Més que gaudir de les vacances d’inici d’estiu, és just ara quan Cesk Freixas (Sant Pere de Riudebitlles, 1985) més feina té.
Després de vint anys, has anunciat que atures la teva carrera. Pot ser que sigui l’últim concert a Terrassa? És bastant probable. Inicio una última gira (que acabarà el maig de 2025), per fer un parèntesi d’uns quants anys. Així que serà un comiat, tot i que no sé si serà definida o indefinida, en aquest món tan precari i incert.
Quin repertori hi duus? Portem un repertori bastant festiu. Bé, bastant festiu entre cometes, tenint en compte que és un projecte d’un cantautor. Però quan l’interpretem en banda, queda més en moviment.
Per què atures? T’has quedat sense res a dir? Sense energia? M’aturo per un tema de conciliació i que té a veure estrictament a veure amb un tema emocional, amb les cures, amb la logística i la gestió familiar. Fa vint anys que faig concerts, n’he fet més de 2.000. De mitjana, n’he fet un centenar cada any. I això era una dinàmica que podia portar amb certa normalitat… Fins que va néixer la meva primera filla, el meu segon fill. Llavors ara és un repte, dificultats… I un malestar, com el fet de no ser-hi mai els mesos d’estiu, perquè sempre estic tocant. I és clar, sento que no soc allà on hauria de ser. Ara vull seguir en projectes culturals, però amb horaris més normals. Vull ser en dies festius amb la meva companya i els meus fills. Perquè amb els anys m’ha generat contradiccions; i anar-les aguantant em genera malestar.
Doctor Prats, Zoo, Smoking Souls… Tothom atura! Ha canviat el paradigma i ara els músics podeu mostrar vulnerabilitat? Segurament hi ha molt motius de cadascú. Però n’hi ha un que els uneix a tots, com un fil invisible, que és la precarietat del sector. Que obliga el treballador musical a acceptar pràcticament tot el que li arriba. No tens opció de renunciar a concerts, has d’agafar-ho tot per anar sobrevivint. I xoca molt amb aquella idea, equivocada, que l’artista pot triar allò que fa. Has d’agafar coses molt mal pagades, però si no les agafes, no arribes a final de mes. I quan això l’aguantes molts anys, al final et veus en la necessitat de parar.
Cesk Freixas / RAY MOLINARI
I a més, com deies abans, superconcentrat en l’estiu… És que és totalment estacional i depenent –cada cop més– dels moviments turístics. I això fa una centrifugació del sector. Em sento cansat d’acceptar determinades coses que en un altre àmbit laboral no acceptaria. Com que és una passió, però una feina, tot es contamina. I hi ha una part de toxicitat molt gran, en la idea romàntica i tòxica de viure d’un somni.
Vas explicar aquesta posició en un debat a Twitter, molt comentat. Fa un mes, li vaig demanar a la consellera de Cultura Natàlia Garriga tot citant-te, tot i que no va ser gaire concreta, més enllà dun suport genèric. La precarietat endèmica del sector cultural, tot i que des de fora sembla que funcioni. No hi ha massa coneixement. Fins i tot des dels organismes oficials, tampoc no hi ha massa coneixement de com està el sector. I és bastant greu.
Anem per cançons. A “La petita rambla del Poble Sec” vas escriure “els homes que estimen els altres homes”, però als concerts cantes que “estimem”. Entenet que no ets gai, eés una defensa dels drets col·lectius? En el moment en què vaig escriure la lletra, ho vaig fer com si fos un narrador i fos una cosa aliena a mi. Però al de poc, ja ho vaig assumir com una proclama meva. Assumint aquesta lluita com a meva. I a més, tampoc és tant un tema sexe-afectiu, sinó que els homes estimem altres homes i no cal que siguem homosexuals o no estem en l’òrbita heteropatriarcal. De seguida vaig introduir el plural “estimem” els altres homes.
Ara moment “fan”: jo mateix vaig lligat amb un noi a la plaça del Sortidor i la rambla, que esmentes a la cançó… Com jo, molta gent t’haurà explicat les seves vivències reals amb les teves cançons. Com et fa sentir? Aix! Quan algú t’explica que amb aquesta cançó s’han conegut amb tal persona, o que ha estat important en la seva vida… És de les coses més boniques que té composaer. Quan vaig començar a escriure cançons ho vaig fer perquè em movia canviar el mon. Amb els anys, te n’adones que és impossible. Ara veig que hi ha una derivació: no canvio el mon, però l’acompanyo. I és del que més em reconforta.
La cançó “Voler l’impossible ens cal” recorre tots els territoris de parla catalana, tot i que no esmenta el mot “Païos catalans”… La reivindicació de la unitat lingüística i política dels països catalans és una branca molt important de la meva manera d’entendre el món. La cançó volia fer una fotografia del país; d’un país de països.
Al tema “Lluís Companys” es diu literalment que Sabadell és la capital del Vallès, segur que per influència del teu amic Roc Casagran! Què trobes de les rivalitats comarcals? Penso que és molt mediterrani. I un tipus de confrontació simpàtica, típiques en el si de la humanitat. En el cas del Vallès, em sembla paradigmàtic: és difícil entendre com fan dues cocapitals. També he de dir que hi ha un tema de bellesa que trobo en el centre històric de Terrassa que no el trobo en el de Sabadell, i ja em perdonaran els amics de Sabadell. Terrassa sempre m’ha semblat més bonica que Sabadell i només per aquest motiu ja valdria la pena donar-li la capitalitat sencera.
El vers “Obre les mans, te les ompliré de cireres”, de la cançó “Heura”. Quines són aquestes cireres? Són una metàfora de les coses dolces de la vida i que ens dona la terra. Però si fem una translació als aspectes humans, serien l’empatia, saber escoltar, saber acompanyar… El que procuro fer amb els meus fills. Ser observador.
Una frase més: “Lluita contra tu mateix, serà un combat igualat”, que cantes a “Cançó per desfer camí”… És el punt d’autocrítica o revisió que ens hem de fer? És una cançó crua. Va dirigida cap a mi o altres persones que, de manera conscient o inconscient, exercim el masclisme o el perpetuem. És una cançó autocrítica, que vol presentar batalla als fantasmes que ens mengem. Està bé ser-ne conscient, però també hem d’assumir les crítiques que ens puguin fer des dels feminismes.
