Investigadors de la Universitat del País Basc (UPV/EHU), de l’Escola Superior d’Enginyeries Industrial, Aeroespacial i Audiovisual de Terrassa (ESEIAAT) de la Universitat Politècnica de Catalunya – BarcelonaTech (UPC) i del Barcelona Supercomputing Center – Centro Nacional de Supercomputación (BSC-CNS) han analitzat les observacions històriques des del segle XVII i han desenvolupat models numèrics per explicar la longevitat i la naturalesa de la Gran Taca Vermella de Júpiter, un impressionant fenomen meteorològic a l’atmosfera del planeta gegant gasós.
La Gran Taca Vermella de Júpiter (coneguda com a GRS per les sigles en anglès, Great Red Spot), és probablement l’estructura atmosfèrica més coneguda, una icona popular entre els objectes del Sistema Solar. La seva gran mida (actualment té el diàmetre de la Terra) i el contrast del seu color vermellós davant dels núvols pàl·lids del planeta, fa que sigui un objecte fàcilment visible fins i tot amb petits telescopis.
Manel Soria, Enrique García-Melendo i Arnau Miró, membres de l’equip que ha fet l’estudi sobre la Gran Taca Vermella de Júpiter
La Taca Vermella de Júpiter és un enorme remolí anticiclònic per la perifèria qual els vents circulen a 450 km/hr. És el vòrtex més gran i longeu de tots els existents a les atmosferes dels planetes del Sistema Solar, però la seva edat és objecte de debat i el mecanisme que va donar origen a la seva formació roman ocult. Les elucubracions sobre l’origen de la GRS es remunten a les primeres observacions telescòpiques de l’astrònom Giovanni Domenico Cassini, que el 1665 va descobrir un oval fosc a la mateixa latitud que la GRS, que va batejar com a ‘Taca Permanent’” (PS de les seves sigles en anglès, Permanent Spot) ja que va ser observada per ell i per altres astrònoms fins l1713.
Posteriorment el seu rastre es va perdre durant 118 anys i no és fins el 1831 i en anys posteriors quan S. Schwabe observa de nou una estructura clara, de forma aproximadament ovalada i en la mateixa latitud que la GRS, que es pot considerar com la primera observació de la GRS actual, potser d’una GRS naixent. Des de llavors, la GRS s’ha observat regularment amb telescopis i per les diferents missions espacials que han visitat el planeta, fins als nostres dies.
Agustín Sánchez Lavega: “Probablement la PS va desaparèixer en algun moment entre mitjans dels segles XVIII i XIX, així que podem dir que la Taca Vermella té almenys, per ara, una longevitat de més de 190 anys”
En aquest estudi, publicat a la revista Geophysical Research Letters, els autors Agustín Sánchez-Lavega, Enrique García-Melendo, Jon Legarreta, Arnau Miró, Manel Soria i Kevin Ahrens-Velásquez han analitzat, per una banda, l’evolució en el temps de la mida, l’estructura i els moviments d’ambdues formacions meteorològiques, l’antiga PS i la GRS, acudint a fonts històriques que es remunten a mitjans del segle XVII, poc després de la invenció del telescopi.
“De les mesures de mides i moviments deduïm que és altament improbable que l’actual GRS fos la PS observada per G. D. Cassini. Probablement la PS va desaparèixer en algun moment entre mitjans dels segles XVIII i XIX, així que podem dir que la Taca Vermella té almenys, per ara, una longevitat de més de 190 anys” declara Agustín Sánchez-Lavega, catedràtic de física de la UPV/EHU que ha liderat aquesta investigació.
La Taca Vermella, que el 1879 tenia una mida de 39.000 km al seu eix més llarg, ha anat contraient-se alhora que s’ha arrodonit, fins assolir actualment uns 14.000 km. D’altra banda, des de la dècada dels anys 70, diferents missions espacials han estudiat de prop aquest fenomen meteorològic. Recentment, diferents instruments a bord de la missió Juno en òrbita al voltant de Júpiter han mostrat que la GRS és poc profunda i prima quan es compara amb la seva mida horitzontal, ja que verticalment s’estén uns 500 km. Per tal d’esbrinar com es va poder formar aquest immens remolí, els equips de la UPV/EHU i de la UPC han realitzat simulacions numèriques en superordinadors espanyols com el MareNostrum del BSC-CNS, integrat a la Xarxa Espanyola de Supercomputació (RES), mitjançant dos tipus de models complementaris del comportament de vòrtexs prims a l’atmosfera de Júpiter. Al planeta gegant, dominen intensos corrents d’aire que flueixen al llarg dels paral·lels alternant en la seva direcció amb la latitud. Al nord de la GRS, els vents bufen cap a l’oest amb velocitats de 180 km/hr mentre que pel sud, ho fan en sentit contrari cap a l’est, amb velocitats de 150 km/hr. Això genera una enorme cisalla de nord a sud en la velocitat del vent, que és un ingredient bàsic perquè creixi el vòrtex.
Els investigadors també han explorat diferents mecanismes per explicar la gènesi de la GRS, entre ells l’erupció d’una supertempesta gegantina, semblant a les que molt poques vegades s’observen al planeta bessó Saturn, o bé la fusió de múltiples vòrtexs més petits engendrats per la cisalla del vent. Els resultats indiquen que, si bé en ambdós casos es forma un anticicló, aquest difereix en la forma i propietats dinàmiques dels de l’actual GRS.
“A més, pensem que si s’hagués produït un d’aquests fenòmens inusuals, segurament ell o les seves conseqüències a l’atmosfera, haguessin estat observades i reportades pels astrònoms de l’època“, assenyala Sánchez-Lavega.
En un tercer grup d’experiments numèrics, l’equip de científics ha explorat la generació de la GRS a partir d’una coneguda inestabilitat en els vents que és capaç d’engendrar una cèl·lula allargada que els tanca i atrapa. Aquesta cèl·lula seria una proto-GRS, una Taca Vermella naixent, el posterior encongiment de la qual donaria lloc a la GRS compacta i ràpidament rotant que s’observa a finals del segle XIX.
La formació de grans cèl·lules allargades ja s’han observat a la gènesi d’altres vòrtexs importants a Júpiter. “A les nostres simulacions, gràcies a l’ús de superordinadors, hem trobat que les cèl·lules allargades són estables quan roten per la seva perifèria amb la velocitat dels vents de Júpiter, tal com s’esperaria quan es formen per aquesta inestabilitat” declara Enrique García-Melendo, investigador del Departament de Física de la UPC i del Turbulence and Aerodynamics in Mechanical and Aerospace Engineering Research Group (TUAREG), a l’ESEIAAT.
Utilitzant dos tipus diferents de models numèrics, un a la UPV/EHU i l’altre a la UPC, els investigadors conclouen que si la velocitat de rotació de la proto-GRS és menor que la dels vents circumdants, aquesta es fragmenta, fent impossible la formació d’un vòrtex estable. I si és molt alta, les propietats difereixen de les de l’actual GRS. Les futures investigacions estaran encaminades a intentar reproduir l’encongiment de la GRS en el temps per conèixer amb més detall els mecanismes físics subjacents al seu sosteniment en el temps. Alhora que intentaran pronosticar si la GRS es desintegrarà i desapareixerà en assolir una mida límit, com va poder passar-li a la PS de Cassini, o bé si s’estabilitzarà en una mida límit on pugui perdurar durant molts més anys.
