Toni Marcilla, Observatori dels Drets Socials de Terrassa
Resulta curiós l’assumpte, us animo a fer-ho, de la quantitat d’informació que un rep en fer la cerca a Google i teclejar: “habitatge social Terrassa”.
Que si 600 habitatges de lloguer social -primeres promocions d’habitatge públic a Terrassa després de la crisi del 2008-, 206 enllestits d’aquí a tres anys (segons notícia del 2022); que si Ballart ha declarat que Terrassa té en marxa prop de 1.500 habitatges projectats en barris com Torre-sana (llegeixo en notícia del 2023), que si Can Bosch, que si Can Colomer… i tot guarnit amb el Pacte de Ciutat per l’Habitatge Públic i la coneguda etiqueta de l’acompanyament a la vulnerabilitat.
Recordo ara la reunió que vaig demanar l’any passat, mitjançant pertinent instància, amb l’ara ja, exregidor d’habitatge de l’Ajuntament de Terrassa per explorar quines eren les alternatives d’aquest consistori davant la manifesta vulnerabilitat d’una persona de 78 anys que viu en un quart pis sense ascensor i que fa -avui ja-, que està inscrita al registre de sol·licitants d’habitatge social de Terrassa, des de l’any 2021. De res va servir apuntar que l’Ajuntament de Terrassa, com a entitat local competent en la matèria, té la responsabilitat de garantir l’accessibilitat universal i l’eliminació de barreres arquitectòniques, urbanístiques, de la comunicació i de la informació, tal com estableix la Llei 8/2013, de 26 de juny, de Rehabilitació, Regeneració i Renovació Urbanes a l’article 3, i la Llei 51/2003, de 2 de desembre, d’igualtat d’oportunitats, no discriminació i accessibilitat universal de les persones amb discapacitat o l’article 4 de l’Ordenança Municipal d’Accessibilitat de Terrassa.
Ni tampoc que, pel que fa a la Llei d’Accessibilitat de Catalunya, l’Ajuntament de Terrassa té la responsabilitat de complir amb l’establert a la Llei 10/2014, de 26 de setembre, d’accessibilitat i supressió de barreres arquitectòniques, urbanístiques, de transport i de la comunicació, que estableix l’obligació de garantir l’accessibilitat universal i de promoure l’eliminació de barreres arquitectòniques, urbanístiques, de transport i de la comunicació.
Ni tampoc de la necessitat que, l’Ajuntament de Terrassa, ha de prendre mesures addicionals per garantir el dret a l’accessibilitat i l’habitatge digne, tal com s’estableix a l’article 47 de la Constitució espanyola i la Llei 49/1960, de 21 de juliol, sobre propietat horitzontal.
De res va servir assenyalar que tots els partits del consistori havien omplert els seus programes de promeses i compromisos respecte a la “patata calenta” de l’habitatge, en aquest municipi en què ningú sembla donar més resposta que la que se’m va oferir: “tens raó, però no podem fer res, no tenim pisos”.
Recordo també la “incomoditat” que va manifestar l’amfitrió de la reunió en recordar-li que, com a partit, estaven faltant al compromís que havien promès: impulsar polítiques que facilitin l’accés a habitatges assequibles per a tots els ciutadans, incloent-hi la promoció d’habitatges de lloguer social i la construcció de nous habitatges públics; habitatges adaptats adequats a les necessitats de la gent gran, facilitant la seva mobilitat i accessibilitat dins de casa seva, deia el seu programa.
També recordo la sensació de manca d’empatia amb la situació, la poca connexió amb la realitat.
Incomoditat és pujar i baixar quatre pisos amb 78 anys.
Fa uns anys, en una de les xerrades que s’organitzaven per participar en un projecte de cooperació en un país del mal anomenat Tercer Món, algú vinculat a la teologia de l’alliberament ens deia que el “benaurats els pobres perquè d’ells és el Regne del Cel” estava mol bé, però preguntava: i mentrestant què, ens fotem?
Semblaria que a Terrassa estem en una mena de limbe, a on tot i que el paisatge que ens envolta -present i futur, abandonat o per fer- estigui ple d’habitatge, no és més que un miratge. Un aparador per contemplar la decadència d’una política manifestament incompetent i mentidera, que fa servir la vulnerabilitat com un terme adient en el discurs populista, tot transgredint la manifesta realitat.
La Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) mostrava la seva indignació, el passat mes, després de fer-se efectiu un desnonament amb tres menors en aquest municipi. Això és vulnerabilitat. Això és realitat.
Em sento fart ja d’aquesta irreal política de promeses per tal de suplir l’abandó de les necessitats i dels drets més bàsics de les persones. De pactes fantasmes i de paraules buides.
Fa poc tornava a revisitar una les meves pel·lícules de capçalera, “Un lugar en el mundo”. En un moment donat, una de les protagonistes li diu a un altre: “pareces un cura fascista vos: Dios lo ha querido así, hijos míos, jódanse y no chillen”. Que no sigui això. Que ens hàgim cregut que la resposta simple, pugui mai substituir la complexa resposta als nostres drets.
