Joan Carles Folia, Coach Advance Life
Una de les situacions i també de les preguntes que més em trobo a la meva feina és aquella en què una parella, sovint joves, s’estan plantejant tenir fills i apareixen dubtes sobre si aquesta decisió que volen prendre tindrà alguna incidència a les seves vides o no.
La pregunta concreta és si el fet de tenir-los ens canviarà la vida.
Crec que fins i tot des de la més absoluta ignorància de tots els que no tenen fills la resposta hauria de ser força òbvia. Portar una persona al món de la qual ens hem de fer responsables és una de les decisions més importants i definitives de les nostres vides i, per tant, la que més ens la canviarà. Fins i tot aconsello a les persones que em fan aquesta pregunta que encara no s’hi posin, perquè només plantejar-se la qüestió diu molt del seu nivell de preparació per fer-ho.
Ser pares marca un abans i un després. Portar un fill al món fa que la vida en parella mai sigui el mateix. La rutina, les prioritats, les sortides i el temps de lleure canvien radicalment. Però la cosa que més canvia és la vida en parella dels dos, de manera impressionant i inesperada. A partir del moment en què entreu tres a casa, amb un segon la cosa és molt diferent, adaptes horaris, espais, moments, situacions, dedicacions, tasques i absolutament tot el que feies abans de sortir camí a l’hospital.
A partir d’aquí s’entra en una altra dimensió que acaba sovint amb l’afirmació de “tenir fills compensa” i és cert que en moltes coses vius una experiència única. Els pares som més propensos a tenir cura de nosaltres mateixos pel que fa a la salut perquè ens adonem que som responsables de l’atenció d’una altra persona. També ens omple d’un sentit de propòsit que realment millora el nostre benestar psicològic. Els nostres fills, quan són petits, ens veuen com a déus: gent gran que sap de tot, els divertim i els cuidem en tots els aspectes de la seva vida, més tard amb l’adolescència això canviarà una mica bastant.
El fet de fer de pare augmenta moltíssim la nostra gestió emocional. La nostra paciència, amor, resiliència, empatia… Ens enfrontem a situacions noves que ens obliguen d’alguna manera a afrontar-les d’una manera positiva. Tots els pares volem generar un entorn de seguretat i confiança que acaroni els nostres fills, i per això treballem la part més bona i generosa de nosaltres mateixos.
Vull en aquest moment fer una reflexió per discernir des del lèxic dues situacions completament diferents. Una cosa és ser pare/mare i una altra molt diferent és fer de pare/mare dels nostres fills. La primera necessita una nit romàntica o pujada de to per assolir-la, a més de tot una sèrie de coincidències biològiques; la segona exigeix de la vostra responsabilitat, dedicació, amor i determinació. Ser pares pot arribar a ser relativament fàcil i gratificant, fer de pares no ho serà tant. Hi haurà moments de controvèrsia i cansament, moments d’angoixa i complexitat, moments en què hauràs de recordar que la teva decisió sí que et va canviar la vida i, per tant, hauràs d’estar a l’altura de les circumstàncies i del repte que suposa.
Quan sento parlar del que han canviat els infants i joves d’avui dia, els allibero de tota responsabilitat en el canvi. Els nois i noies d’avui són com són perquè els que realment han canviat i en molts casos han abandonat el seu compromís i la seva exigència són justament els pares i mares, que no actuen com haurien de fer-ho.
Fer de pares s’ha de viure com una aventura plaent, com una cosa que ens dimensiona com a persones, perquè d’aquesta visió depèn l’existència primer i el futur després dels nostres fills. Fer de pare i de mare és quelcom extraordinari per totes les coses positives que comporten i malgrat els estirabots que les diferents etapes del creixement dels fills que ens aniran arribant, una actitud oberta, generosa i plena d’amor ens farà sentir uns privilegiats davant d’aquesta magnífica vivència. Pensem una mica: soc aquell/a que va portar una vida al món i soc aquell/a que el va preparar per poder tenir la millor vida possible. No fa falta dir res més.
