Miquel Pujadó (Madrid, 1959) visita dissabte la meca de pelegrinatge dels “brassensians”: el carrer Impasse Floriment.
Vas conèixer personalment Georges Brassens? No, ell va morir l’any 1981. I jo havia començat a fer coses una mica abans. De get de la cançó francesa n’he conegut molts. He cantat amb en Georges Moustaki, amb en Léo Ferré… Amb el Brassens, el que em va passar és que, posteriorment a que morís, vaig conèixer tot el seu entorn. Sobre tot a Pierre Onténiente, de sobrenom “Gibraltar”, que havia estat el seu secretari personal i amic. Es van conèixer durant l’ocupació, a Alemanya, que és on els nazis enviaven el Servei de Treball Obligatori (SOT). Llavors Brassens va aprofitar un permís i va fugir de Basdorf, per amagar-se a casa d’una amiga de la mare, la qual vivia justament on cantaré, a Impasse Floriment. I llavors es va estar molt anys allà. I quan Brassens va morir, “Gibraltar” va agafar aquesta mateixa casa. I jo li he anat a visitar men moltes ocasions. Ara ha mort. Li deien “Gibraltar” perquè era la barrera que quan Brassens treballava, ell impedia que l’emprenyessin. Era com una roca.
Quan eres jove, t’emmirallaves en Brassens? Com començes aquesta afició? La Cançó Francesa sempre m’agrada molt. El tema és que ja havia fet cinc discos propis i sentia que corria el perill de començar a repetir-me. Així que vaig decidir no escriure durant uns anys, per recarregar les bateries. I se’m va ocórrer arranjar temes de Brassens. Quan en vaig tenir 17 o 18, vaig fer un disc. Va funcionar molt bé i em van començar a trucar per anar a festivals d’Itàlia, de França… Així que cada deu anys, aproximadament, trec un disc de Brassens. Però quan escric, intento no fer “a la manera” de Brassens
I ara actues a un carrer molt suggerent, ple de vivències i records… És que és el famós Impasse! On Brassens va escriure moltíssimes cançons. També hi ha una placa, que va fer l’artista Renaud. És un lloc molt conegut per la gent que s’estima Brassens.
Com serà el concert? Primer serà la cantant Aude Duhamel qui canti Brassens en versions jazzístiques. Hem parlat una mica per Whatsap, perquè la gent que adaptem Brassens a tot el mon, arriba un moment que ens coneixem tots. I jo faig la segona part.
Així que podem escoltar Brassens en molts idiomes del món! Es difícil adaptar-lo, perquè juga molt amb les paraules, amb registres lingüístics diferents… Però ha estat un repte a tots els països. Al castellà, han estat Paco Ibáñez i Javier Krahe els que han fet adaptacions, entre d’altres.
Et sents “afrancesat” a seguidor de la cultura francesa? A Terrassa (i diria que a Catalunya) hi ha un cert rebuig al francès, des del propi nom “carrer Gavatxons”… Tots venim dels trobadors, que neixen a Catalunya i a Occitània (sud de França). I també la Cançó Italiana prové del mon trovadoresc. Quan als anys 60 es comença a fer una cançó moderna catalana (amb Espinàs, els Setge Jutges), agafen de referents a la Cançó Francesa, perquè es consideren unit en uns mateixos referents històrics. Em sento identificat en una concepció europea que prové de l’edat mitjana.
I quins eren els teus referents? Jo començo a fer cançons amb 14 i 15 anys. Imagina’t! Cançons horribles. Quan ets un nano, parles de la vida, de la mort i parles de coses “importants”… I després em vaig adonar que el que calia era aprendre la tècnica. Així que vaig decidir començar de zero, amb 18 anys! Van ser anys d’aprenentatge. I de saber el que no havia de fer.
Va ser dificil -o a contracorrent- ser cantautor en la ciutat del jazz? Ui, ja amb 14 o 15 anys ja era un client habitual de la Jazz Cava original. Sempre m’ha interessat, el jazz. I a més, és molt interessant el que el jazz m’ensenya al sistema de composició de cançons.
Tot just fa 40 anys que vas escriure “A Terrassa hi ha una Plaça”. Tinc dues cançons clarament autobiogràfiques. La primera és “Soc un peix de terra endins”, perquè jo vaig néixer a Madrid, i llavors vaig venir a Terrassa amb 5 anys. L’altre és la de la plaça, que la vaig enregistrar l’any 84 amb un pianista que ja no hi és, en Lucki Guri, amb l’Adrià Font a la bateria…
Reconeixes la Plaça Vella d’avui en dia? Es molt diferent! Abans era un lloc de trobada. Jo vivia al costat, en aquella època de 16 anys. Tota manera, encara que esmento la Torre del palau i altres indrets de terrassa, volia que fos una cançó sobre l’adolescència perduda. Perquè a totes les ciutats hi havia un lloc de trobada, quan no hi havia mòbils: sabies que si hi anaves, trobaries algú. Hi passaves, arreglaves el món, t’enamoraves, et desenamoraves… Era un temps de creació de la personalitat. Parla de Terrassa, però d’una manera més ampla.
Tu ets una persona molt arrelada a la societat civil. tens un capgròs! Uf, dels primers! Ja té 35 anys! I té els cabells fins a mig cap, però jo ja no els tinc. Encara té els cabells vermells i jo no… Ell continua més jove que jo. Me’l van fer al 89. M’enrecordo perfectament. Ara avisen als protagonistes, perquè hi siguin… Però abans no! Així que jo estava a casa, perque havia treballat amb els alumnes. I em van trucar per telèfon, per veure què em semblava!
Es com el retrat de Dorian Gray! Ha, ha, ha! És el capgrós de Dorian Gray. Ara ja m’he acostumat a veure el meu capgròs pel carrer, però al principi no, perquè hi havia pocs i no passaven desapercebuts!
