Podríem demanar mig quilo de tomàquets i rebre –com si fóssim gallecs– una altra pregunta per resposta: “Però de quina varietat?”. No parleu amb genèrics, que humilien l’aliment.
N’hi ha de tota mena. I la línia divisòria no són els d’amanir i els de penjar. Tenim els primerencs, d’amanida, sí. Però llavors arribarà el “cor de bou”, potser el nom més suggerent de totes les castes de tomàquet. El tomàquet de “Montserrat”, tan vallesà, una mica insípid per al meu gust (“figth!”). El “rosa ple”, que és l’antagonista del Montserrat (és ple de carn). També tenim la varietat “Montgrí”, tan petitó i que de vegades confonc amb el cor de bou petit. Però igualment d’amanir són les “pomes plenes” (o “pometes”). El “pebrot” (o de “banya”). El “xerri”, tan gustós i sempre molt més car. Per no parlar del “raff” d’hivern (i d’hivernacle, com es deriva de la temporada en la qual es cultiva).
I tot això sense comptar amb el “tomacó”, que és la varietat amb la qual freguem la llesca del pa i mengem l’èxtasi gastronòmic i mediterrani que suposa sopar de pa amb tomàquet i un poquet de formatge.
Trobareu totes aquestes varietats a la parada de Ca n’Oliveró, entre d’altres. Així que quan arribeu i aixequeu una mica la veu per demanar “qui és l’últim” i algú us contesti “servidor”, quan repengeu la corda del cistell de palla a la vostra espatlla (feu-lo servir, i que n’és, de sexy)… no demaneu mig quilo de tomàquet. Demaneu una varietat concreta, pronuncieu el seu nom amb tota la seva dolçor. O picardia –si ho preferiu–, pensant en l’amanida fresca que li prepararàs a la teva parella avui vespre, una amanida que serà la revetlla prèvia d’una nit de cops de maluc.
I no cal que ens reencarnem en l’esperit de la Maria Nicolau, per tenir quatre nocions dels aliments. Només cal la bellesa de saber que no és un arbre, sinó una alzina. Ho va deixar escrit el dramaturg manacorí Antoni Gomila a “Acorar”. “De les coses permanents, de les que transcendeixen el nostre efímer pas per la vida, no els interessa res, ni el seu nom. I amb un genèric l’humilien. No destrien pomeres de pereres, cirerers, alzines ni oms; només diuen arbres”.
Quasi un segle abans ho havia teoritzat Witgenstein. “Els límits del nostre llenguatge són els límits del nostre món”.
Ai las, el llenguatge!
Voleu tall? Mmm! Fantàstic. Ara als restaurants també li treuen molt de partit, a descriure la carn. Però en parlen si és “angus”, si és “kobe” o si és vedella gironina.
I jo vull saber si em poses “culata de la cuixa” o “de l’espatlla”. O “culatí”, que fa gràcia. Si m’has guardat el “pedacet” (també dit “el tall del carnisser”, per la noblesa d’aquesta peça que s’extreu de prop del maluc de la bèstia, de forma que és un múscul que no ha treballat mai i d’aquí la tendresa). O una “Maria del Mar de Montserrat”, que la Gemma i la Núria sempre em reserven a la seva parada del Mercat. “Cap de mort”. “Tapa plana”. “Llata”. “Crostó”. “Filet de pobre”. I per a les festes de guardar, dos talls nobles i tendres, molt apreciats, però per mi no tan gustosos: la “mitjana” i el “filet”. I com no: la “cua de bou”, de vegades mentidera, perquè és cua de vaca (no passa res, no hi ha tants bous).
La bellesa d’anar a fer mercat és conèixer allò que et poses a la boca, en laica cerimònia dels menjars exquisits. I ara és l’hora en què la terra ens obsequia amb la màxima potència.
És la paradoxa de l’estiu: com més producció treu l’horta (especialment de tomàquet), menys consumidors hi ha a la ciutat (entre vacances i estiueig al poble). Compreu-ne ara. I, sobretot, assaboriu el moment de destriar i demanar un grapat de xerris, un parell de cors de bous ben madurs que són per a avui vespre i encara dona-me’n algun de més petit de rosa ple. I a fer el vermut amb el cistell. En la meva cosmovisió de la quotidianitat, potser errada, també galàctica, “is the new sexy”.
