Fa quaranta anys de l’acabament d’unes obres que van suposar un punt d’inflexió en les incipients urbanitzacions d’aquella Terrassa esfilagarsada. Es va dir “no” al projecte de perllongar l’avinguda de l’Abat Marcet. Naixia la rambla de Francesc Macià. Aquest és un recorregut
El José corria precipitat perquè arribava tard al col·le i va mirar de reüll el flamant rellotge mentre acabava de travessar el carrer del Maestrazgo. Ja era a la cantonada amb el del Doctor Ferran quan se li va anar el peu, no sap com, però no era difícil topar-se amb un escull en aquella via sense urbanitzar, de terra, i a més en obres en aquell moment. Va caure a terra, es va aixecar tan ràpid com va poder, palpant-se el cos, i va seguir el seu camí per arribar just a temps a l’acadèmia Martí. En entrar a l’aula es va adonar de la destrossa: el rellotge, esquerdat, ja no donava l’hora. El rellotge que unes setmanes abans havia rebut com a regal de Primera Comunió. Les obres van durar més que el rellotge. Fa quaranta anys de l’obertura d’una de les principals artèries de Terrassa, la rambla de Francesc Macià, el que era el carrer del Maestrazgo, pedra, fang, torrents, aigües residuals.
El Sant Pere Nord que avui coneixem, un barri de 16.000 habitants, el tercer més populós de Terrassa, “fundat” al carrer de Santa Magdalena per emigrants andalusos a principis del segle XX, és el resultant final de l’eixamplament de Sant Pere i d’Ègara cap al nord i de l’arribada de nous terrassencs, sobretot des del sud d’Espanya, als anys 50s i 60s. Molts d’aquests terrassencs es van construir els seus propis habitatges en hores lliures, els caps de setmana, maó a maó, biga a biga, especialment en la zona nord.
Fa quaranta anys de l’acabament d’unes obres que van suposar un punt d’inflexió en les incipients urbanitzacions d’aquella Terrassa esfilagarsada. Es va dir “no” al projecte de perllongar l’avinguda de l’Abat Marcet. Naixia la rambla de Francesc Macià
Hi havia nuclis disseminats, cases al sud, cases al nord, d’un barri de geometria pentagonal. I descampats per aquí i per allà, hectàrees de sòl lliure, escenari de jocs infantils, en alguns casos abocadors, i carrers sense asfaltar, clavegueres inexistents. Els veïns del carrer de Manresa, per exemple, van excavar-lo a pic i pala per posar-hi els col·lectors. “Des del carrer del Doctor Ferran venia un torrent d’aigües negres. Al carrer del Maestrazgo hi havia un col·lector, però després les aigües sortien de nou a la superfície, fins a l’avinguda de Jaume I”, recorda Josep Antoni Lao, expresident de l’associació veïnal, i membre de la que havia estat l’entitat predecessora, l’associació de caps de família que diversos veïns, com el recordat Miguel Calvo, havien posat en marxa en els 70s.
Caminant per una rambla en el tram final de la urbanització / ARXIU MUNICIPAL
No va ser empresa fàcil convèncer l’administració de la necessitat imperiosa d’urbanitzar el carrer del Maestrazgo per convertir-lo en una rambla que contribuís a articular un barri desarticulat, amb multitud de carrers sense asfaltar, sense equipaments, sense places. Eren tantes les mancances que una de les primeres reivindicacions en els 70s va ser una cabina de telèfons. Molts veïns encara recorden la seva instal·lació al carrer de Girona. “L’Ajuntament tenia altres prioritats”, diu Lao.
La primera intenció municipal era construir una prolongació de l’avinguda de l’Abat Marcet cap a l’avinguda del Vallès, pla que per al veïnat organitzat tenia una marca semblant al desastre: això no cosia el barri, sinó que creava una frontera que el partia en dos, una via de pas i res més, en un sector ja prou esquarterat amb les sis línies elèctriques, amb les seves torres d’alta tensió, que el solcaven.
No va ser empresa fàcil convèncer l’administració de la necessitat imperiosa d’urbanitzar el carrer del Maestrazgo per convertir-lo en una rambla que contribuís a articular un barri desarticulat, amb multitud de carrers sense asfaltar, sense equipaments, sense places
La rambla de Francesc Macià ha esdevingut, amb tots els seus defectes, un passeig ple de vitalitat, moltes vegades amb més color que la rambla d’Ègara, i un eix comercial en un barri on quatre dècades enrere hi havia nuclis de comerç disseminats, sobretot al carrer de Provença i al carrer Ample. En efecte, ha contribuït a cosir un barri popular que ara compta pràcticament amb el doble d’habitants que quan el projecte de construcció de la rambla es va posar en marxa.
Aquell projecte de casal
“El part va ser difícil”, recorda Lao. Ja ho va ser la preparació del part. Reunions i protestes, redaccions de projectes amunt i avall, expedients d’expropiació de finques entre Provença i l’actual plaça de l’Aigua i permutes. Fins i tot, el projecte paral·lel d’aixecar (per 10 milions de pessetes, xifra que després es va disparar) un casal de barri entre el carrer de Provença i el de Pompeu Fabra, un local de tres plantes de 100 metres quadrats cadascuna. “Al barri no teníem res”, apunta Lao per justificar l’afany veïnal per aconseguir equipaments. Aquell casal no va reeixir, “però la lluita va valer la pena per dos aspectes: es van tirar endavant altres projectes i l’Ajuntament es va adonar que era factible. Era poc partidari del pla, però havíem aconseguit subvencions”.
Obres a l’alçada del carrer del Consell de Cent / ARXIU MUNICIPAL
Les millores arribaven en degoteig gràcies, en especial, a la perseverança veïnal en temps de lluita i efervescència social ara impensables. Els veïns fins i tot van caçar rates per portar-les engabiades a les portes del consistori per denunciar la brutícia. L’escola Joan Marquès Casals va obrir portes el curs 1978-79. La plaça del Primer de Maig va substituir a la precària “zona verda” el 1980, però el carrer del Maestrazgo seguia allà, tal qual, 900 metres de terra. Els veïns van tallar la carretera de Matadepera diversos cops per protestar.
La redacció del projecte avançava lentament, però les coses no van ser més fluides un cop va arribar l’adjudicació a una empresa de Múrcia (el que va comportar recels d’empresaris locals) i l’inici de les obres. “El pressupost es va fer a la baixa, no sé si de manera temerària”, assenyala l’expresident veïnal. Molts acabats (fins i tot l’arbrat) no estaven inclosos en el projecte i la primera adjudicatària “es va declarar en fallida quan se li va reclamar”, afirma Emiliano Martínez, president actual de l’AV. El terra del passeig central només estava cimentat i pintat. La col·locació de rajoles implicava que aquestes quedessin per sobre de la vorada, per la qual cosa la següent adjudicatària tenia les mans lligades amb dues úniques opcions: o pujava les llambordes o rebaixava el passeig. Va fer el segon. Per això es pot apreciar un lleuger desnivell des del centre cap als laterals.
La intensiva vigilància
Alguns promotors immobiliaris espavilats ja havien començat a projectar blocs de pisos en el sector . “Em moriré i no veuré això acabat”, comentaven els més vells del lloc. Però molts sí que ho van veure: després de dos anys llargs d’obres (el doble del que estava previst), de la intensiva vigilància veïnal dels treballs (amb reportatges fotogràfics inclosos), fins i tot de tensions amb encarregats de l’obra que no dubtaven a perseguir veïns amb la pala a la mà en sentir-se observats en excés, el carrer del Maestrazgo va quedar reduït al que és ara, una via a l’altra banda de la carretera de Matadepera, ja a Poble Nou-Zona Esportiva.
Els 900 metres que discorren entre la plaça de l’Aigua i l’avinguda del Vallès eren una rambla nova, rambla sense ser rambla, perquè no era el llit natural d’aigües pluvials, però rambla per “ramblejar”. L’any 1984, després de ser sotmesa a una prova d’estanquitat en les clavegueres, van acabar les obres de la rambla de Francesc Macià, que no va ser inaugurada oficialment, no obstant això, fins l’any 1989. No importava.
Un nexe d’unió
“No volíem una avinguda, sinó un nexe d’unió nord-sud, un espai de retrobament i passeig”, subratlla Lao. Això és la rambla de Francesc Macià, el nom de la qual va ser proposat “pel regidor Josep Casajuana”, recorda Lao. El veïnat no s’hi va oposar (en general), tot i que alguns veïns volien mantenir la designació tradicional: Maestrazgo. “Ens va agradar el nom: Francesc Macià. A més, suscitava curiositat entre la gent. La nostra condició prèvia havia estat aconseguir un espai dedicat al Primer de Maig”, conclou Lao.
Vista del carrer del Maestrazgo en direcció a l’avinguda del Vallès / JOSEP ANTONI LAO
El repte, ara, passa per la creació d’una plataforma única en tot el recorregut del passeig central i en la finalització de la façana nord, on es duen a terme les obres del parc de la República i s’aixecarà una residència. Els centenars de persones que aquest cap de setmana assisteixin a la festa major de Sant Pere Nord travessaran una rambla que fa poc més de quaranta anys era un fangar.
L’opinió: “Una rambla que construeix convivència i dona personalitat”
La rambla de Francesc Macià va ser una demanda dels veïns de Sant Pere Nord a principis dels anys 80s després de tenir gran part dels seus carrers asfaltats. El govern municipal volia transformar el carrer del Maestrazgo en una prolongació de l’avinguda de l’Abat Marcet. Les avingudes separen territoris, per la concessió a la velocitat del vehicle.
Les rambles i els passejos uneixen i creen barris. L’encert dels veïns i veïnes del barri de Sant Pere Nord va ser unir als veïns del nord amb els del sud, els de l’oest (lligats a Sant Pere) amb els de l’est (lligats a Ègara). Transformant un carrer ple de sots i fanguers i amb descampats en la seva vorera nord en un passeig atractiu, amable, molt transitat, que ha permès unir a tots els veïns en un eix de passeig i, amb el temps, conertir-lo en el segon eix comercial i social de la ciutat. Un passeig horitzontal amb vida, on es passeja i es pot gaudir de la gastronomia a les seves terrasses. És la vida que discorre pel seu passeig.
La rambla, que compleix 40 anys, necessita un replantejament (no arranjaments de rajoles) pensant en els criteris de mobilitat, accessibilitat, refugi climàtic, d’espai de connexió entre els territoris i barris que connecta o pot connectar. Pensar en un passeig per als nous temps del segle XXl que integri els nous equipaments en el seu entorn i convidi a gaudir del passeig i la connectivitat veïnal.
Emiliano Martínez, president de l’associació veïnal de Sant Pere Nord
