Ainhoa Servós (Terrassa, 1998) és una de les noves músiques que formen part de Sons Blaus a l’escenari.
A terra endins també cantem havaneres? No són exclusives de la costa? Sí, cent per cent! De fet, un dels temes que cantem sempre és “Mariner de terra endins”, que vol reivindicar la tradició que ve de l’interior. Antigament, no hi havia tant moviment de les persones com a la costa, però també gaudíem de cançons de taverna.
La cançó de taverna és l’havanera dels obrers, de les ciutats industrials? Exacte, l’havanera es genera a la costa, però alhora l’interior fa el seu cant. Tot i que després hi ha un moviment de confluència musical, que genera certa fusió.
Hi ha cançons pròpies de Terrassa i el Vallès? Aquí podríem reivindicar les “Corrandes d’exili”, que seria el poema que més ressò ha tingut, de Pere Quart, i que amb la musicalització que li va fer Lluís Llach, ha tornat una de les cançons més reivindicatives.
Esteu vinculades a Castellers de Terrassa? Naixem el 2015, des de la inquietud d’algunes persones que venim del Conservatori o vincles amb la música. A Castellers és on ens trobem aquesta proposta. Al principi ens trobàvem de manera més distesa. Però després de la pandèmia ens posem d’una manera més professional, buscant concerts.
Sou una banda gran? Som nou persones a l’escenari, tot i que també sentim com a part del grup l’equip tècnic que ens ajuda, que fa el rom cremat…
Ah, avui fareu vosaltres el rom? Ha, ha, ha! No, en aquesta ocasió és l’Ajuntament. Però ara fa res hem estat al Pont de Suert, per Sant Joan –amb Castellers de Terrassa– i allà sí que el feien dos companys del grup.
Ainhoa Servón, al local de Castellers de Terrassa, per fer l’assaig previ al concert / ALBERTO TALLÓN
Ostres! I quina recepta feu servir? Uf! La fan l’Emilio Matilla i el Jordi Rierola. I no ens expliquen ni a nosaltres, els membres del grup,
Feu havanera clàssica o voleu introduir altres estils més contemporanis? Hem intentat introduir estils. Fem havaneres, valsets, cant de taverna… Ara incorporem un xotis, que farem avui. I també variació: des d’havaneres antigues com “El meu avui” i “La bella Lola”, fins a “La memòria de les mans” de Txarango. La idea és reivindicar-nos a nosaltres, ja que dins del grup hi ha edats des dels 17 fins als 70 anys. Les havaneres no pertanyen a cap grup d’edat. N’hi pot gaudir qualsevol.
Clar, però a la plaça de Lluís Companys el públic és gent gran. Hi veus futur a les havaneres, d’aquí a -diguem-ne- trenta anys? Penso que hi ha gent que està fent molta feina, com la Sílvia Pérez Cruz. Crec que l’havanera tindrà futur a llarg termini. Mira’ns a nosaltres: som un grup que incorporem músics molts joves. I això t’acaba portant que et vingui a veure les amistats.
Vosaltres sou un grup mixt, de dones i homes. No és tan habitual, oi? Doncs és molt important per nosaltres ser-ho i dir-ho. Perquè encara hi ha una tradició en la qual els grups estaven conformats exclusivament per homes. Ara hi ha grups de dones com Les Anxovetes. Nosaltres estem contents amb el grup mixt, perquè ens equilibra per poder arribar a totes les cançons.
Heu modificat alguna lletra o algun vers perquè sembli masclista o carrincló? Sí. Hi ha cançons que ja no fem, directament, perquè tenien trossos fora de lloc en l’actualitat. I nosaltres mateixes no ens sentíem còmodes cantant-les. I després n’hi ha d’altres que són més de disbauxa i divertides, que fan broma amb relació al gènere, i el que hem fet és afegir-ne per l’altre cantó. O sigui: “Filomena” o una “Aiguagelida” tenen els versos “picantons” vers les dones. Doncs nosaltres en generem de nous, cap als homes.
Els membres de Sons Blaus, al local de Castellers de Terrassa / ALBERTO TALLÓN
O sigui, que també escriviu part de les lletres i missatges? Sí. Si veniu al concert, ja veureu que hi ha una mica de teatralització de la cançó en aquest sentit. Estem aquí, l’havanera també és nostra i formem part del que passa a l’escenari: no som només un acompanyament de les veus masculines, sinó que som protagonistes. I en fem reivindicació.
Aquest dissabte vespre és la gran cantada de Calella de Palafrugell. És la gran final del món havaner, com el concurs de castells de Tarragona? A nosaltres ens agrada somniar, com a tothom. I és una aspiració que tenim a la llarga. En els dos darrers anys hem tingut un creixement i una millora musical important. De fet, que cantem avui per tancar la Festa Major de Terrassa ja és al·lucinant, encara no ens ho creiem. Així que ens agrada aspirar tan amunt com puguem. Ens agrada portar el nom de Terrassa fora de la ciutat, com ha estat a Pont de Suert. O a la trobada d’havaneres de Manresa. A Mallorca… En fi, no descartem que si anem treballant i millorant, acabem a lloc de més renom com Calella de Palafrugell, si bé ens queda lluny.
Cuba, les migracions… No ens haurien de recordar que som un país que va ser migrant, avui que hi ha discurs d’oci contra migrants que venen aquí? Per a mi és una música molt reivindicativa des d’aquesta perspectiva. Com a europeus, hem de fer una lectura de les havaneres que ens permeti entendre l’actualitat. I que en els processos migratoris ens hi podem trobar totes. Aquesta música és una eina de reivindicació i de lluita per donar la benvinguda a totes les persones que han hagut de migrar avui en dia, sigui per motius de guerra o econòmics.
