Verònica Lafont Roca, originària de Sant Vicenç de Castellet es va instal·lar a Terrassa l’any 2013. Des de llavors, ha estat vinculada a l’associació LGTB Terrassa fins a la seva dissolució fa aproximadament un mes. En aquesta associació ha ocupat diversos càrrecs com el de presidenta. L’any 2018, Lafont es va presentar com a Vicepresidenta Segona del Consell Nacional LGTBI i va exercir fins a l’any 2022. Recentment, ha estat nomenada Figura Experta del Consell Nacional LGTBI. Lafont té estudis en sociologia i el postgrau de Polítiques LGTBI a la Gestió Pública i, actualment, és gestora tècnica a l’Ajuntament de Terrassa. L’activista ha col·laborat amb grups, entitats i programes de ràdio com “L’altra vorera”, de la Ràdio Municipal de Terrassa.
El Col·lectiu LGTBIQ+ ha anat sumant lletres, identitats, orientacions i, en definitiva, etiquetes. Són aquestes etiquetes necessàries en l’actualitat? Quins avantatges o riscos poden suposar?
Les etiquetes són necessàries per visibilitzar una sèrie d’opressions que viuen les persones. L’etiqueta existeix perquè les persones que no se senten interpel·lades en les orientacions o identitats normatives puguin veure que hi ha diferents formes d’expressar l’afectivitat, la sexualitat i la identitat de gènere. Els avantatges són visibilitzar unes realitats que no són les normatives. El desavantatge és el fet que no s’acabi d’entendre molt bé què és el que volem demanar i el que intentem expressar.
Com a dona que pertany al col·lectiu LGTBIQ+, què penses sobre la possibilitat de convergència entre la lluita del col·lectiu i la lluita feminista? És possible?
Jo crec que això és implícit. La lluita LGTBI ha de ser feminista, antiracista i amb perspectiva de classe. Si no la té, no estem fent res per millorar la vida real de les persones. Tot i que és cert que hi ha onades o corrents de certs feminismes que estan posicionades en contra de certes identitats de gènere, crec que l’ideal és lluitar contra el patriarcat i contra l’heteronorma, que en el fons ens interpel·la a totes les persones, siguem LGTBI o no. Com ja he dit, hem de tenir en compte altres eixos en la lluita: el de la classe social, el de les capacitats diverses, l’antiracisme… Hem d’afegir aquesta perspectiva interseccional i perseguir fites que transformin la vida real de les persones.
Amb el reconeixement de noves identitats de gènere entenc que és necessari un major recolzament, sobretot entre els membres del col·lectiu. Creus que hi ha un suficient suport intern? I extern?
A mi no m’agrada parlar de “col·lectiu”. Prefereixo parlar de “població LGTBI” o “persones LGTBI”. El terme “col·lectiu” dóna a entendre que tots som iguals. No ho som. No vivim les mateixes opressions ni tenim els mateixos privilegis. Així doncs, jo crec que dins de la lluita LGTBI, cada persona o cada estament té els seus objectius i poden ser diferents. Més enllà d’això, penso que hi ha recolzament intern i que no es tracta tant de la identitat de la persona com dels seus objectius. Per a mi, la identitat no marca que et portis millor o pitjor. Ho marca què vols aconseguir. A nivell extern, des de l’aprovació de la llei 11/2014 i fins i tot abans, amb la llei del matrimoni LGTBI, estats com l’Estat Espanyol o països com Catalunya han tingut molt en compte intentar modificar les lleis per preservar i consolidar aquests drets. Així doncs, hi ha hagut un canvi molt positiu amb la llei 11/2014, la llei d’igualtat de tracte i no-discriminació, la llei trans estatal… És evident que, des de l’estament polític, s’han fet passes importants per intentar preservar aquest dret.
Com has explicat, existeixen diverses lleis com la Llei contra l’Homofòbia Bifòbia i Transfòbia, hi ha publicat un Codi Ètic sobre el tractament de les persones del col·lectiu als mitjans de comunicació pel Consell Audiovisual de Catalunya (CAC), la Guia per a la incorporació de la diversitat sexual i de gènere a les universitats catalanes en relació amb la llei 11/2014. A més, l’any passat es va aprovar la coneguda com a Llei Trans. Tot i això, creus que s’està aconseguint una igualtat real i efectiva? Quins són els principals reptes en l’actualitat?
La lluita és constant perquè aquesta ombra de la ultradreta la tenim constantment. Aleshores, el fet que una llei es pugui revocar d’aquí a un temps perquè s’ha canviat un govern fa que tota l’estona estiguis pensant en la possibilitat que els teus drets es tornin a mermar. Per tant, la lluita no acaba mai, i dubto que ho faci. Els reptes són seguir preservant els drets que hem intentat consolidar i interpel·lar a les aliances amb altres moviments perquè els drets no siguin exclusivament LGTBI, sinó que tinguin una mirada interseccional i que aportin altres perspectives. Si no, cauríem en l’homonacionalisme, que utilitza a les persones LGTBI per blanquejar polítiques racistes o classistes.
De la mateixa manera, hi ha diferents grups dins de la població LGTBIQ+. Lesbianes, Gays, Transexuals, Bisexuals, Intersexuals, Queer i el “+”, que inclou moltes altres identitats, orientacions i moviments. Creus que hi ha una infrarepresentació o invisibilització de certs grups de la població LGTBIQ+? Quines i per què creus que passa això? Com ho podríem solucionar?
Sí. Clar. Pel moment històric i social en què ens trobem, han emergit identitats de les quals no hi havia referència. Per exemple, les persones no binàries. S’ha d’intentar visibilitzar aquestes identitats. Però, jo advocaria per parlar de diversitat afectiva, sexual i de gènere perquè ens interpel·la a totes i a tots, també a les persones cisheterosexuals, que també són part d’aquesta diversitat.
També has comentat que, en els darrers anys, hem pogut notar un augment de l’extrema dreta. Entenc que aquest creixement és preocupant i pot fer perillar els drets de les persones LGTBIQ+. Quines eines tenim, com a societat, per evitar-ho?
El més important és fer que tothom es senti interpel·lat perquè totes som diverses. Els drets de totes les persones de la societat corren risc, per molt cisheteros, blancs i homes que puguin ser. En un moment donat, poden patir opressions, de la mateixa manera que la resta de persones. Es tracta de conscienciar a la població què si tornem a certs discursos, perdem drets que hem adquirit i que hem d’intentar preservar.
El vocabulari és important i, per tant, el llenguatge també. Quina és la teva opinió sobre el llenguatge inclusiu?
A mi em sembla bé no marcar el llenguatge amb el gènere. Per tant, intento no marcar cap tipus de gènere, tampoc el no binari. Jo utilitzo el genèric femení. Però, si tinc una persona no binària al davant, intento parlar amb llenguatge no binari. A més, sempre li pregunto a la persona que tinc al davant amb quin pronom vol que li parli.
Una de les majors polèmiques en aquest sentit és en l’àmbit de l’esport. Un exemple n’és el cas recent de Lia Thomas, exclosa de la competició a causa dels seus “avantatges biològics”. Què penses sobre casos com aquest?
El món de l’esport és totalment binari i, des del meu punt de vista, s’hauria de canviar l’estructura del món de l’esport en general i no segregar-ho per gèneres ni per sexes biològics. No tinc la solució ni crec que la tinguem en els propers anys, però està clar que deixa fora a moltes persones.
L’any 2022, les denúncies d’agressions homòfobes van augmentar un 70% al país. L’any 2023, l’enquesta de 40db per a la Federació Estatal LGTBIQ+ va demostrar que el 8,6% de les persones LGTBIQ+ havia sofert agressions per aquest motiu. A Terrassa, tens constància de quines són les xifres o la situació? Creus que l’Ajuntament està prenent les mesures necessàries per evitar-ho?
No és que ara, de cop, es pateixin més agressions, sinó que fins ara hi ha hagut una casuística d’infradenúncia. Les persones que possiblement patien agressions LGTBIfòbiques no ho denunciaven ni ho comunicaven, ni tenien llocs on poder fer-ho. És lògic que hi hagi més denúncies, però les agressions LGTBIfòbiques han existit sempre. No podem comparar tendències si fa uns anys no es podia denunciar. És evident que agressions LGTBIfòbiques n’hi ha hagut sempre i en segueixen havent. Hem de lluitar perquè els espais on es poden denunciar aquestes experiències siguin llocs amables. Per això vull parlar del Servei d’Atenció Integral a la Diversitat Sexual, Afectiva i de Gènere, de l’Ajuntament de Terrassa. Des d’allà, es fa aquesta atenció amb cura i escolta activa i intentant buscar les solucions possibles a situacions violentes. Jo treballo al servei. Per tant, crec que ho estem fent molt bé. T’ho dic honestament, és un dels serveis més ben dotats de tota Catalunya. Hi treballen cinc persones i això no passa en llocs que no siguin Barcelona. S’estan fent moltes atencions des d’una perspectiva molt amable, de cura i d’escolta activa.
La representació mediàtica és molt important per a qualsevol moviment, sobretot pels que reivindiquen i reclamen drets. Com creus que és la representació la població LGTBIQ+ als mitjans de comunicació i en la ficció? I a les xarxes socials?
Des de fa uns anys som un reclam. Però, per molt que apareguin personatges LGTBI, s’ha de veure quin tipus de representació se’n fa. Hem d’intentar lluitar contra els estereotips de certes identitats i mostrar que tots som iguals i que clar que la identitat o l’orientació forma part de nosaltres, però som més coses a banda d’això. Pel que fa a les xarxes socials, és una altra casuística diferent. S’ha de tenir en compte l’algoritme. Quan fem una cerca, surten moltes coses que ens interessen, però correm el risc de pensar que aquesta bombolla que ens apareix en el nostre mòbil és la realitat. Allò que apareix en la nostra bombolla virtual no és el reflex real de la societat.
En xarxes socials, mitjans, llibres i altres ambients, podem trobar-hi referents. Fins a quin punt és important la figura del referent? Podries recomanar-nos pel·lícules, sèries, programes o podcasts que tinguin una representació adequada del col·lectiu LGTBIQ+?
Els referents ens marquen com a persones des que som ben petites. En el cas de les xarxes, obren una finestra que, tot i el risc de l’algoritme, ens dóna la capacitat de poder-nos sentir menys sols i veure que hi ha persones que han tingut un trajecte vital similar. Heartstopper, de Netflix, crec que és una representació d’una societat i una escola diversa on es parla de sexualitat i de diversitat. Els meus principals referents bibliogràfics són la Judith Butler, la Bell Hooks, la Clara Serra, el Roy Galán i aquests referents postestructuralistes des d’una perspectiva queer i de la diversitat afectiva per fugir de l’essencialisme.
