Després de tantes temporades defensant la porteria de l’Atlètic, quins moments recorda amb més afecte? Lògicament, tots els moments en els quals guanyes un títol són els més especials, perquè has posat molt esforç i veus la teva recompensa. Al final, quan jugues estàs competint per guanyar i perquè l’equip assoleixi l’èxit màxim. Practico hockey des que tenia 7 anys i vaig aconseguir la meva primera lliga amb només 18 anys. Més tard vam guanyar la Copa contra el Polo. Ho vam fer a casa, i això era molt especial per a un jugador de l’Atlètic. L’any 2017 vam tornar a aixecar la lliga. Sens dubte, aquest va ser el moment més maco de la meva carrera esportiva. El fet de celebrar-ho a casa i amb la meva gent va ser molt especial. També tinc un bon record de quan vam passar a la “final-four” de l’EHL, als Països Baixos. Allò va suposar aconseguir el que mai havia fet el club abans en el nou format de la competició. Arribar a la “final-four” era una primera meta.
Com ha estat l’experiència d’anar convocat en un europeu amb la selecció espanyola? En la meva carrera esportiva considero que he estat un porter de club. Tot i això, vaig tenir la sort d’estar a la selecció durant un parell d’anys. Vaig competir en un l’Europeu de 2017 a Amsterdam i l’experiència va ser molt bona. Teníem un equip de primeríssim nivell, amb una generació única en el hockey espanyol dels últims 20 anys, després de la generació de Pequín. Va ser tot un privilegi estar en un grup amb tant talent.
Al llarg de la seva carrera, ha guanyat tres lligues i dues Copes del Rei. Quina ha estat la clau per assolir aquests èxits? La darrera dècada ha estat la que menys títols s’han guanyat en tota la història del club. Per tant, tampoc ho considero un superèxit. El hockey ha canviat molt. S’ha convertit en un esport molt més físic, mentre que l’Atlètic històricament sempre ha tingut una part de talent molt important. A més, l’any 2012, vam tenir una gran desbandada de jugadors que venien de guanyar molts títols. Si no recordo malament, el club havia aixecat set de les últimes nou lligues. A partir d’això, vam reconstruir una mica l’equip, aconseguint estar sempre a dalt de tot. De les 13 temporades que he competit a l’Atlètic, he anat a deu edicions de l’EHL. Crec que té molt mèrit. La clau ha estat fer pinya i potenciar el talent dels jugadors de la casa.
Havien de lluitar contra la professionalització creixent del hockey. Sí. Sent conscients que, històricament, l’Atlètic no és un club amb cultura professional o de fitxatges, hem intentat ser competitius davant d’aquest canvi que hi ha hagut els darrers anys. Lluites contra la professionalització i la dedicació elevada que genera l’esport d’elit, i també contra els recursos econòmics d’altres clubs. Afortunadament, el hockey es presta molt a la competició, perquè es decideix tota la temporada en un o dos partits. Llavors, és molt difícil trobar un equip que pugui guanyar de manera continuada. Els títols s’han anat repartint bastant.
Es veu en algun rol dins del món del hockey ara que es retira com a jugador? Sincerament, la idea és poder descansar, perquè són molts anys a l’elit amb tot el que comporta. També vull més temps per a mi i per a compartir amb la família. Em ve de gust desconnectar, i tenir més flexibilitat els caps de setmana. Però m’agrada molt l’esport i el hockey i estic segur que trobaré la manera de continuar estant connectat.
Què creu que trobarà més a faltar de la competició? Primerament, el “feeling” d’estar en el grup, de compartir moments amb l’equip. Les bromes, el dia a dia, els entrenaments… També trobaré a faltar la part competitiva, de quan arriba el diumenge i ja estàs dins del partit i només penses a guanyar.
Com ha equilibrat la seva vida laboral amb les exigències de ser un esportista d’elit? Ha estat un repte, sobretot perquè he viscut els últims anys de la professionalització de l’esport. En el seu moment, vaig deixar la selecció per tractar de ser millor en els dos mons: en l’esport i en la meva carrera professional. Durant aquest camí, cadascú ha demanat més en el seu territori. Tu sempre vols anar creixent en cada un dels àmbits, però sempre hi ha moments de xoc.
Durant la seva carrera esportiva, qui considera que l’ha influït i l’ha fet créixer més? La persona que m’ha ajudat més a créixer en el món del hockey ha estat el meu entrenador de porters, Jaume Borràs. He entrenat amb ell des dels 15 anys fins ara, que he penjat l’stick. Des del principi, vam tenir una connexió especial i és una persona que m’ha ajudat molt a millorar tècnicament, a tenir autocontrol, a madurar en el joc… Li estic molt agraït per tot.
