Javi García, regidor a l’Ajuntament i secretari d’Organització del PSC Terrassa
És un tòpic que quan un mor, automàticament es converteixi en sant. Tendim a ressaltar les virtuts i les qualitats de la persona que ens ha deixat i a obviar de forma interessada aquells defectes que tots tenim. Segurament és el que toca en un moment així. Però hi ha ocasions, no gaires, en què difícilment es podria dir alguna cosa negativa de la persona que ha mort. És el cas de Pedro Domínguez.
El Pedro va morir aquest darrer cap de setmana i amb ell va marxar una part de Terrassa. Tot i que va néixer a Bélmez (Còrdova), ha viscut gran part de la seva vida a la nostra ciutat, on ha creat una família que l’estima i l’admira. Igual que molts veïns/es de la nostra ciutat, va emigrar cap a Terrassa a la recerca d’un futur que es va saber guanyar, a base de sacrifici i esforç.
Tot i viure aquí, el Pedro tenia clara la importància de mantenir vius els lligams entre Terrassa i Andalusia. Per això va dedicar una bona part de la seva vida al foment de la cultura andalusa a la nostra ciutat a través de la seva entitat, l’Hermandad de Alcalá la Real de Terrassa, i de la presidència de la Coordinadora d’Entitats de Cultura Andalusa de Terrassa.
Un home de profundes conviccions, va ser regidor socialista a l’Ajuntament de Terrassa des del 2007 fins al 2015. El Pedro va exercir el servei públic sempre lleial als seus valors. No és fàcil que després de tants anys en política activa, una persona tingui la simpatia i el bon record que ha tingut i té el Pedro: des dels companys del partit fins als d’altres grups municipals, passant pel personal de l’Ajuntament. No he conegut mai ningú que m’hagi parlat malament del Pedro.
Quan vaig entrar a militar a les joventuts del PSC, vaig tenir la sort de ser molt ben acollit. I el Pedro va ser una de les persones que hi era. He tingut el privilegi de poder aprendre d’ell. Aprendre el que significa el treball, l’esforç, el compromís i l’honestedat. El Pedro era una persona que transmetia aquests valors amb una facilitat pròpia d’algú que no necessita actuar, perquè ell era així.
Som molts els que ara estem tristos perquè som molts els que estimàvem i estimem el Pedro. Però també tenim clar que la seva figura ens ha de seguir com a guia en un camí que no és fàcil, però que gràcies a persones com ell es fa més transitable. La seva dona, la Lourdes, i els seus fills poden estar orgullosos. Orgullosos i contents d’haver compartit la vida amb una bona persona. Una bona persona de veritat. Et trobarem a faltar, Pedro.
