Salvador Cristau Coll, bisbe de Terrassa
Durant el temps d’estiu s’organitzen molts campaments, colònies i casals per a infants i joves. És normal perquè és el temps de les vacances escolars i acadèmiques, i a més el bon temps convida a sortir a la muntanya, al contacte amb la natura.
I és habitual també que moltes d’aquestes activitats siguin organitzades per parròquies, escoles, esplais i grups de joves. A la nostra diòcesi, des de ja fa anys, la Delegació de Joventut de la diòcesi organitza cada estiu un pelegrinatge amb joves a un santuari i aquest any ho tornarem a fer. D’altra banda, des de fa dos anys també s’organitza una trobada d’una setmana amb adolescents, Be Apostle, de manera que tenim una setmana amb adolescents i també una sortida, pelegrinatge amb joves de setze anys endavant. No voldria, però, entrar a descriure ara aquestes activitats de la diòcesi i altres que es duen a terme durant l’any i explicar-ne els detalls, sinó anar al fons de per què ho fem, del nostre objectiu.
Perquè si el fet és que hi ha moltes activitats organitzades per als adolescents i joves per part de grups molt diversos, quan la diòcesi també n’organitza ha de ser evidentment amb uns objectius ben concrets. I certament hi són, perquè la nostra no és una activitat de lleure o d’esport, que són molt bones i recomanables, però les de la diòcesi tenen com a finalitat que els joves facin una experiència de fe i de celebració compartida i joiosa de la fe. Per això els nostres pelegrinatges inclouen des del principi la dimensió de caminar junts, sovint durant uns quants dies a través de diverses etapes, per arribar a un lloc determinat, un santuari normalment. Fer camí, compartir camí és com la imatge del que és la vida. També un pelegrinatge a un objectiu. Fer camí gaudint de la natura en un ambient de fe, i amb pregària personal i comunitària, amb catequesi per anar coneixent més el Senyor, amb celebració cada dia de l’Eucaristia, són els mitjans per viure una experiència joiosa i compartida de la fe, perquè la fe ha de ser necessàriament una experiència compartida. Amb paraules d’un estimat mossèn de la diòcesi, que fa ja anys ens va deixar, Mn. Francesc Cima, deia: “La fe no es viu si no es conviu”.
Això és que l’intentem viure cada estiu amb els joves i això és el que també ens hauríem de plantejar viure els que ja no som tan joves, però igualment necessitem l’experiència d’una fe compartida, viscuda en comunitat. M’atreveixo per això a proposar que, potser sense llargues caminades, però sí amb trobades de grups, de matrimonis, de gent gran, etc. Ens hauríem d’habituar a compartir la nostra fe, les dificultats que trobem, les llums que el Senyor ens dona també.
I seria un camí molt bo, un camí interior, el de meditar plegats la Paraula de Déu, la “Lectio Divina”, és a dir, la lectura meditada i compartida de les Sagrades Escriptures. Seria una experiència molt enriquidora, i a la vegada necessària per a la nostra vida cristiana i la de les nostres comunitats.
