Potser Aguado s’hauria esperat un ram de flors o alguna fotografia impresa de tot el grup, dedicada per darrere pels seus alumnes. Van ser més sobris, però van fer créxer les expectatives exponencialment: “Té aquest quadern i guanya el Planeta”.
Així era com ara fa un any es jubilava José Antonio Aguado (Saragossa, 1962). “Em van regalar el quadern perquè prengués notes i hi escrivís un llibre amb el qual guanyar el premi”, reconeix divertit Aguado.
Espòiler: no l’ha guanyat. Però la seva novel·la “Asesinos (1952)” (amb la qual fa el salt des de l’escriptura teatral i debuta en la literatura) orbita inexorablement entorn del premi Planeta. En primer lloc, perquè efectivament va enviar el manuscrit al concurs. I per fons extraoficials sap cert que la novel·la no va quedar allunyada en mala posició, en el marc de les 1.300 obres presentades.
En segon lloc, perquè la mateixa narració està ambientada durant la primera edició dels premis Planeta (l’any 1952) i els dotze dies previs a la cerimònia d’entrega, que va tenir lloc al restaurant Lhardy de Madrid. “Llavors, encara no es feien a Barcelona; i el futur gran editor José Manuel Lara era un capitost del règim”, explica Aguado.
“Asesinos (1952)” està ambientada en aquell Madrid que anava traient el cap de la postguerra i acaronava ja els anys del desenvolupisme. “Les dues protagonistes són una redactora i una fotògrafa d’un seminari d’aquell temps, el qual investigarà els fets de la trama”, avança Aguado.
L’escriptor destaca dos fets: que Elena i Margarita viuran un “affaire” amorós clandestí i que són un cas paradigmàtic d’independència periodística.
Tota manera, “entre 1952 i 2024 resulta que no hem canviat tant”, diu Aguado. “El poder a l’ombra es manté a La Moraleja, a la Castellana, a la llotja de l’estadi Santiago Bernabeu…”.
L’editor Jorge Herralde
Malgrat sigui el seu debut literari, fa uns anys va redactar l’esborrany d’una altra que mai no ha vist la llum. “Li vaig enviar a l’editor Jorge Herralde”, explica Aguado, sobre el totpoderós editor d’Anagrama. “Però em va dir que ell es dedicava a vendre llibres i que amb el meu no vendria cap exemplar, que era impublicable”, reconeix divertit, ja que era una escriptura experimental amb la qual -tanmateix- va gaudir de mecanografiar.
“Entre el 1952 i el 2024, el poder es manté a l’ombra: a la Moraleja, a la Castellana, a la llotja del Bernabeu…”, diu Aguado
Té altres projectes damunt la taula. Per exemple, els escrits periodístics publicats a Diari de Terrassa, on va començar a col·laborar quan tenia 18 anys. “El meu professor Llorenç Soldevila, al Planxart, em va introduir al diari”, recorda. Han estat anys d’escriure ressenyes sobre llibres, obres de teatre i òpera. “També recordo entrevistes que m’han fet especial il·lusió, com als escriptors Terenci Moix i Manuel Vázquez Montalbán”, afegeix.
“Ho vull publicar en tres volums, amb Círculo Rojo. Soc conscient de l’impacte que pot tenir, d’acabar a una llibreria de segona mà de la Rambla… Però saps què? Jo em quedo tranquil. Fa cinc anys em van operar a cor obert i em puc morir qualsevol dia: d’aquí a un any, a cinc o cinquanta”.
Un punt vitalista del noi que va arribar l’any 1975 a Terrassa, després que la seva família es traslladés d’Aragó a Barcelona per la feina del pare a una empresa elèctrica. De la Ca n’Anglada a la que va aterrar a la Ca n’Aurell que habita avui.
