L’egarenc Joan Elias (35 anys) es va formar a la pedrera del CD Terrassa. Durant la seva carrera, el central també ha defensat la samarreta del Línia 22, de l’Egara i del Barça. Tenia clar que l’últim any havia de tornar on tot va començar, al club de les Pedritxes.
Com es va introduir al món del hockey? Els meus avis vivien a les Pedritxes. Allà estava el CD Terrassa, i per això em van apuntar. Devia ser quan tenia uns 4 anys. Als 18, vaig anar a l’Egara i dos anys després vaig tornar al CD Terrassa. Més tard, vaig marxar al Barça, on, en principi, tenia la intenció de retirar-me amb 26 o 27 anys. Però coneixia molt l’entrenador del Línia 22, l’Uri Alcaraz, i em va intentar convèncer per competir un any més. Em vaig engrescar tant que vaig estar-hi set més. L’últim l’he fet al CD Terrassa. Tenia clar que em volia retirar allà i, a més, he tingut la sort de coincidir amb els entrenadors que havien jugat amb mi anteriorment.
Després de tants anys, quins són els moments que mai oblidarà? Òbviament, jugar l’EHL i una “final-four” d’aquesta competició. Ho vam aconseguir amb l’Egara, l’any 2008. Finalment, vam quedar quarts a la “final-four”, als Països Baixos, però classificar-se ja té molt mèrit. També em quedo amb els ascensos a Divisió d’Honor, que han estat molt especials.
“Mai oblidaré quan, amb l’Egara, vaig jugar l’EHL i la “final-four” d’aquesta competició”
Quines diferències ha notat entre jugar a la Divisió d’Honor i la Divisió d’Honor “B”? Segurament, les diferències més grans són a nivell físic. Perquè amb talent pots jugar a Divisió d’Honor “B”, però a la màxima categoria has de tenir les dues coses: talent i físic. A més, l’exigència de passar d’entrenar tres dies a quatre o cinc et canvia molt. A Divisió d’Honor tot és més professional. Per aguantar aquest ritme has de dedicar molt temps. En els equips top, pràcticament tots els jugadors són semiprofessionals. Alguns es guanyen la vida amb això, i si tu vols arribar al seu nivell has d’entrenar, com a mínim, igual que ells.
/ ALBERTO TALLÓN
Hi ha algun jugador o entrenador que hagi tingut una influència especial en la seva carrera? L’Uri Alcaraz, amb qui continuo mantenint contacte i vam fer un gran projecte al Línia 22, passant de Primera Divisió a Divisió d’Honor. Com he dit abans, ell va ser qui em va rescatar quan em volia retirar. Sempre pensava: jugaré fins que pugui, però no volia retirar-me arrossegant-me pel camp. Potser hauria pogut competir un any més, però prefereixo acabar bé que no pas sentint que no segueixo la dinàmica de l’equip. S’ha de tenir en compte que m’enfronto a jugadors que tenen 15 anys menys. I això es nota.
Quin balanç fa de la seva darrera temporada? L’objectiu era superar els 16 punts que havia aconseguit el club la temporada anterior. N’hem aconseguit 30 i hem quedat vuitens. Potser, per posició ens mereixíem una mica més, però ha estat tot molt ajustat a la part alta de la classificació. En general, l’equip ha fet un salt de qualitat, perquè ja no hem estat lluitant per mantenir la categoria, sinó que hem estat més a prop de la “final-four”. Ens hem consolidat a la categoria. No arribem al nivell del Polo i Club de Campo, però sí que estem al mateix sac que Atlètic, Egara, Júnior i Tenis. Feia molts anys que no ens classificàvem per a les semifinals de la Copa del Rei. De fet, les anteriors les vaig viure durant la meva segona etapa al club, ara fa 12 anys. Hem tingut un equip molt jove, amb qualitat i físic. Valoro positivament la temporada i, a més, l’he acabada sense lesionar-me. Només em vaig perdre un partit. Ha estat dur, perquè per estar al mateix nivell que algú de 25 anys he de sacrificar-me el doble, tant a nivell físic, com mental o en l’alimentació.
Té algun pla de futur que estigui vinculat amb el hockey? Necessito desconnectar. Vulguis o no, amb el hockey has de sacrificar molt temps, sobretot els caps de setmana. Quan competeixes has de renunciar a moltes coses. Entre setmana, ets com un robot: treballar, entrenar, treballar, entrenar… Ara, aprofitaré per fer coses que abans no podia. M’agradaria en un futur jugar a Segona Divisió, on només hauré d’entrenar un cop per setmana. Potser fem un equip de llegendes del Línia 22. Hauré de jugar a un nivell més baix en tots els sentits, pel físic i pel compromís. Tot i això, encara m’ho he de rumiar. Des que vaig penjar l’stick, no he pensat absolutament res.
