El de diumenge serà el vostre primer concert a Terrassa, oi? Sí i estem contents. Sabem que en aquesta zona hi ha molt moviment, bon públic i bona resposta. Esperem que sigui un bon dia. Més que un concert serà un xou, un espectacle 100%. Partim de la música, però sempre fem molta “performance”. A més, ara portem una pantalla i tenim en compte tot l’aspecte visual i audiovisual. És un esdeveniment on passen moltes coses.
Com es porta el fet de ser un dels grups del moment? Amb responsabilitat, valorant molt el lloc on estem i intentant tenir el cap fred i estar a l’altura, seguint sent nosaltres mateixos. Tenint clar el motiu pel qual vam començar i intentant no decebre ningú. Vas creixent i el públic es torna molt exigent. La gent espera de tu, té expectatives, però nosaltres seguim fidels a la nostra línia.
I com veus el panorama musical català? Estem vivint una transició, un canvi en les propostes en directe i en els gèneres que es tracten en la música en català. . La forma de produir la música també és completament diferent. En el nostre cas, per exemple, el productor està dins del grup i això ja determina molt la manera com es confecciona la música. Després, la manera en com es mou el producte dins de la indústria… Nosaltres ara estem en una discogràfica i conviu la manera tradicional amb la importància de ser present a xarxes. Els videoclips també han canviat; són imprescindibles, però alhora no són rendibles, hi ha molta exigència a nivell estètic però produir-los és molt car. I amb la posada en escena se segueix apostant per les bandes però diria que som la generació de la seqüència, del DJ a l’escenari i la base espiral.
I quant a gèneres? Diries que des dels 80 o 90 hem passat del rock català al folk-pop o indie i el mestissatge i la música de trompetes i ara és l’era de l’“urban”? Penso que el terme “urban” no explica bé el que està passant. Segurament s’està utilitzant malament aquest concepte. Té un origen concret als Estats Units, no sé si als anys 90, parlant de la música que es feia als suburbis o per part de guetos, molt lligada al que ha acabat sent tota la cultura hip-hop. Era fins i tot una etiqueta una mica despectiva i no té cap sentit dir “urban” al que està passant ara. És una mena d’etiqueta global per mirar de donar sentit a una generació o una manera de fer, de publicar a plataformes i no tenir format físic, però a nivell d’estil musical no ho explica. Fins que no arribi un periodista i no li doni una nova etiqueta…
Com ho explicaries tu? A través de l’art de samplejar, que és una cosa que crec que s’inicia els anys 90, pròpiament de la cultura del hip-hop i de les bases de rap i després hi ha mogudes més electròniques. Al final és aquest art, que Rosalía el representaria molt bé, d’agafar tot el que ja existeix i construir coses noves. En aquest sentit, es tracten un munt d’estils diferents, de cultures súper diferents i es barregen un munt de coses. A nivell temàtic potser lidera sempre el mateix tipus d’arguments i després hi ha un gènere, el reggateon. Al final hi ha una tècnica comuna que és la del sampleig, la d’agafar sons que ja existeixen i produir-ne de nous. A nivell estilístic no et sé contestar, però el terme “urban” és massa global i no explica res en si. Què vol dir “urban” quan estàs fent una cançó que és una salsa, gravada a l’estudi amb músics, i després estàs fent un reggateon amb tots els sons processats?
I està ben avinguda aquesta escena musical catalana? Sí, sí, sí. Sento que la distància geogràfica entre uns i altres genera una mica de límits i menys quotidianitat, però tots ens coneixem i hi ha molt de respecte i bon “rotllo”.
Mostra d’aquest “bon rotllo” podrien ser les col·laboracions? No sé si és una sensació meva, però ara es col·labora més que abans? Sí, sí, això és una cosa molt pròpia del reggaeton, quan artistes fan un “junte”, o sigui, jo tinc una cançó, te l’ensenyo i tu cantes a sobre, una cosa que també ve del rap. El reggaeton, per expandir-se, sempre ha promogut molt obrir el meu públic al teu i viceversa i compartir cançons i aquesta cultura de la col·laboració. Això enriqueix molt perquè crees peces molt “guais”, barreges estils, timbres de veu…
I del debat entorn de l’ús del català en la música d’avui, què n’opines? Es responsabilitza moltíssim a la “penya” que ara està fent música en català. Sembla que hàgim de salvar la llengua. És un tema complicat. Els artistes no som professors. Se’ns vol convertir en referents de la llengua quan nosaltres fem servir la llengua d’una manera artística. En el nostre cas intentem transmetre la nostra quotidianitat. Volem fer-ho fonamentalment en català, però hi ha paraules en anglès o en castellà que formen part del nostre vocabulari.
“La Marina està morena, es pentina, es fa una trena…”. Llançareu nova música aviat? Ara que arriba l’estiu potser ens inspirem. Algun “divertimento” hi haurà, alguna ximpleria farem. L’estiu té aquest gran sorteig del “hit del verano” en què tothom vol treure el seu número, però també té la gràcia aquesta perquè la cançó d’estiu té una temàtica una sonoritat molt concreta i a tothom li encanta fer-la. Una a l’any sempre cau.
