Soc Capgròs de Terrassa i així em va marcar el guardó

Comparteix

Tuiteja

Share

Email

J. Llamas / A. García / M. Salvador

Ser Capgròs canvia la vida? Com diu la coneguda frase, no hi són tots els que ho són, però ho són tots els que hi són. Un dia van sentir el seu nom pels altaveus instal·lats al raval de Montserrat aquell divendres d’alegria sobtada, de sorpresa, d’emoció, poques vegades sospitats, o van saber que eren els triats en albirar la seva imatge representada en aquell cap de cartró-pedra que a poc a poc algú alliberava del mantell per revelar qui era el Capgròs de l’Any. El Diari de Terrassa parla amb 25 guanyadors del Capgròs (des d’aquest divendres la llista és de 45) sobre la lluminositat d’aquell moment i sobre la marca que va deixar a la seva vida aquest guardó popular, senyal inequívoc de la Festa Major de Terrassa, toc de distinció egarenca. Muntanyencs, un cineasta, un fotoperiodista, activistes culturals, músics, una científica, un sociòleg, el president del Parlament, artistes, retratistes, un casteller… Són terrassencs de soca-rel o d’adopció duradora o passatgera, tant hi fa. Són capgrossos que expliquen els sentiments d’aquell divendres i què va significar per a ells la immortalització en el cartró-pedra de la posteritat. Això és el que li espera a l’Àlex Marteen.

Miqui Giménez, Capgròs de l’Any 1997

“Vaig intentar subornar el jurat amb pa amb tomàquet”

Mestre (ara jubilat), músic, animador infantil, mirada bondadosa, recuperador de jocs tradicionals. Tot això és Miqui Giménez Molina (66 anys). Per tot això (menys per la jubilació, és clar), el Miqui va esdevenir Capgròs el 1997. “Sí que recordo que fèiem broma entre els candidats, perquè érem tots gent molt pròxima entre nosaltres. I també, que vaig intentar subornar el jurat amb pa amb tomàquet si guanyava. Quan arriba el moment, no rumies altra cosa, no penses en si has reunit mèrits o no. Jo era allà, al Raval, tocant amb els Ministrils! La vida no et canvia per això, perquè he estat un personatge més o menys públic, però es tracta d’un gran honor. Veure ballar el teu capgròs és emocionant. Entre tots hem aconseguit consolidar un acte tan destacat”.

Marc Galí Segués, Capgròs de l’Any 1995

“A molts llocs et presenten com a Capgròs de l’Any”

Activista cultural, especialista en cultura popular, Marc Galí Segués (69 anys) té el seu Capgròs des de l’any 1995. “Encara no es defensava la candidatura i no recordo els meus rivals. Sortia un llistat al Diari de Terrassa, però no era tan públic com ara. Els meus pares havien de marxar de viatge aquell dia i el van ajornar per estar a Terrassa per si de cas”, diu. Què va sentir en el moment crucial? “Una gran alegria. Em van assaltar imatges de gent amb la qual havia participat en molts actes. Alguna cosa et canvia la vida, perquè cada vegada el fet de ser Capgròs adquireix més importància. És una responsabilitat perquè a molts llocs et presenten com a Capgròs de l’Any, aquí i fora. És un reconeixement, un títol simpàtic, amb gran valor en l’àmbit de la cultura popular”.

Mercè Corbera, Capgròs de l’Any 1996

Aquell any (1996) es va fer una trobada al Cafè Teatre, rememora Mercè Corbera Penalva, 70 anys, exregidora, treballadora de la cultura, impulsora de Rialles. “Crec que era la primera defensa de candidatures. Vaig dir que em feia molta il·lusió ser Capgròs, però si la persona elegida era una altra, també es tractava d’una decisió justa. Quan vaig saber que havia guanyat em va embargar la sorpresa. Vaig pensar: ‘No pot ser, hi ha molta gent que s’ho mereix més’. Després em vaig sentir com surant en l’ambient, transportada d’un lloc a un altre. És un dels actes principals de la Festa Major i impressiona veure des del balcó tanta gent al Raval. Em feia molta gràcia sentir nens dir ‘mira, si és la senyora del Capgròs!’”, diu.

Miquel Pujadó, Capgròs de l’Any 1989

“Estava al sofà, rebentat. Un periodista em va trucar…”

Ho va saber “per casualitat”. Miquel Pujadó García (64 anys), professor, cantautor, traductor i adaptador de l’obra de Georges Brassens, havia passat aquell dia amb els seus alumnes a Bellaterra, “a la selectivitat”. No era al Raval quan va ser proclamat Capgròs de l’Any 1989. “Estava a casa, rebentat, al sofà. Un periodista em va trucar: ‘Què et sembla ser el nou Capgròs?’, em va preguntar. El Capgròs el vaig veure dies després”. Què ha suposat per a tu?: “Va ser un reconeixement que em va arribar de jove. Tenia quatre discos i per a la portada del cinquè vaig demanar permís per fer-me una foto amb el meu Capgròs. En aquell moment ell i jo érem iguals. Ara, no. Hi ha molta gent que t’identifica amb el Capgròs i molta de fora que se sorprèn d’aquesta tradició nostra”.

Adrià Font, Capgròs de l’Any 1999

“La meva família em va portar enganyat al Raval”

Incombustible bateria de jazz, alpinista, Adrià Font Alcañiz (78 anys) va ser un dels fundadors de la Jazz Cava. Què feia aquell divendres de 1999? “Abans vam fer una trobada tots els candidats en un bar del Camí Fondo. Aquella nit de divendres teníem un ‘bolo’ a Lleida i la meva família em va portar enganyat al Raval. Vaig sentir una profunda emoció i una sensació de formar part d’un col·lectiu distingit amb un reconeixement popular que mai saps si et mereixes. Potser perquè he portat el nom de Terrassa fins a l’Himàlaia. Després del descobriment del Capgròs, vaig marxar a Lleida amb Josep Maria Farràs. Els primers dies, els nens m’assenyalaven pel carrer, i em felicitava gent que no em coneixia. Ara ja som molts capgrossos! És una tradició molt original”.

Núria Salán, Capgròs de l’Any 2023

Fins aquest divendres era la més “jove” de la llista. Encara li dura l’emoció. Química, professora de l’Eseiaat-UPC, divulgadora de la tecnologia, captadora de talent femení, Núria Salán Ballesteros (61 anys) tenia una entrada per a la final de la Champions femenina l’any passat, però la va regalar per assistir a la festa del “capdidats” i defensar la seva opció: “Vaig argumentar que des de petita he tingut el cap molt dur”. Refereix que un nen de 5 anys, de Mataró, havia de fer un treball sobre una dona científica i la va trobar en un navegador a Internet: “Sortia que tenia un Capgròs. No era un premi Nobel, però era un Capgròs de l’Any, i per a un nen era tan important o més que el Nobel. És l’honor més gran, i així ho dic a totes les xerrades”.

Salvador Cardús, Capgròs de l’Any 2014

“Portava un polo negre i el Capgròs també. Pura casualitat”

Sociòleg, escriptor, col·laborador del Diari de Terrassa, Salvador Cardús Ros (70 anys), el Capgròs del 2014, va emetre un argumentari escèptic per defensar la seva candidatura: “Vaig parlar de broma, perquè no pensava que tingués opcions de ser-ho. No recordo rivals, però sí que eren bons. Crec que en la decisió va influir el meu compromís nacional el 2014”. A les 20.15 hores d’aquell divendres va veure el Capgròs destapat abans de sentir el seu nom: “Em van dir que baixés i vaig baixar, però sense saber res. Portava un polo negre, i el Capgròs també. Semblava un encaix coordinat, però va ser pura casualitat. Em fa feliç formar part d’aquesta galeria de persones de tota mena. M’emociona passejar amb els meus nets i que em vegin representat”.

Pepe Hidalgo Rubio, Capgròs de l’Any 2012

“Encara avui, dotze anys després, sento emoció”

Aquest dissabte és 29 de juny. Aquest dissabte fa anys, 75, Pepe Hidalgo Rubio. Quan va demanar els suports per a la seva candidatura, el 2012, va adduir “que hi havia capgrossos de diverses entitats, però no de l’Esbart Egarenc, i que calia reconèixer els assoliments de l’entitat”. Aquest dansaire històric viu a Terrassa des dels 8 anys, quan va arribar de Santa Cruz (Còrdova). “Porto tota la meva vida a Terrassa i per a mi ser Capgròs va significar un gran orgull i encara avui, dotze anys després, sento emoció”. Se li nota enamorat de la ciutat: “Cap altra té l’activitat cultural que té Terrassa”. Et va canviar la vida aquell vespre? “No, només al principi, sobretot amb la canalla, perquè era monitor de l’escola de dansa”.

Quim Prunés, Capgròs de l’Any 1986

“En el moment del descobriment, vaig sentir una gran alegria”

El muntanyenc Quim Prunés Santamaria va ser Capgròs de l’Any 1986. Uns mesos enrere esdevenia el cap de l’expedició al Saipal del 1985. Aquest terrassenc de 71 anys no recorda qui més hi havia a la llista de candidats, però sí que aleshores “no es defensava la candidatura”. S’ho esperava? “Sí que és cert que a vegades m’ensumava alguna cosa perquè el Cristóbal Castro, el fotògraf del diari, em feia fotos a tot arreu. Era sospitós. Tot i això, en el moment del descobriment del Capgròs al Raval vaig sentir una gran alegria, molta emoció. Respecte a com va afectar-me en el dia a dia, potser em va canviar una mica quant a popularitat, però en aquella època tot el grup era molt conegut per les expedicions, i jo n’era el cap”.

Antoni Verdaguer, Capgròs de l’Any 1987

“Des del control vaig veure el Capgròs amb la meva imatge!”

El Capgròs de l’Any 1987 acabava d’estrenar “L’escot”, film d’èxit “que avui dia encara és una de les pel·lícules més vistes del cinema català”. Antoni Verdaguer Serra (69 anys) era llavors director de Terrassa Televisió del Vallès, que aquell dia realitzava la seva primera transmissió. “Estava en el control, instal·lat dins de l’Ajuntament. Llavors vaig veure com descobrien el Capgròs amb la meva imatge! Aquella va ser una sorpresa majúscula i va suposar per a mi una enorme satisfacció. A l’any següent, en rodar ‘La teranyina’, va sortir durant el Carnestoltes una comparsa anomenada ‘La terrassinya’. Representa un gran honor que la teva ciutat et reconegui, i en especial per un vessant creatiu”.

Cristóbal Castro, Capgròs de l’Any 1985

“Equival a la Galeria de Terrassencs Il·lustres”

Ell, avesat ja en innombrables batalles malgrat la seva joventut. Ell, càmera de fotos a l’espatlla, freqüentador de voreres i fangs, omnipresent, amb l’objectiu preparat, ja era molt conegut a la seva ciutat quan el jurat del Capgròs va decidir concedir-li tan noble guardó. Cristóbal Castro Veredas té 62 anys. Comptava sols 23 (23!) quan algú va revelar el seu Capgròs aquell vespre de 1985. “En aquell moment no existia la defensa de candidatures, però alguna cosa em feia sospitar…”, recorda. “Em va fer molta gràcia. Vaig ser dels primers capgrossos de l’any. No em va suposar molta més popularitat de la que tenia, però va ser un esdeveniment important, sobretot per a la meva família. Crec, humilment, que ser Capgròs equival a figurar a la Galeria de Terrassencs Il·lustres, però del carrer, com una compensació de distinció feta per la societat”, conclou.

Xavi Coral, Capgròs de l’Any 2002

“Vaig prometre que sortiria cada dia per televisió”

Poques presentacions necessita el mític periodista de TV3. No tenim cap dubte que tots l’heu vist més d’un cop a la televisió. Xavi Coral (53 anys) va esdevenir el Capgròs de l’Any 2022. Aquell any no només va ser escollit capgròs, sinó que també va ser el pregoner. Dels seus rivals, recorda el Jordi Flores (Doctor Flo), ”perquè la defensa de la seva capdidatura va ser espectacular”. Coral recorda que, durant la seva defensa, va dir que “mai hi hauria un capgròs que sortís cada dia per la tele. Vaig prometre que, si me’l feien, sortiria cada dia per la tele”. I així ha estat. El presentador de TV3 expressa que “el Capgròs de l’Any és un dels millors reconeixements que pots rebre a Terrassa, perquè ell continuarà ballant a les festes majors, tot i que tu no hi siguis”.

Montse Saludes, Capgròs de l’Any 2011

“Per tenir un Capgròs no has de ser bo, sinó tu mateix”

L ‘autora de la crònica fotogràfica de la ciutat per a l’Arxiu Tobella té el seu Capròs des de l’Any 2011. El seu treball és inesgotable. La fotografia dels anuaris de l’Arxiu Tobella sempre porten la firma de Montse Saludes (60 anys), que recorda que “l’any que vaig ser Capgròs no vaig defensar la meva candidatura, perquè ja havia estat nominada tres vegades”. Explica que “van fer la campanya per mi, traient samarretes que deien vota la Montse Saludes”. El moment en què va guanyar mai l’oblidarà: “estava fent la foto del descobriment, i em vaig trobar que qui hi havia darrere era jo”, comenta. Assegura que és “antihomenatge”, però aquest premi li fa il·lusió, “perquè per guanyar-lo no has de ser bo, sinó tu mateix”.

Jaume Bernet, Capgròs de l’Any 2007

“Quan vaig ser Capgròs, ni tan sols vaig sentir que em cridessin”

Va ser actor teatral de primera línia. I no només això, perquè Jaume Bernet (80 anys) també va fer cinema i sèries televisives, com “L’un per l’altre” o “El cor de la ciutat”. Va rebre el seu Capgròs de l’Any 2007. Explica que el dia que havia de defensar la candidatura “no vaig poder assistir-hi perquè estava fent teatre a Barcelona. No sé si algú va parlar per mi, però crec que no”. Sí que va poder estar a la inauguració de la Festa Major, quan es revelava el guanyador. “Va ser un miracle, però ningú m’havia dit res, sinó que hi vaig anar per inèrcia. Estava xerrant darrere l’orquestra i ni tan sols vaig sentir que em cridessin. Va ser una barreja de nervis, de vergonya…”, recorda. “La sensació del moment és inexplicable, perquè passes a formar part de la cultura de la ciutat”.

Carles Llongueras, Capgròs de l’Any 2004

“Vaig dir que em faria gràcia fer un ple a l’Ajuntament amb tots els capgrossos”

És un fidel amant de la música, la cultura i Terrassa. Carles Llongueras (61 anys), que va ser Capgròs de l’Any 2004, és un excel·lent docent i músic relacionat amb l’àmbit musical popular. Quan defensava la seva candidatura, “vaig dir que em faria gràcia fer un ple a l’Ajuntament amb tots els capgrossos”. Assegura que “amb mi ho tenien molt fàcil, perquè jo estava tocant al Raval”. Tot i això, manifesta que “evidentment, t’ho prens com un premi, com una medalla. Després d’estar tocant sempre en la cultura popular de la ciutat, tenir un Capgròs és el màxim”. En el moment que va rebre aquest reconeixement, no s’oblida “d’estar a dalt de l’escenari, i anar tocant amb una il·lusió impressionant mentre el teu Capgròs balla”.

Ramon Codinas, Capgròs de l’Any 2009

“Em defineix la Masia Freixa, els castells dels Minyons i el Capgròs de l’Any”

Aquest membre històric de la colla castellera de Minyons de Terrassa va ser escollit Capgròs de l’Any 2009. Ramon Codinas (57 anys) ja va ser capdidat el 2002. Pel que fa als seus rivals, “recordo al Valerià Parera (2002), l’Artur Montal, el cantant ‘Gito’ Montoya…”. Codinas expressa que “la il·lusió que ens fa a tots ser Capgròs és increïble, però encara ho és més el dia que t’assabentes que ets capdidat”. En aquest sentit, remarca que “no és un premi en el qual et presentes. Llavors, quan vaig veure el meu nom en el diari estava flipant”. “Quan tens el teu Capgròs, d’alguna manera t’immortalitzen i passes a la posteritat en forma de figura de paper”. A més, destaca que “el que més em defineix com a terrassenc és la Masia Freixa, els castells dels Minyons de Terrassa i el Capgròs de l’Any. No hi ha res millor al món”.

Jordi Grau, Capgròs de l’Any 2006

“En certa manera, el Capgròs soc jo i el regalo a la ciutat”

Aquest cas és una mica especial. Podem dir que Jordi Grau (63 anys) és l’ànima de tot això. Sense ell, els capgrossos de Terrassa no existirien. Mai ha fallat des de l’any 1981. Desenvolupa la seva activitat al Taller el Drac Petit, del qual n’és fundador i propietari. No obstant, no va ser ell qui va confeccionar la seva figura de cartró-pedra. L’any 2006, va haver-hi doble guanyador: ell i Josep Maria Farràs. Per a Grau, va ser tot una sorpresa rebre el seu Capgròs, que el va dissenyar Ramon Aumedes del Taller Sarandaca de Granollers. L’escultor terrassenc assegura que “per fer cada Capgròs trigo entre tres setmanes i un mes”. Tot i això, remarca que “en gran part, depèn del temps que faci”. Grau expressa que “en certa manera, el Capgròs soc jo i el regalo a la ciutat. El dia que no pugui seguir, no sé què passarà”.

Rafael Aróztegui, Capgròs de l’Any 2017

“Creia que no guanyaria, que m’havien posat de farciment”

La cultura popular a Terrassa no seria la mateixa sense Rafael Aróztegui (78 anys). Nascut a Sabadell, és un incansable fotògraf, retratista de les festes de la ciutat, i membre de diverses entitats, com La Llanterna. Tenia una forta competència aquell any, “no creia que pogués guanyar, pensava que m’havien posat de farciment. Tant és així que aquell any, mentre descobrien la figura, estava prenent un refresc a l’altra punta del Raval. Quan vaig escoltar el nom vaig pensar, aquest em sona”. I a més, té una anècdota: “El meu Capgròs porta gorra perquè sempre la porto, si fa fred o sol. Però al Raval, ni fa fred ni fa sol, per tant, no la portava. Quan vaig arribar allà el Jordi Grau es va ficar la mà a la butxaca i va treure una gorra, perquè sabia que jo no la portaria”.

Josep Rull, Capgròs de l’Any 2018

“En saber-ho, vaig sentir una il·lusió indescriptible”

Tots els terrassencs recordaran l’emoció que es va sentir al Raval de Montserrat amb l’obertura de la Festa Major l’any 2018. I és que no va haver-hi un, sinó dos Capgrossos: un per Lluís Puig, en aquell moment exiliat a Brussel·les, i un altre per Josep Rull (55 anys), empresonat a Estremera: “No vaig poder defensar la meva capdidatura, estava privat de llibertat per haver defensat l’1 d’octubre. Tot plegat, va tenir un punt d’excepcionalitat”. Per l’exregidor i exconseller, ni la distància ni la situació van impedir que gaudís del reconeixement de ser Capgròs: “En conèixer la notícia, vaig sentir una il·lusió indescriptible, és un dels majors honors que es pot rebre com a terrassenc. La tradició dels Capgrossos a Terrassa ens permet tenir una Festa Major única”.

Personal sanitari i coronavirus, Capgròs de l’Any 2020

“És emotiu que facin una figura que representa una professió”

Si parlem de l’any 2020, tots tindrem la mateixa imatge a la ment, i és que va ser un any d’excepcionalitat a causa de la pandèmia. La Festa Major va ser insòlita, en una versió “confinada”. El que sí que es va mantenir és la tradició del Capgròs, que en destapar-se, va aparèixer la figura d’una sanitària. Amb mascareta, guants, bata i a la mà, una gàbia amb la covid-19. A la seva esquena, es pot llegir “en agraïment a l’esforç de tots els col·lectius”, i així va esdevenir una figura que representa a tota la professió. La sanitària Sílvia Díaz (43 anys)creu que “durant aquell any i els posteriors la nostra feina estava molt reconeguda per la societat, i és molt emotiu que facin una figura representativa com aquesta, és un honor per a tots els companys, ens vam sentir valorats per la ciutadania”.

Narcís Serrat, Capgròs de l’Any 2008

“Vaig ser el primer a portar en cos present el meu Capgròs”

Definir el Narcís és difícil, i és que així com el terrassenc va convertir la llibreria El Cau Ple de Lletres en una referència, també ha fet nombroses expedicions a l’Himàlaia. Tal com va dir el Casinet de l’Espardenya és polifacètic, poliesportiu, polillibreter i polialpinista. Quan van publicar la llista de capdidats, “l’Home del Gel era el meu gran competidor, no m’esperava guanyar. En sentir el meu nom vaig sentir molta emoció, és un gran reconeixement. I he de dir que vaig ser el primer a portar el meu Capgròs en cos present, i mira que pesa i fa calor a dins”. I va fer una promesa: “Vaig dir que si guanyava posaria un llibre a dalt del Monument de la Dona, però a l’escalador el va enganxar la Guàrdia Municipal”.

Mireia Gabaldà, Capgròs de l’Any 2016

“Quan van revelar el Capgròs, no podia ni parlar”

La Mireia (42 anys) ha estat sempre lligada a la cultura popular. Ha passat pels Minyons, pels Diables i la Sussietat de l’Embut, ara coneguda com La Mascarada, associació que presideix. “A mi no em van fer un Capgròs per ser la Mireia, sinó pel Carnestoltes de Terrassa, ells em van ajudar a defensar la capdidatura, al darrere meu hi havia molta gent”. I afegeix: “No pensava que podia guanyar. De fet, quan van revelar el Capgròs no em vaig reconèixer, i mira que portava el vestit de La Mascarada! Van ser els Geganters qui em van avisar, ho recordo com un moment meravellós, no m’ho podia creure, no sabia ni parlar”. Tenir un Capgròs no li ha canviat la vida, però ha creat un ritual, “cada any em faig una foto amb el Capgròs i la meva filla al costat”.

Domènec Ferran, Capgròs de l’Any 2021

“Colom creia que jo era el millor capdidat de la història”

Com exdirector del Museu de Terrassa, la història ha marcat la vida de Domènec ‘Mingo’ Ferran (66 anys). Tant és així que en la defensa de la seva capdidatura, va ser Cristòfor Colom qui el va representar: “Li vaig delegar la feina, ell creia que era el personatge més apte des del segle XV per ser Capgròs”. Amb aquesta estratègia, tenia clar que volia aconseguir el reconeixement, un dels més importants de la ciutat. Un cop al Raval de Montserrat i en veure que ho havia aconseguit, “vaig experimentar una de les emocions més importants que he tingut mai, estava molt content”. Afegeix que per ell Terrassa és el més important, de fet per poder assistir al descobriment de la figura “vaig renunciar a una nominació als Òscars per poder estar present”.

Rosa Aguado, Capgròs de l’Any 2019

“Era el segon cop que em nominaven, era un gran honor”

És una de les terrassenques més representatives: actriu, directora i fundadora d’Acció Teatre, te una trajectòria destacable al cinema, la televisió i el teatre. Rosa Aguado (65 anys) està lligada a la cultura popular des dels 19 anys, i és el que més va reivindicar quan la van proposar com a capdidata: “La idea de tenir un Capgròs era una de les coses que més m’agradaven de la ciutat, i era la segona vegada que em nominaven, per mi era un gran honor. I tota la vida recordaré el dia en què es va destapar el meu Capgròs”. Pensava que seria un dels contrincants , “jo li estava mirant la cara per veure la seva reacció, i quan vaig veure el cabell vermell no m’ho podia creure, la il·lusió i satisfacció eren totals. Des de llavors em sento més unida encara a la ciutat i la cultura”.

Quimet Carreras, Capgròs de l’Any 2000

“És un honor i hauríem de ser considerats honorables”

Músic, component de la mítica banda Huapachá Combo, Quimet Carreras Borràs (75 anys) va ser escollit Capgròs l’any 2000: “En una final havia coincidit amb Miqui Giménez. Recordo que estava tocant al Raval tot just quan anunciaven el guanyador del Capgròs i em vaig dir: i si? Però va ser que no: li va tocar al Miqui. L’any que vaig guanyar, estava tocant també, però al Parc Vallès. Em van trucar per dir-me que anés ràpid al Raval perquè hi havia hagut un problema en la programació d’un concert, una cosa urgent. Era un engany: em concedien el Capgròs. És una experiència emocionant, la imatge del bon rotllo. És un honor i hauríem de ser considerats honorables. I el Raval hauria de dir-se ‘plaça dels Capgrossos’”.