent el mateix, però és qüestió de temps que les circumstàncies canviïn i sempre és bo albirar un futur millor, un futur amb esperança.
I, per finalitzar, un pensament per a aquelles àvies/avis que no tenen la sort de viure en països en pau i que viuen l’horror de les guerres. Ha de ser terrible sentir com cauen bombes, míssils o drons o perdre part o tota la família sense que estigui a les seves mans poder aturar aquesta barbàrie. Des d’aquestes línies transmeto el desig per a un final proper de les hostilitats que estan destrossant tot el que troben al seu pas causant dolor, tristesa, angoixes i unes pèrdues inimaginables.
