Vicenç Ruiz (32 anys) ha estat una icona de l’Egara, on ha guanyat dues lligues. L’empremta que ha deixat a la selecció espanyola també és indubtable. El migcampista vacarissenc ha disputat dos Jocs Olímpics, dos Mundials i quatre Europeus. També va jugar un anys als Països Baixos abans de tornar al club de la seva vida, l’Egara. Després de cinc anys al Polo, ha decidit penjar l’stick.
Com se sent després de posar fi a la seva carrera com a jugador? Ha estat una decisió dura per a vostè? No, perquè la tenia molt interioritzada. Tot són etapes i motivacions. Al final, arriba un punt en què la teva motivació està més en altres àmbits que en competir. Ho he donat tot al hockey durant més de 15 anys. Ja no estava en el meu millor punt. A més, soc un jugador que he d’estar molt bé físicament per rendir com m’agradaria. Ja no estava cuidant-me com ho havia de fer, simplement per temps, per feina i per l’exigència. Quan comences a treballar, hi ha un punt d’inflexió i vas molt més cansat.
Pensa continuar vinculat d’alguna manera en el món del hockey? No tinc cap dubte. El hockey és una part molt important de la meva vida. Ja veurem de quina manera continuaré vinculat. Potser jugant a Primera o Segona Catalana amb antics companys de l’Egara. No sé dir-te de quina manera serà: com a jugador, entrenador, amb un rol més social… Tinc moltes amistats en aquest món.
Amb quins moments es queda quan recorda la seva trajectòria? Pel que fa a clubs, evidentment em quedo amb el primer campionat de lliga. A més, l’Egara feia 14 anys que no aixecava el títol nacional. Va ser un moment increïble que mai oblidaré. Érem un equip molt jove de la casa. Lògicament, també tinc molt bon record de quan vam guanyar la lliga a casa, l’any 2019.
Què és l’Egara per a vostè? Vaig començar allà als vuit anys. El Club Egara m’ha fet estimar aquest esport, perquè és on he crescut. Fins al 2019, sempre havia estat jugant allà, exceptuant l’any que vaig marxar a competir als Països Baixos. Després, les raons per les quals vaig marxar al Polo era perquè sentia que necessitava un canvi d’aires. Neixes pràcticament a un club on passes pràcticament tota la vida. Sents que allà ja ho has viscut tot, fins i tot un canvi generacional. Arriba un punt que, com a esportista, necessites nous entrenadors, entrenar amb gent diferent i fer altres coses. Tenia una certa edat i volia ser independent. El Polo m’aportava anar a un equip competitiu, superprofessional i poder tenir una estabilitat econòmica. A més, m’estava preparant per estar en Tòquio. Per això, en aquell moment el hockey era la meva dedicació 100%.
/ ALBERTO TALLÓN
Aquest darrer tram de la seva carrera al Polo, ha estat positiu? Molt positiu. El Polo és un club que m’ha tractat molt bé en tots els sentits. En aquests cinc anys, no hem pogut aixecar cap títol de lliga. Hem estat subcampions en tres ocasions. Tot i això, hem aconseguit dues Copes del Rei.
També va ser una peça fonamental a la selecció espanyola. Com va ser l’experiència de participar en dos Jocs Olímpics? He gaudit molt els dos cicles olímpics. Sobretot, recordo l’últim: Tòquio 2020. Quan competeixes en uns Jocs Olímpics, descobreixes el que realment enganxa a nivell internacional. És el màxim, i un cop ho has viscut hi ha un impàs. Dius: ja ho he fet tot. Llavors, prens una decisió o treballes per tornar a viure l’experiència. Després de provar-ho a Rio 2016, sabia que volia estar als següents Jocs. Saps que si vols intentar-ho són quatre anys -en el meu cas cinc- amb un gran treball darrere. És molt temps dedicant-hi, amb un sacrifici personal i laboral. Tot i això, el cicle després de Rio ha estat el que més he gaudit del hockey a la meva carrera, perquè m’he dedicat com a professional i ha estat increïble. A més, em va agafar amb una edat que ja era més madur i també hi havia un grup maquíssim.
“Quan disputes uns Jocs, descobreixes el que realment t’enganxa del hockey internacional”
Com valora l’any que va competir fora, als Països Baixos? Què va aprendre? Personalment, em va augmentar molt el nivell com a jugador, perquè tot és més ràpid i més intens. T’has d’adaptar a un ritme molt més alt. Tot plegat, vaig gaudir moltíssim l’experiència. Vaig estar en un club (HGC) amb gent molt maca i em sentia còmode a la ciutat. M’hauria agradat fer un any més allà, però vaig marxar després de l’any olímpic, que va ser molt dur a nivell esportiu. Vulguis o no, te’n vas a Holanda i allà et dediques exclusivament al hockey, i potser em va agafar una mica de saturació.
“Estar un any als Països Baixos em va augmentar molt el nivell, perquè el joc és més ràpid i intens”
Què li ha ensenyat aquest esport que pugui aplicar a la vida quotidiana? El treball en equip, el companyerisme, l’esforç i la constància. Són els valors d’un esportista d’elit. Per treure el màxim rendiment, has d’aplicar tots aquests valors. He estat molts anys a la selecció, però no em considero una superestrella. Soc un jugador d’equip. He lluitat sempre al màxim amb els meus companys, a qui crec que els agradava que jo estigués al seu equip. I per a mi això és el més important. Lògicament, tot això ho acabes aplicant a la teva vida diària. També en el teu treball.
