Joan Roma i Cunill
Queden ja lluny els primers passos fets per atreure turisme cap a l’interior del país, amb fórmules com les de l’“agroturisme” a cases pairals situades a pobles petits.
Normalment per sota dels dos mil habitants. Foren experiències d’èxit, que van servir per complementar ingressos a famílies de pagès que compaginaven treball quotidià amb atenció a usuaris procedents de la ciutat, habitualment en caps de setmana i vacances d’estiu.
Aquella primera fórmula va donar pas a habilitar la casa dels masovers per separar vida quotidiana de la pròpia de turisme. Així va néixer el terme “turisme rural”, amb normatives que regulaven les adaptacions urbanístiques i de funcionament amb ocupacions que no superessin els quinze estadants.
L’èxit d’aquella fórmula va motivar el creixement exponencial de cases dedicades al “turisme rural”, que, de fet, només té de rural el fet d’estar en comarques poc poblades. A poc a poc, el contacte d’aquest turisme amb les cases de pagès s’ha anat allunyant, fins a arribar a ser activitats distanciades i en alguns casos poc compatibles. Per què ho dic? Doncs perquè queda ja molt poc de la idea original de facilitar el contacte ciutat-natura, per passar a ser “espais de trobada, celebracions i festes” fora de casa.
Si mirem el mapa d’instal·lacions de turisme rural d’ara, i el comparem amb el de fa vint o trenta anys, veurem un canvi radical. Comarques que tenien deu o quinze establiments, ara en poden tenir cent o cent cinquanta. La falta de planificació ens va acostant a un cert col·lapse per excés d’oferta. I quan hi ha excés, es busquen noves formes de rendibilitzar el negoci acceptant usos que no eren ni són els previstos.
Cada vegada és més habitual que una colla d’amics decideixin celebrar aniversaris, commemoracions, trobades, reunions, competicions, concursos, etc., en una casa de turisme rural. D’aquelles limitacions de places inicials situades en una quinzena de persones s’ha passat a afegir-hi els que es cregui convenient. Molts dels propietaris ja han desistit de portar un control i miren cap a un altre costat, quan podrien comprovar que en comptes d’una quinzena n’hi ha trenta o quaranta. Tothom fa comptes i no és el mateix dividir l’import entre quinze que entre trenta. Ja no dic quan la xifra encara és més alta.
No fa gaires dies, un propietari m’explicava que després d’emparaular una casa de turisme rural, es va informar que la “família llogatera” estava organitzant un autocar per anar-hi a celebrar una festa.
Arribats en aquest punt, no és el mateix quan la casa està situada dintre d’un nucli urbà, que quan està al mig del bosc. Tot sovint parlo amb alcaldes que tenen en les cases de turisme rural un dels nous maldecaps, per soroll, per conflictes i situacions diverses que obliguen a activar la corresponent denúncia cap als Mossos d’Esquadra.
Aquí constatem la falta de supervisió i control per part dels serveis de la Generalitat. Han desistit de fer complir les normatives vigents i aquest sector ha quedat a mercè del que decideixen fer els propietaris. N’hi ha que preserven la lletra i l’esperit del sector, felicitats per a tots ells, però molts d’altres han decidit pensar només en els beneficis econòmics. No volen convertir-se en supervisors ni controladors de les normes vigents.
A tot això, hi ha altres factors que converteixen el sector en un problema. Molts dels llogaters consideren que si han pagat, tenen dret a gastar. En tinguin o no necessitat, i podem veure cases de turisme rural amb calefacció a tota màquina i finestres obertes perquè s’estan ofegant de calor. Ja ha esdevingut norma deixar poca llenya a la llar de foc, encara que no en tinguin necessitat, per evitar que es cremi tota. I pel que fa al consum d’aigua, m’explicava un entès en la matèria que moltes cases de turisme rural gasten en un mes l’equivalent a una granja de porcs de cinc-cents caps.
És evident que no podem agafar la part pel tot, però en els darrers anys anem veient un canvi d’usos en el turisme rural que no és el perseguit i buscat en els seus inicis. Ha tingut la virtut de salvar centenars de cases de pagès: pairals, de masovers, pahísses i cases annexes, que a hores d’ara ja estarien a terra, però la poca supervisió i control ha derivat cap a usos i destins que no van per bon camí.
Hi ha d’haver un canvi en profunditat per destriar el que es considera usos turístics i el que són cases de celebracions, trobades multitudinàries, etc. Les llicències d’activitats diuen el que diuen i les conseqüències poden ser altament perjudicials si en algun moment han d’intervenir-hi Mossos d’Esquadra, Bombers o Ajuntament. Qualsevol accident o incident obliga a estudiar llicències, assegurances, presències i absències amb els resultats corresponents. Aquest és el resultat d’un sector que va com va, fruit d’unes maneres d’administrar i gestionar el país que no és el que pertoca. I no s’ha d’esperar a actuar quan algun esdeveniment important obligui a fer-ho. El nou Govern haurà d’entomar aquest tema com tants altres que necessiten ser revisats de dalt a baix.
