Lluís Rambla
Vam començar convencent que no per ser home has de sentir desig només per les dones i que no per ser dona has de sentir desig només pels homes.
Això no va costar gaire, ja que en el fons gairebé tothom és capaç de sentir desig per ambdós sexes, encara que no ho vulguin reconèixer. Em vaig adonar d’això quan, en reunions d’amics homes hetero, jo ja declaradament gai, feia un comentari sobre un “tio” bo i la resposta era inevitablement ai, no sé, no hi entenc en homes, mentre que si ells feien un comentari sobre una “tia” bona (perdoneu les expressions, però érem joves i era el llenguatge col·loquial i llavors no políticament incorrecte) a mi no em costava gens reconèixer que tens raó, està molt bé. Per què aquesta insistència a no entendre-hi? La resposta és clara, la necessitat d’allunyar qualsevol sospita d’una realitat que no es volia reconèixer. En les meves xerrades a instituts i escoles d’adults al principi de l’activisme, a la dècada de 1970, acostumava a deixar anar, per provocar, que tots vosaltres podeu ser homosexuals, i curiosament no rebia gaires mirades de reprovació. Ja sabíem per l’informe Kinsey de mitjan segle XX, i les enquestes a joves del Centre d’Estudis d’Opinió ho van corroborant a Catalunya, que la majoria de la població és bisexual.
L’escena té lloc fa uns dies a l’avinguda de Jacquard, esperant el semàfor verd d’un pas zebra. Al costat, un grup de dues dones i dos homes madurs, presumiblement dos matrimonis. Per la vorera passa un noi amb un caminar molt, molt efeminat, tots quatre se’l miren i indefectiblement salta la frase ‘aquest perd oli’, tots quatre amb aquella rialleta entre burleta i d’enuig, enuig de què s’ha cregut aquest, caminar així. Aquesta frase és molt bona, indica més del que sembla, indica que el problema no és tenir oli, el problema és perdre’l, tots naixem amb oli, però des de la infància ens hem –ens han- forçat a forjar la nostra masculinitat o feminitat, ets un “machote”, ens deien de nens, i posàvem els braços mostrant una musculatura que no teníem. Hi penso cada cop que veig un adolescent pel carrer escopint a terra, està forjant la seva estúpida virilitat. Això està costant més, a diferència de l’orientació sexual, que no és visible si un no es manifesta, l’expressió de gènere és irreprimible i convèncer que no n’hi ha d’haver una d’obligatòria, que no per ser home has de ser masculí i no per ser dona has de ser femenina, està resultant més difícil. Encara més, ni tan sols has d’estar obligat a sentir-te home o a sentir-te dona, pots prescindir no només de l’obligatorietat de l’expressió sinó del mateix gènere o fins i tot sentir-te dels dos o entremig dels dos.
I això és el que més està costant, convèncer que el gènere no és binari, que no és cap essència sinó que es construeix socialment. I que, així com hi ha moltes formes de ser masculí/femení, també n’hi ha de ser home/dona, no són termes biològics ni tenen les seves arrels exclusivament en la biologia. Hi ha moltes formes exitoses i biològicament diverses de ser humà. Hi ha qui no pot o no vol acceptar això, només els demano que s’acostin a aquesta realitat de milions de persones des de la comprensió i l’empatia, en lloc de des del qüestionament, l’insult i la marginació. El més trist és que gran part d’aquest qüestionament vingui d’una part del feminisme, un feminisme conservador, que també és anti pornografia i anti treball sexual, acostant-se en aquest aspecte a la dreta puritana i religiosa.
Estic convençut que, tot i les dificultats que hi ha i les que s’esperen pels canvis de rumb polítics i ideològics actuals a tota Europa, els avenços aconseguits en les llibertats sexuals, afectives i de gènere no són drets per a una minoria, sinó avenços per al conjunt de la població i que són un signe de progrés indubtable. L’Orgull és, doncs, una oportunitat de celebració per a tothom.