Dissabte i diumenge encara s’hi podia transitar, tot i que amb dificultats, lentament i pacient, però allò de divendres a la nit va esdevenir una bogeria, una marea humana, gairebé un deliri. Era la primera jornada de l’espai musical de la plaça Didó (BBQ2024, el van titular), era la nit en la qual van confluir al mateix indret les ànsies d’inici de festa, la gentada participant en el “correbars” de la Rasa i les expectatives generades per Estopaos, el grup de tribut a Estopa, un fenomen amb poques comparacions en els últims anys. I és clar, amb aquesta coincidència de factors, la plaça Didó i la Rasa estaven a rebentar.
Moment de l’actuació de Fitos y el Fitipaldi / ARNAU ALCALÀ
L’Associació per al Foment Musical havia organitzat el programa. Les barres, dels establiments de la Rasa, es preparaven per a una nit de bojos, com així va ser. La tarda i el vespre van ser d’aperitiu musical, però un aperitiu consistent, amb l’Orquestra Mitja Nit i una proposta de versions de Rec Play que va omplir la plaça d’apunts de nostàlgia que sempre és una mica més; és música per sempre, com els amics amb els quals Rec Play van tancar el concert en un mix d’havaneres i rumbes després d’haver repartit el Maná de cançons, d’haver revisitat Los Ronaldos amb “No puedo vivir sin ti”, i a El Último de la Fila, “tan ricamente”. Fins i tot va caure alguna dels Estopa per escalfar l’ambient.
Sí que es pot
Al voltant d’una taula gaudien regidors mentre l’Ismael esperava des de les 22 hores un concert, el d’Estopaos, que en realitat estava programat per a les 23, però va començar quasi una hora més tard. L’Ismael es va quedar, quin remei. No hi havia pressa, excepte per a una dona discapacitada que havia deixat el cotxe estacionat just a la Rasa, just al costat de Didó, just on milers de persones formiguejaven. La senyora va aconseguir sortir del mal pas lentament, amb paciència, fins i tot ovacionada per la gent que li obria pas amb tacte mentre l’animava amb el conegut “sí se puede”, senyora, som-hi.
Va poder sortir. No li va ser fàcil, però. Tampoc li va ser fàcil sortir del mal pas a un home víctima de la broma d’un amic. El relat: l’amic es va trobar una brida i li va fer la gràcia al compare, lligant-la-hi al braç. Va ser necessari un ganivet de serra cedit amablement per un cambrer per procedir a l’alliberament del braç embotit. La pròpia “víctima” ho va fer, sense parar de riure al costat de la colla. Es veia centenars de joves amb la samarreta (d’un verd turquesa feble) del Rasa Crucis, el (diuen) millor “correbars” del Vallès Occidental i part de l’estranger. S’ensumava l’aroma de brasa.
Actuació de DJ / NEBRIDI ARÓZTEGUI
Amb Estopaos va arribar la bogeria, amb el seu “Vino tinto”, amb milers de persones en aglomeració i gaudi. DJ Traburu va posar el fermall ben entrada la primera matinada. I dissabte va arribar el torn d’Óscar de Llanos, Seda i el DJ John Marbledick. I el diumenge, ai el diumenge, quin cúmul de sensacions per abaixar el teló de Didó, plaça de deliri.
Els darrers moments
La nit de diumenge a dilluns, Fitos y el Fitipaldi van oferir un tribut calcat a l’homenatjat, fins i tot més semblant a la banda de Fito Cabrales que el joc d’intercanvi de plurals del nom del grup. Un tancava els ulls i sentia el Fito. Els obria i el líder del grup era un doble del músic de Bilbao. Per la boca vivia el peix.
Abans de comptar fins a deu, allà es trobaven Los 80 Pasajeros, monstres de les versions dels 80’s i els 90’s. Van omplir la plaça Didó de temes d’emblema i nostàlgia, de Loquillo a Alaska, passant per Rosendo, Los Secretos, el “Bienvenidos” de Miguel Ríos, La Guardia i Seguridad Social, Celtas Cortos i Sopa de Cabra. I el “Pacto entre caballeros”, de Joaquín Sabina. “Adiós papá, consíguenos un poco de dinero más”, cantaven Los Ronaldos (perdó, Los 80 Pasajeros). “La versió actual diria: fes-me un Bizum”, comentava la Yolanda entre el públic mentre ballava.
Era entendridor veure joves de 20 anys com la Lucía corejant “Aquí no hay playa” per cloure el concert passatger, i després ballant a la festa de record a la discoteca No Name. Encara hi ha esperança.
