Joan Carles Folia
Bones, em dic Joan Carles Folia i soc net de Josep M. Folia Aguilar, assassinat per les tropes franquistes l’any 1939 després d’una guerra civil colpidora per a moltes famílies.
El meu pare tenia 3 anys quan van matar el seu de pare i des de llavors aquesta generació ha mostrat caràcter, amor i solidaritat. A casa encara tenim l’última carta que el meu avi va escriure en paper de fumar i sang a la meva àvia, buscant fermesa, dignitat i tranquil·litat des de la presó de Montjuïc davant una mort immerescuda i injusta. A casa encara llegeixo la carta que la germana del meu pare, la meva tieta, va escriure a la filla del General Franco demanant clemència per al seu pare.
El meu avi era un home bo, molt bo, però això en temps de guerra no es valora. El meu avi no tenia delictes de sang, però va ser afusellat per quatre malfactors i jo he tingut la capacitat de poder relacionar-me fins i tot amb els nets dels qui van signar la sentència de mort del meu avi. Nosaltres no hi teníem res a veure.
Admiro el meu pare, el veritable heroi de tot això; un fill de la guerra. 88 anys el contemplen i encara m’explica històries, mil vegades repetides, de tot el que li va tocar viure. Un nen feliç, malgrat les circumstàncies, un jove ferm i compromès, un treballador empedreït, un pare excepcional, un marit insuperable i un avi encantador. El meu pare ha estat un model a seguir en valors, compromís, constància, amor i dedicació. Família i família, només ha viscut per això.
Al costat sempre hi ha estat la meva mare, una dona senzilla, humil però gens ximple. 87 anys de vida i 70 de relació amorosida i entregada al meu pare. Un exemple de parella, encara quan surten a passejar s’agafen de la mà.
El meu germà i jo sabem que hem estat molt afortunats amb aquests pares, el meu germà i jo ens sentim uns privilegiats de tot el que hem rebut de part d’ells i el meu germà i jo volem agrair-los, en vida, tot el seu amor i entrega.
Serveixi aquesta narració molt personal per reconèixer tota una generació, que ja es va acabant, d’unes persones, els fills de la guerra, que no ho van tenir gens fàcil per sortir-se’n, que van donar-ho tot sense cap lamentació, assumint tot el que la vida els havia posat al davant i gaudint de les petites coses amb agraïment total. Lluitadors i lluitadores en una etapa que els posava a prova dia rere dia, forjats amb caràcter d’esforç i treball per tot allò que els envoltava. Una generació que no tenia ni la meitat de la meitat de les coses que tenim ara, però que ha donat una lliçó de com una vida, girada en contra, es pot tirar endavant amb un somriure d’acceptació i agraïment. Els fills de la guerra ja se’n van a descansar, els fills de la guerra deixaran empremta a molts cors per ser persones amb una fortalesa admirable i amb un posicionament vital descomunal.
Crec que al meu pare ja no li queda cap part del cos sense dolor i encara vol pujar a la teulada a veure si la casa té alguna gotera. No sé d’on treu aquesta força, no sé d’on neix aquesta robustesa, aquesta ànima lluitadora que no pararà fins a l’últim dia de la seva vida.
Pare, mare, heu estat un exemple a seguir, aprenem d’ells i elles, impregnem-nos del caràcter dels fills de la guerra.
